Adéu Piña

Em diuen que t’has mort i em costa de creure. Ja sé que feia temps que no estaves bé, però m’estimo més recordar-te com quan et vaig conèixer a Ràdio Popular fa una eternitat, encara que per a tu, Peter Pan com eres, et semblaria ahir. Tan rialler, tan enginyós, tan divertit. I fumant. I amb les teves camises cridaneres, i els mitjons de coloraines i sempre, sempre, sempre amb sabates. I fumant. I sent la salsa de totes les reunions. I encertidor i rialler (amb aquelles riallades, hahaha, amb les as ben rodonetes com feies i que tant s’encomanaven). I fumant. Recordo quan ens ho van prohibir a la vella redacció del Diari, amb les parets esgrogueïdes del fum dels cigarrets de tants d’anys. Et va caure com un cop de puny. No sabies estar sense el teu Ducados a la boca o al cendrer, i molt menys escriure. Sempre tan mordaç i alhora tendre. I fumant. Sempre a punt per sortir a sopar, noctàmbul i maldestre per a la cuina (i per a la vida) com eres. Envoltat de gent, com a tu t’agradava. I fumant i bevent… Tots tenim tres vides: la pública, la privada i la secreta, diuen que va dir l’escriptor Gabriel García Márquez. De vegades, el pes d’una d’elles s’endú per davant la resta. Però, estimat Piña, el teu carisma, el teu talent i la teva rialla ens acompanyaran per sempre més. Adéu Piñuá (no t’oblidis els Ducados).

Suscríbete para seguir leyendo