Pertanyo a una generació que va créixer mirant 'Gent del barri' ( Eastenders) mentre els nostres avis ens donaven de sopar. Un dels protagonistes de la sèrie era n'Arthur Fowler, malastruc arquetípic de la classe obrera britànica, els cinquanta ben revessats i amb l'infortuni escrit en la mirada. Els que sense adonar-nos-en vam començar a desenvolupar la fília a la pèrfida, avui sabem que n'Arthur, marit de na Pauline i pare de na Michelle, acabaria esdevenint un dels personatges més carismàtics de la ficció televisiva anglesa. En gran part perquè, imbuïts de la mentalitat transformadora d'una BBC amb vocació de servei públic, els creadors de la sèrie, que a través de les trames i personatges introduïen problemàtiques socials de l'època amb un caràcter pedagògic net de paternalismes, li van assignar a n'Arthur, entre d'altres desgràcies, el mal de la depressió. Així, durant anys, que és com s'obre camí aquest trastorn, vam ser testimonis de la lenta caiguda al pou de n'Arthur. Jo tenia uns deu anys i no recordo que ningú m'expliqués que allò era una depressió, però ho vaig comprendre perfectament. I llavors va arribar Telecinco i vaig deixar de mirar 'Gent del Barri'. I mai més vaig saber de n'Arthur.
Fins que em vaig convertir en ell. Però jo només tenia trenta-sis anys i no vivia a l'est de Londres. Vivia al paradís, a Formentera.
La depressió es cova dins un mateix a foc lent, durant anys, progressivament. És com un estol de formigues que t'acompanya arreu. Cada cop més gran, cada cop més molest. Però t'hi acostumes. En racionalitzes els símptomes. Normalitzes l'avís, aprens a viure amb el malestar permanent. Fins que un dia l'estol ja no és de formigues, sinó de paneres. I, de sobte, com el bolet atòmic damunt Hiroshima, la depressió esclata dins teu, com la deflagració final d'una, llargament acumulada, fuita de gas. I tot s'esquerda i tot trontolla. I, senzillament, ja no pots amb la teva ànima. I estàs tan esgotat que arribes a preguntar-te si no seria millor morir-te per descansar d'una vegada. Perquè ja no dorms a les nits, cada digestió és una tortura, els pulmons sempre encongits són l'amenaça constant de l'ofec, el cor et batega a l'orella, tot el cos se t'inflama, et cau la barba, no et reconeixes al mirall de prim que estàs i el vertigen s'apodera literalment de tu en l'infern d'una somatització incontenible.
La depressió, en el seu inevitable i sovint decisiu episodi de crisi aguda d'estrès -que probablement deixarà marca en la teva salut física per a la resta de la teva vida-, és això. I per qui la pateix és devastadora. La depressió no és un moment de tristesa, una emoció, aquesta, completament normal quan, per exemple, se'ns mor algun ésser estimat. I tampoc té a veure amb el temperament: un pot ser de caràcter més melancòlic o pusil·lànime i no deprimir-se mai. La depressió és una altra cosa i no té res a veure amb cap altra malaltia, com sovint explica n'Enric Àlvarez, cap de servei de psiquiatria de l'hospital de Sant Pau. Lamentablement, però, avui se n'ha vulgaritzat el terme i el fem servir per tot (si creus que vas superar una depressió amb una mica d'homeopatia i uns massatges alternatius, disculpa que et corregeixi, tu no has estat deprimit mai). I aquesta tendència és una paradoxa, perquè, efectivament, mai aquest trastorn mental i físic havia tingut la incidència que té avui. Les projeccions d'incapacitació laboral per depressió al món per al futur a mitjà termini són eloqüents en aquest sentit.
De per què ens deprimim se n'ha escrit molt. No entraré a fons en els motius. Tampoc me'n considero un expert. Només dir que, sense obviar el component genètic clau en alguns afectats, és innegable que el context social -i els seus valors hegemònics- en el que avui es desenvolupa la nostra existència, actua com un condicionant de pes en l'augment de la patologia tal com ja van advertir en el seu temps pensadors com, entre d'altres, Fromm, Lipovetsky o més recentment Han.
La qüestió és que la depressió és una putada en qualsevol lloc. Però a Formentera ho és encara més.
M'explico. La persona deprimida pateix molt. Ha de fer front a la intolerància absoluta davant la més mínima situació d'estrès: la decisió més banal o la responsabilitat més lleu es converteix en una muntanya insuportable. També el llindar del dolor queda rebaixat de forma humiliant i qualsevol petita molèstia es torna horrible. Apareixen disfuncions cognitives. I a tot això cal afegir-hi un cap que queda presoner d'idees que t'enfonsen encara més: la culpa, la negació, l'obsessió o la incomprensió dels altres. No pots evitar pensar que et veuen com un neuròtic o un hipocondríac. Així, per exemple, en una comunitat petita com aquesta, desproveïda de l'aixopluc de l'anonimat, les visites d'urgència recurrents a l'hospital quan no saps què t'està passant, són doblement lacerants, com ho és l'anada a la farmàcia per adquirir depèn quin fàrmac.
Però per damunt de tot, la característica de la depressió que la converteix en un autèntic mal tràngol en un lloc com a Formentera, és la incapacitat de sentir plaer. De qualsevol mena. El deprimit deixa de riure durant molt de temps. No gaudeix absolutament de res. I aquesta és una illa feta per la fruïció. La gent que hi viu és generalment feliç i celebra la vida en cada àpat. I la gent que hi viatja de vacances ho fa per ser feliç també. I solen ser-ho. Frenèticament. I enmig hi ets tu, en ple mes d'agost, que no saps on amagar-te, amb una preciositat d'illa que et cau damunt, plorant d'esgotament davant qualsevol, sentint-te l'home més sol de la terra.
I aquí rau el component herètic en la lògica del moment depressiu a Formentera, l'absurda sensació de ser un heretge: com goses trobar-te així de malament en el paradís?
De la depressió la majoria de la gent se'n surt. Són mesos o anys de tractament i recuperació a diversos nivells. La vergonya d'entrar a la farmàcia remet. Arriba un dia en què ja no cal creuar més a Eivissa a fer teràpia i els viatges mensuals a Barcelona de visita a la psiquiatra prenen una dimensió serena i rutinària. Et coneixes més i comprens l'estigma de la salut mental. Et reconcilies amb tots els que tu creies que no hi van ser i reconeixes el trastorn quan aquest ronda algú altre. I, és clar, tornes a permetre que, en un dia a dia senzill, Formentera tingui el potencial d'esdevenir un lloc meravellós on viure. Això sí, sense mai oblidar que, ara mateix, mentre tu gaudeixes d'una caminada lleugera per Can Marroig o de la companyia d'un rostre conegut en una posta de sol regada de música i rialles, entre la Formentera que sent i es delecta, hi ha altres Arthur Fowler desesperats que necessiten poder sortir-se'n. I que necessiten que els altres mirem a banda i banda, que fonyem amb cura i que els ajudem.
