75 anys de la creació del Institut d'Estudis Eivissencs

Una de les primeres tasques que s’imposà el franquisme, una vegada que havia guanyat la Guerra Civil, fou esborrar tot el que havia significat la II República: el pluralisme polític i sindical, anihilar les aspiracions nacionalistes i regionalistes que s’havien despertat durant el període republicà... Per suposat que quedà prohibida tota manifestació cultural en les llengües que anomenaven regionals.

L’única cultura possible d’aquell període era la castellana i el franquisme es considerava hereva dels Reis Catòlics, de Carles V i de Felip II. Eliminà les llengües, la literatura o qualsevol altra manifestació que no fos la castellana. La peça clau del franquisme era el governador civil, que des de 1942 era també, a més del representant del govern, cap provincial de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. El governador designava els alcaldes i era també el superior del president de les diputacions.

La finalització de les gestores municipals

Des del final de la Guerra, els ajuntaments eren regits per comissions gestores designades pels governadors civils. En el cas del municipi d’Ibiza, els alcaldes foren: el metge Enric Fornés Peris, era cunyat de Cèsar Puget, (1939-40). Fou substituït per Eugeni Bonet Riera, Carabassó (1940-41). Alexandre Llobet Ferrer (1941-42). Francesc Ferrer Serra (1942-45), mallorquí i delegat de la Tabacalera. Fins que entre 1945 i 1953, fou designat alcalde el farmacèutic Cèsar Puget Riquer, autèntic protagonista de la postguerra a Ibiza, amb un llarg mandat.

La II Guerra Mundial acabà amb la victòria de les forces aliades i el règim franquista va quedar com una extravagant nació en una Europa occidental que s’endinsava cap a la democràcia parlamentària i començava per Espanya un bloqueig diplomàtic i econòmic que va dificultar la recuperació econòmica fins ben avançada la dècada dels anys cinquanta. El règim va intentar sobreviure i donar la sensació que hi havia diversos intents democratitzadors, que es designà com democràcia orgànica, que es manifestà en especial, per la finalització de les gestores municipals el 1948. Els nous ajuntaments es constituïren d’acord a la Llei de Bases de Règim Local, que s’havia promulgat el 1945.

Marià Mayans, presidente del Institut d'Estudis Eivissencs: «Solo por haber salvado ses Salines en 1977, la existencia del IEE merece la pena»

La llei de 1945 preveia que els regidors municipals s’elegirien per terços: familiar, sindical i corporacions.

Al terç familiar únicament tenien dret a vot els caps de família; els regidors que resultaren elegits el novembre de 1948 foren, per ordre de vots obtenguts: Bartomeu Escandell Prats, des Coc, Pere Escandell Ferragut, ambdós botiguers de la Marina; Manuel Sorà Bonet i Josep Serra Serra, que representava el Pòsit de pescadors.

Per terç sindical, s’elegien d’acord amb els sindicats verticals que havia establert el règim i els elegits foren: Manuel Escandell Ferrer (delegat de la Salinera i antic alcalde de Primo de Rivera), Alfons Pineda Ramon, navilier; Manuel Pineda Puget, comerciant i cunyat de Bartomeu Prats; i Joan Marí Cervera, interventor de la Caixa.

Pel terç d’entitats i corporacions econòmiques, culturals i professionals foren elegits: Josep Bufí Torres (propietari agrícola); Francesc Medina Bonet (empleat d’entitat mercantil), José María Mañá de Angulo (director del Museu Arqueològic) i Josep Zornoza Bernabeu (director d’Arts i Oficis).

Aquestos dotze regidors, més l’alcalde Cèsar Puget, foren els que aprovaren la creació de l’Institut d’Estudis Eivissencs. No cal ni dir que el nom oficial era sempre en castellà.

Excursión por la costa este de la isla de Ibiza con el IEE

El governador José Manuel Pardo Suárez

El 1945 fou designat governador de Balears José Manuel Pardo Suárez (Santander 1913-Madrid 1997). Era enginyer agrònom i abans de ser nomenat per a les Balears, havia estat governador de Lleida. Posteriorment, quan abandonà Balears (1951) fou governador civil de la Corunya, Saragossa i Madrid. Fou durant diverses legislatures procurador a Corts.

El desembre de 1948 Pardo Suárez visitava Ibiza. El motiu oficial era imposar la medalla d’or de l’Ordre de Cisneros a Cèsar Puget. El 14 de desembre el governador va tenir una frenètica jornada: A primera hora imposà la medalla a Puget. Tot seguit es reuní amb els alcaldes de les Pitiusas per repassar els problemes de cada municipi. Visità el Museu Arqueològic. Al migdia visità Sant Antoni i després, Sant Josep. A l’Hotel Ibiza, a les sis de la tarda, va rebre el bisbe Antoni Cardona i, mitja hora més tard, visità el comandant militar d’Ibiza, Ramon Gotarredona, al seu despatx. A les set va rebre diverses visites, principalment els regidors electes, que en uns dies havien de prendre possessió.

La visita a Ebusus

A última hora d’aquell atrafegat dia, 14 de desembre, Pardo Suárez visità la Societat Cultural i Artística Ebusus, on es reuní amb els directius de l’entitat; s’interessà per la labor cultural i artística que desenvolupava, per la revista Ibiza i la possibilitat d’ampliar les activitats. Exposà la idea de crear el Instituto de Estudios Ibicencos. Aquest era el nom que proposava el governador per a la nova entitat, que les cròniques periodístiques deien que «comprendria tots els aspectes artístics, culturals i científics de les illes d’Ibiza i Formentera, prestant especial atenció a les manifestacions etnològiques (folklore, vestits típics, música, danses, costums, etc.)».

D’aquesta visita hem de destacar la personalitat de l’aleshores president d’Ebusus, Manuel Verdera Ferrer, comerciant, navilier i consignatari. Era president de la societat des de 1943 i el seu mandat durà una vintena d’anys. Durant aquest període va gestionar la compra del local de la Societat al passeig de s’Alamera, (la primera seu era també a s’Alamera, però a la cantonada amb el carrer de Ramon y Cajal); la creació de la revista Ibiza, la creació del Grup Escènic Ebusus i diverses exposicions als seus salons i també gestionà exposicions d’artistes eivissencs a Palma i Maó. Abans, va tenir una destacada actuació en la fundació de la Banda Municipal de Música (1925) i, en agraïment, el primer director de la banda, Florenci Durany Grau, li dedicà un pasdoble-marxa que va rebre el nom de ‘Manuel Verdera’, que era una peça freqüent del repertori de la banda dels anys cinquanta i seixanta.

Manuel Verdera i la directiva d’Ebusus van proposar al governador la cessió de la revista Eivissa i del cos de redactors i col·laboradors i oferí la secció de Cultura i Art perquè fossin el nucli fundacional de l’Institut d’Estudis Eivissencs. La revista havia estat dirigida per Enric Fajarnés Cardona i després, per José María Mañá de Angulo. La cessió de la revista va permetre que, pel seu caràcter de publicació d’estudis locals, l’Institut es pogués incorporar al Patronat José María Quadrado, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Per adaptar-se a les normes del patronat, passà de ser impresa en paper mida foli a quartilla; pel que fa al contingut, s’intentà accentuar el seu sentit d’investigació sobre les col·laboracions merament literàries. La revista passava a ser l’òrgan de l’Institut. El primer director d’aquesta segona època fou Manuel Sorà; redactor en cap Josep Costa Ramon i administrador, Vicent Torres Riera, oficial de notaries.

IEE: «Sacar el catalán de la función de lengua vertebradora de la educación es condenarlo a la no existencia»

Abans de proposar la fundació de l’Institut d’Estudis Eivissencs, el governador Pardo Suárez havia promogut a Palma dues entitats ben importants:

El Museu Marítim de Balears, inaugurat el 1951 i que ocupava la planta baixa de l’edifici del Consolat de Mar. Aquest edifici després ha allotjat la presidència del Govern Balear.

Estudi General Lul·lià, creat el 1951 amb el doble objectiu de recuperar l’ensenyament universitari a Mallorca i de contribuir al foment de la cultura; a la seua seu hi tengueren cabuda diverses associacions culturals. Comptà amb el suport de la Universitat de Barcelona. L’Estudi fou el nucli constituent de la Universitat de les Illes Balears.

Sota la tutel·la de l'Ajuntament

El gener de 1949 l’alcalde Cèsar Puget comunicava al plenari la iniciativa de Pardo Suárez i la voluntat manifestada per Ebusus de cedir la revista i la seua comissió de cultura. Dies posteriors va reunir Puget en el seu despatx una quinzena de persones interessades en aquest projecte. Davant l’entusiasme, tots acordaren sol·licitar de l’Ajuntament la creació definitiva, sota el seu patronat, amb la presidència de l’alcaldia i l’honorària del governador civil. Com a president efectiu, fou elegit Isidor Macabich. Una comissió organitzadora, formada per quatre membres, fou l’encarregada de proposar les actuacions necessàries i redactar la petició d’incorporar-se al Patronat Quadrado. Aquest escrit fou aprovat pel plenari de finals de gener.

Estructura inicial de l'Institut

Aquella comissió organitzadora va proposar la creació de quatre seccions, el títol de cada una d’elles ens diu quina era la tasca a desenvolupar:

Arqueologia i art amb la presidència de Mañá de Angulo i Josep Zornoza, com a secretari.

Història i lletres, amb la presidència de Macabich i Antoni Costa Ramon, com a secretari.

Ciències, presidida per Jeroni Roig Binimelis i Antoni Ferrer Viñas, com a secretari.

Geografia, etnologia i costumisme, presidida per Manuel Sorà i Josep Tur Riera, des Sereno, com a secretari.

Els estatuts disposaven que l’Institut s’havia de reunir, amb caràcter públic i solemne, almenys dues vegades a l’any: el 12 d’octubre, festa de la Hispanitat i el 5 d’agost, festivitat de Santa Maria de les Neus, patrona de les Pitiusas. Sota la seua advocació també es posà l’Institut. Algun dels socis fundadors em comentava, ja fa una pila d’anys, que fins i tot es dissenyà un uniforme per als membres de l’Institut. Cal tenir present el moment en què es trobaven, que els uniformes imposaven autoritat.

El primer any de funcionament

Cal dir que el primer any de funcionament l’Institut va desenvolupar una intensa tasca com es pot comprovar en la memòria del curs que finalitzava i que va ser llegida en una sessió solemne el 5 d’agost de 1950, amb l’assistència de totes les autoritats de les Pitiusas.

A pesar dels nostres esforços, no hem trobat més referències d’altres sessions solemnes de l’Institut a l’hemeroteca de Diario de Ibiza, cal pensar que se’n degueren celebrar alguna més, però no amb tanta solemnitat com la primera ni amb tant de ressò dels mitjans informatius.

Anys de letargia

Semblava que tot era preparat per iniciar una gran obra que despertàs Ibiza de la letargia en què es trobava en la immediata postguerra. Cal pensar que alguns dels seus membres fundadors es preocuparen més de les distincions, atributs i ornaments que de l’ingent treball que es podia realitzar.

Mai l’Institut va prendre possessió de la seua seu, Can Laudes, comprada expressament pel governador civil, i va continuar a redós d’Ebusus i de l’ensopit ajuntament que regia la ciutat d’Ibiza.

Una mostra del que deim és que entre 1953 i 1960 es publicaren únicament sis números de la revista Ibiza. Durant aquest període, únicament es publicaren les obres d’Isidor Macabich, que pensava que les subvencions que arribaven del CSIC eren per a la seua obra; en publicà cinc. Els altres llibres que edità l’Institut foren; ‘Viaje a Ibiza’, d’Enric Fajarnés Cardona (1958) i ‘La triple muralla de la Ibiza árabe. Ensayo de topografia històrica’ (1962), d’Antoni Costa Ramon.

Entre 1963 i 1970 l’Institut va passar a dependre del regidor de cultura, que administrava els pocs diners que arribaven en activitats com conferències, col·laboració amb les primeres Biennals Internacionals d’Art Universitari i qualsevol altra activitat que necessitàs el segell de l’Institut.

Caldrà esperar a 1970 per despertar aquesta entitat somorta en mans de l’Ajuntament d’Ibiza. El 1969 el regidor de cultura, Enric Ramon Fajarnés, aprofità la figura de l’Institut per publicar l’any següent ‘Evolución reciente y estructura actual de la población en las Islas Baleares’, de Bartomeu Barceló Pons. Ramon Fajarnés i Barceló Pons eren bons amics i treballaven a la Cambra Oficial de Comerç Indústria i Navegació de Palma de Mallorca; el primer, a la delegació que hi havia a Ibiza, i el segon en els Serveis d’Estudis que la Cambra tenia a Palma. La notícia de l’edició d’aquest llibre descobrí l’existència de l’entitat que tothom considerava desapareguda. Això va moure l’interès d’un grup de joves que reemprengueren l’entitat, amb més fortuna que els anteriors gestors.

Suscríbete para seguir leyendo