Entre els frares dominics que destacaren en el camp de l'educació a Eivissa cal apuntar Pere Vicent Nicolau i Bernardí Escandell. El primer, a més és autor de la primera història d'Eivissa, avui desapareguda, però de la qual coneixem molta informació, ja que la 'Ressumpta Histórica' del pare Gaietà de Mallorca es basà en el manuscrit de Nicolau.

Però no sempre els pares dominics podien complir rigorosament amb les seves obligacions i així el 1635 el prior del convent, en un memorial adreçat a la Universitat es lamenta de la demora de les retribucions que han de rebre els dominics per a les escoles de llegir i escriure i per a la de gramàtica i filosofia, ja que la Universitat no acabava de pagar el que s'havien compromès. El prior se'n lamenta i diu que únicament poden continuar impartint classes gràcies a la pietat del rei i a la generositat d'un fill del convent que havia fet una donació important.

Pel que sembla, la Universitat d'Eivissa no es trobava satisfeta de la labor d'aquestos mestres i d'altres, ja que el 1626 va enviar un memorial al rei amb la finalitat d'obtenir una seu episcopal per a l'illa. Després de moltes raons espirituals, també apunta una nota sobre l'ensenyament: «Tota l'illa sols té un capellà amb l'obligació d'ensenyar la doctrina cristiana, ja que els altres beneficiats no la tenen. Un de sol no pot arribar a tothom. I si volgués deixar aquesta ensenyança, no hi ha ningú que el pugui substituir, de manera que hi ha una gran falta i necessitat, que sols pot remeiar la presència d'un Prelat que toqui el mal amb les seues mans». Aquest document el reprodueix Joan Marí Cardona en la seua obra 'La conquista catalana de 1235'.

Joan Planells Ripoll en un treball publicat el 1995 diu que a mitjan segle XVII la Universitat durant més de vint anys va retribuir diferents mestres suplents de gramàtica, la major part d'ells preveres, però que en les sol·licituds de retribució pública, feien constar com a mèrit, que abans ja havien exercit la docència de manera privada, cosa que demostra que a més de les escoles públiques sostengudes per la Universitat, també coexistien algunes escoles particulars, regentades tal vegada, per religiosos seculars.

Enric Fajarnés Tur, estudiós de multitud d'aspectes de la cultura i de la ciència a les Pitiüses, ens diu que durant la primera meitat del s XVII hi ha, a més de l'Estudi General de Gramàtica, establert en el convent dels dominics i a càrrec de la Universitat, onze mestres dedicats - no tots exercien la docència de manera simultània- a la instrucció elemental.

També Fajarnés documenta que davant de la necessitat d'alleugerir la Universitat de despeses, ja que l'epidèmia de pauperisme que afectava la població, representava una pesada càrrega per al comú, el 1649, acordà la supressió dels salaris que la Universitat pagava per a les escoles de gramàtica i per a la de llegir i escriure, excepte l'escola general de la Universitat -dita de l'Almudaina i que era regentada pel mestre de capella Antoni Llombart.

A partir de 1653 la Universitat, davant la descurança del mestre d'escola que regentava l'escola de l'Almudaina -nom donat per ocupar un local del Castell d'Eivissa- proposa que la recent establerta a Eivissa Companyia de Jesús es faci càrrec d'aquesta escola. Però tampoc els jesuïtes tengueren una actuació molt decidida en aquest camp, amb multitud d'alts i baixos al llarg dels 114 anys que romangueren a Eivissa.

Els jesuïtes i la seua activitat educativa

Aquí volem explicar i intentar aclarir la contribució dels jesuïtes en el camp de l'ensenyament a Eivissa, tenint sempre present, les agudes observacions de Joan Planells Ripoll sobre aquest tema. Recordem que el 1647 Gaspar Agapit Llobet Nicolau (1598-1647) va fer testament en el qual disposava que si quedava sense descendència, deixava els seus béns a la Companyia de Jesús, amb l'obligació d'edificar una capella dedicada a sant Agapit; com que a pesar d'haver tengut tres fills amb la seua primera dona, els tres moriren abans d'ell. Quan va fer testament, la seua segona dona es trobava embarassada, però l'infant esperat morí als cinc dies de néixer, quan el seu pare ja havia mort.

El 1653 els jesuïtes s'establiren a Eivissa, segons estipulava la donació. El 1686 varen obrir una escola de llegir, escriure i comptar així com una escola de gramàtica, escola de prosòdia i escola de filosofia, és a dir, tots els nivells educatius. L'escola tancà el 1699 quan la manca de recursos, que havien d'arribar de la Universitat va fer inviable la continuació del projecte educatiu.

D'una manera mecànica s'ha anat repetint l'afirmació que els jesuïtes exerciren la docència a Eivissa al llarg dels 114 anys que romangueren a l'illa. Entre 1653 fins a l'expulsió el 1767. Aquesta confusió ve de l'any 1851 quan Juan de Dios Carrasco López va redactar i publicar un reglament del Seminari d'Eivissa i en el pròleg, deia que l'edifici d'aquest centre ocupava el solar del col·legi dels jesuïtes, que havien exercit la docència durant tota la seua estada eivissenca. Aquesta mateixa equivocació és repetida per Enric Fajarnés i Tur.

Macabich cau en la mateixa confusió i es contradiu quan dóna per fet que els jesuïtes estan fent classes quan l'Ajuntament a proposta del governador, el 1763 vol obrir escola al mateix edifici. Unes pàgines abans deia que l'internat dels jesuïtes no va durar molt de temps, a pesar que en sols sis anys havia donat persones de molta virtut i que el 1703 es fan comptes sobre els deutes de la Universitat amb les jesuïtes i afegeix que el 1707 la casa, que es troba en un estat ruïnós, la Universitat la compra. El cert és que el 1767 i a causa de la Pragmàtica Sanció, els jesuïtes abandonaren Eivissa i l'Estat espanyol.

15 modins de sal

El 1708 s’establí en el convent de dominics escola gratuïta de llegir, escriure i comptar, subvencionada per la Universitat amb 15 modins de sal. El 1709 la Universitat nomenà mestre de gramàtica, també de manera gratuïta per als alumnes, el reverend Joan Baptista Forner, amb un sou anual de 50 reals de vuit i el pare Marc Joan, dominic, alternava els cursos de filosofia amb els de teologia, també gratuïts, gràcies a la subvenció que rebia de la Universitat. La supressió d’aquestes escoles, així com les que en aquell moment tenien també els jesuïtes, es produí quan la Universitat va perdre les rendes i la sal i fou suprimida arrel dels Decrets de Nova Planta (1714). S’inicia un llarg període de retrets entre els dominics i l’Ajuntament i amb amenaces d’acudir de nou als jesuïtes perquè s’aplicassin a la tasca docent; però els jesuïtes foren expulsats el 1767 i el comú encara tenia deutes pendents amb la Companyia. L’antiga residència dels jesuïtes fou proposada com a nova escola a expenses de l’Ajuntament però la proposta no fou duta a terme, també per problemes econòmics.