No se si coneixen la història del senyor que va anar al sastre a fer-se un vestit i el sastre va fer malament la feina. Quan l’home es va anar a provar el vestit resulta que tenia una màniga més llarga que l’altra. El sastre el va agafar i li va estirar un braç de manera que les mànigues ja s’igualaven. Però aleshores el senyor va quedar tort cap a un costat i el vestit li anava bé de mànigues, però quedava malament de davant i li va fer encorbar una mica el cap i el coll cap a l’altre costat per igualar les solapes. Com que en encorbar-se, el vestit es va aixecar de darrera, li va fer obrir una mica les cames, tirar l’esquena enrere i baixar el cul, i com que... en fi, al cap d’una estona el senyor va sortir al carrer amb el vestit nou posat, i caminant endoblat com un contorsionista. Així anava quan el varen veure dos senyores que passejaven:
- Pobre home, tan esguerrat, quina desgràcia! Va dir una.
- Si, però mira que bé que li queda el vestit. Va contestar l’altra.
Aquesta història (substitueixin el client per les comunitats autònomes i el sastre pels successius ministres d’Hisenda, tant del PSOE com del PP) és una metàfora del sistema de finançament de les comunitats autònomes a Espanya. Des de fa quatre dècades el sistema de finançament autonòmic espanyol genera diferències molt grosses en la provisió de serveis públics dels ciutadans d’un estat que es ven, en teoria, com a garant de la igualtat.
Ja hem dit altres vegades que la funció del finançament autonòmic no és el creixement econòmic de les comunitats. El finançament serveix per a la provisió de serveis públics que són bàsics pel benestar social. La sanitat pública, l’educació pública i els serveis socials, entre d’altres, es proveeixen a Espanya a través de les comunitats autònomes. En canvi, s’ha transmès a la ciutadania la idea que les comunitats autònomes són una excentricitat, un vici. Un exemple són les retallades dels anys de la crisi financera de 2008-2013, quan Rajoy i Montoro van traslladar les retallades que demanava Europa a les comunitats autònomes. Mentre el govern de l’Estat protegia el salari dels funcionaris comparativament més que els autonòmics i seguia fent aeroports i vies d’AVE, els hospitals, les escoles i els museus veien els seus pressupostos molt retallats.
Les diferències en finançament es tradueixen en diferències en benestar social. Està ben demostrat, per exemple a través de l’Índex de Progrés Social de la Unió Europea, que a Espanya hi ha diferències molt grosses en el benestar social entre comunitats. Les que surten més ben parades son les del centre i el nord, que coincideixen amb algunes de les més ben finançades: bé perquè estan fora del sistema de finançament ordinari i el concert els proporciona molts més recursos (Euskadi i Navarra); bé pel sistema de finançament autonòmic general (la Rioja, Aragó, Cantàbria, Castella-Lleó, Galícia i Astúries); o en el cas de Madrid, perquè la concentració de serveis, funcionaris i potència econòmica de l’Administració central de l’Estat la beneficia molt i la fa incomparable amb la resta de comunitats, encara que formalment tengui dèficit fiscal. Les comunitats de l’eix mediterrani, Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, tenen resultats de benestar dolents, en general i en comparació al seu pes econòmic. Val a dir que el finançament autonòmic molt beneficiós tampoc garanteix sempre el benestar i l’exemple és Extremadura (ja a principi dels anys 2000 era pionera en posar ordinadors gratis als estudiants) que tot i tenir molt bon finançament relatiu des de fa 40 anys té resultats de benestar molt discrets (lloc 15 sobre 17 entre les comunitats autònomes, en l’índex europeu).
Fa un parell de mesos que ha va sortir la proposta de reforma del sistema de finançament autonòmic. El sistema actual és de 2009 i s’hauria hagut de reformar els anys 2014 i 2019. Vuit anys de pròrroga i amb el que ha plogut des d’aleshores. El sistema hauria de garantir la igualtat en el finançament dels serveis públics per persona. Per garantir la igualtat hi ha dos criteris bàsics: la població real de cada comunitat i el cost de la vida. La proposta de reforma del sistema que ha presentat el Ministeri es basa en un càlcul de la “població ajustada”, que millora algunes comunitats i en perjudica d’altres. Ni es té compte el pes demogràfic, ni es té en compte el diferencial de cost de la vida que fa que, amb el mateix salari, un metge o un mestre a Ibiza pugui comprar molts menys béns i serveis (lloguer, cistella de la compra, transport públic, etc.) que a Terol o Sòria.
Com en la història del sastre i el client torturat fins fer-li caure bé el vestit, la proposta de nou sistema de finançament estira i retorceix les variables per donar més recursos a qui el govern vol donar més recursos. Amb la diferència que ara quan passeja pel món, no nomes es veu l’esguerro, sinó que com en el conte d’Andersen, cada vegada són més els que criden que l’emperador va nu.
@joanribastur
