Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

372c1cd1 2b70 42b0 b1cd cf3dcbf0324a

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Ara que ja estam vacunats

Ara que ja estam vacunats, hauríem de respirar un moment i adonar-nos-en que hem viscut un esdeveniment d’aquells que marquen una vida. Fa temps que alguns autors, sobretot analistes militars i empresarials, deien que vivim en un món VICA, per les sigles de ‘volàtil, incert, complex i ambigu’. Un món amb poques certeses, on passa de tot, no es sap com ni quan, i tot passa molt ràpid, guiat en bona mesura per un canvi tècnic extremadament potent. Tot això ha saltat de cop dels powerpoint de les escoles de negocis al carrer i tothom ha rebut i està rebent la lliçó per la via de l’experiència. Hem viscut un xoc negatiu molt gros, certament el primer xoc realment global, que ha afectat a tothom. No hauríem d’oblidar-nos-en molt ràpid (la memòria de peix és una característica de la societat VICA) del que ha passat, com ha passat i perquè ha passat. Tornarà a passar, però no sabem ni com, ni quan ni perquè i, com aquesta vegada amb la pandèmica, la bufetada vendrà d’on menys l’esperem.

Ara que ja estam vacunats, hauríem de repassar les xifres i sentir el recompte de baixes (parcial encara) com quelcom més que una llista freda de nombres en un full de càlcul. El 2020 va augmentar la mortalitat, varen baixar els naixements i per primera vegada va baixar l’esperança de vida. Hores d’ara ja hi ha prop de quatre milions de morts confirmats a tot el món (poden ser dos o tres vegades més, perquè hi ha incertesa en les estimacions) i molta gent, moltíssima gent, que no pot dir «ara que ja estam vacunats». Ara que nosaltres ja estam vacunats, hem de tenir clar que el problema segueix obert i que fins que no es vacuni a tothom, tot el món, no s’haurà fet més que una part de la feina.

Ara que ja estam vacunats, hem de veure també que les coses no han anat igual per tot, que hi ha hagut diferències molt importants i significatives entre territoris. L’augment de mortalitat a Espanya el 2020 respecte el 2019 va ser del 17,7%, però només d’un 7,4% a les Illes Balears o un 10,4% al País Valencià. En canvi, a Madrid va ser del 41,2% i les dues Castelles van darrere de Madrid en el rànquing. Són diferències molt grosses en la vida i la mort de les persones. Un dels grans filòsofs de l’Espanya contemporània, Miguel Gila, tenia un acudit on explicava que al seu poble eren molt bromistes, però molt bromistes, tant bromistes que un dia li varen fer una broma al seu fill i el varen electrocutar. Ell va dir als amics del fill «joder, que broma más buena, me habéis matado al niño, pero me he reído mucho». Idò això: «Joder, que se ha muerto la abuelita de covid, pero saliendo del funeral nos hemos tomado unas cañitas en libertad». Com diu el refrany ‘el muerto al hoyo y el vivo al bollo’. En fi, ara que ja estam vacunats, hem de reconèixer que el sistema de cura i atenció dels majors, tant a les residències privades com en el sistema públic, ha fracassat i s’ha de repensar i reparar de dalt a baix per atendre’ls amb dignitat d’ara endavant.

Ara que ja estam vacunats, hem de passar de les paraules als fet i afrontar la situació dels joves, que vol dir com volem afrontar el futur com a societat. S’han gastat les paraules de tant parlar dels rècords d’atur juvenil, del retard en l’edat d’emancipació o del fracàs escolar. Ara sorgeix amb força el problema de l’augment de malalties mentals, desordres alimentaris i intens de suïcidis dels adolescents i joves que s’han multiplicat durant la pandèmia. Tots els que treballam amb de gent jove sabem que encara que les seues taxes de contagi pel covid-19 han estat relativament molt baixes comparades amb les dels adults, ells han patit greument les conseqüències psicològiques del tancament, que els ha impedit les relacions i la vida social.

Ara que estam vacunats, faríem bé d’entendre que la precarietat i la desigualtat tenen conseqüències greus. Fa un parell d’anys va sortir un llibre impressionant d’una parella d’economistes de Princeton, Anne Case i el Premi Nobel Angus Deaton. El llibre, traduït com ‘Muertes por desesperacion y el futuro del capitalismo’, documenta l’augment de la mortalitat, les dos últimes dècades, de segments de la població americana –homes blancs d’edat mitjana, no hispans, sense formació universitària- per tres causes: suïcidis; intoxicació per abús d’opioides i medicaments calmants; i malalties relacionades amb l’alcoholisme. Ara que ja estam vacunats, hem d’entendre que aquesta ‘economia de la desesperació’ que analitzen Case i Deaton per als Estats Units és un toc d’alarma també per a Europa. S’ha d’actuar per evitar que el futur sigui un lloc encara més fosc. Les coses ja estaven malament i la pandèmia ha suposat tirar un bidó de benzina a un foc que ja cremava.

Ara que ja estam vacunats, no som prou naïf per pensar que després de la pandèmia haurem après moltes coses i canviarem de vida. Ara que ja estam vacunats, em conformaria amb que haguéssim après almenys alguna cosa i amb que recuperàssim una mica de coneixement, memòria i vergonya.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats