Mariano Marí Torres va néixer a la Marina de la ciutat d’Eivissa el dia 20 d’abril de 1877. Els seus pares, Joan i Catalina (morta el 1922 als 88 anys d’edat), eren naturals de la parròquia de Sant Joan Baptista i havien passat a viure a Vila, on el pare exercia de jornaler. Tots els seus avies eren naturals d’aquella parròquia i tenien l’ofici d’agricultors.
Es va casar amb Antònia Castelló Juan, nascuda també a la Marina, el 18 de maig de 1881. Era filla de Joan Castelló Ferrer, mariner, i de Francisca Juan Riera; la parella i els quatre avis d’Antònia eren naturals de Sant Francesc Xavier de Formentera.
El matrimoni va tenir, almenys, tres fills: Catalina (1905, que el 1928 es casà amb el comerciant Miguel Ruiz i passaren a viure a Palma), Joan (1907) i Mariano (1911).
Mariano Marí molt jove establí una ferreteria, la més prestigiosa d’Ibiza en el carrer de les Farmàcies, ferreteria coneguda com des Correuer. El comerç obrí en els últims anys del segle XIX; es diu que tenia únicament 19 anys quan va establir el negoci. Abans havia fet de depenent d’una botiga d’un germà seu. A més de ferreteria, també en un primer moment es dedicà al comerç de productes agrícoles. Amb el temps la ferreteria anà evolucionant cap a un basar, ja que a més dels productes propis amb articles i ferramentes per a fusters, ferrers i per a l’agricultura, també tenien bateries de cuina, pintura, perfums i objectes de regal.
El seu fill, Joan Marí Castelló (1907) es casà el 1935 amb Francisca Tur Soler (1908) de la família coneguda com Confiters, que descendia de Bartomeu Tur, Boto, persona que inicià en el segle XVII aquesta nissaga. Fou el que continuà amb el negoci de ferreteria, que a partir de 1933 ja apareix sempre com a Comerç del Fill de Mariano Marí. Joan va morir en els tràgics successos del setembre de 1936 al Castell d’Eivissa, tenia 29 anys d’edat. El negoci de ferreteria passà el 1955 a la família Torres Guasch, Manyà, que encara continuen amb el comerç, però ara a una altra ubicació.
L’arquitecte provincial Guillem Reynés finalitzava el maig de 1912 el projecte d’urbanització de s’Alamera, nom que apareixia en els primers documents i que en el projecte definitiu ja té el nom oficial de passeig de Vara de Rey. L’alcalde de la ciutat era Recared Jasso Rosell.
El novembre de 1912 Maria Marí Torres comprà en pública subhasta el solar Núm. 5 de la urbanització de s’Alamera; era contigu al que comprà Abel Matutes Torres. En pagà 3.251 pessetes; més endavant, i abans de començar a construir l’edifici, comprà a l’Ajuntament un petit solar de 10,50 m2, sobrant de la via pública i que va adquirir per 157 pta. El maig de 1913 demanà la llicència per edificar aquell solar, permís que li concedí d’immediat l’Ajuntament.
L’Ajuntament concedia la llicència d’obres de la urbanització de s’Alamera amb la condició de tenir enllestides les façanes en menys de dos anys des de l’atorgament de la mateixa. Molts de propietaris hagueren de demanar pròrrogues ja que tengueren dificultats: hi havia pocs obrers especialitzats i la Gran Guerra va fer que escassejassin els materials. També la construcció de les voravies fou una tasca molt llaguiosa i els propietaris exigien que l’Ajuntament les executàs, però com la venda dels solars restants anava molt malament, no tenia fons per fer les obres. Cal recordar que s’Alamera era un terreny pantanós i molt poc elevat sobre el nivell de la mar, per la qual cosa l’aigua de pluja no era absorbida pel terra i tampoc podia escórrer cap a la mar.
En aquest edifici de s’Alamera o passeig de Vara de Rey, amb entrada pel carrer d’Abel Matutes Torres núm. 4, va viure la família des cas Correuer: Mariano en el primer pis i el fill Joan i Francesca Tur Soler al segon pis; la resta de pisos es llogaren. Durant un temps en aquest número 4 hi van viure les mestres Emma i África Gallego Caparrós, algún militar i algún torrer de fars.
A les darreries del mes de març de 1922 arribava a Ibiza un telegrama de Lluís Tur i Palau en el qual comunicava que el governador de Balears havia designat alcalde d'Eivissa al comerciant Mariano Marí Torres. Recordem que Lluís Tur era el cap del partit conservador pitiús i que el desembre de 1920 havia guanyat les eleccions a diputat pel districte d’Eivissa; eleccions en les quals s’enfrontà a Carles Roman. L’amistat entre els dos coreligionaris es fa més patent quan al cap de pocs mesos s’organitzà un banquet en honor del diputat i Mariano Marí ocupava el seient de la dreta de l’homenatjat.
Mariano Marí s’havia presentat a les eleccions municipals d’aquell any; amb ell també resultaren elegits Josep Escandell Planells i Francesc Tur Cardona. La llei electoral feia que cada dos anys hi hagués una renovació parcial de la meitat del consistori. Juntament amb aquestos tres regidors, formaven el consistori: del bienni anterior els regidors Josep Tarrés Palau, Àngel Serra Guasch, Joan Verdera Tur, Josep Ferrer Hernàndez, Antoni Marí Marí, Joan Llobet Gil i Pere Oliver Tur. En l’acte de presa de possessió, l’alcalde sortint, Joan Hernàndez Torres, lamentava deixar l’Ajuntament amb un deute d’11.000 ptes. però afirmava que no era culpa seua, sinó de la lamentable recaptació d’impostos.
Però el problema crònic que tenia l’Ajuntament era l’elevat deute que creixia de manera contínua. Les necessitats municipals eren moltes i els ingressos no augmentaven en la mateixa proporció. Un dels ingressos més importants eren els drets de consums, que gravaven en especial els productes agrícoles. Durant la seua alcaldia la caseta de consumers que es trobava al final del carrer de la Creu, es dividí en dos: una passà al començament de la carretera de Sant Josep amb l’encreuament amb la carretera de Sant Antoni i una altra, vora l’Escorxador, a la carretera de Santa Eulària. Marià Marí preocupat pel deficient servei que es prestava, una nit es trobà que el consumer dormia plàcidament i així deixava passar de matuta algun producte.
La tresoreria d’Hisenda va fer responsable del deute pel concepte de consums als regidors de l’exercici 1921-22; el deute era d’unes 12.000 ptes Tot seguit Hisenda acordà embargar el 66% del pressupost municipal, cosa que estrangulava totalment el consistori. Els deutes eren molt més: A la Diputació Provincial es devien unes 29.000 pta del contingent provincial; a la companyia Elèctrica Eivissenca se li devien unes 6.500 ptes de l’enllumenat públic i l’Ajuntament es proposava suprimir punts de llums del carrers principals i traslladar-los als carrers de les famílies més humils. Es devien 500 ptes als farmacèutics per medecines subministrades a les famílies declarades pobres de solemnitat. Tampoc cobraven els empleats municipals i el cas més sagnant era els dels fossers per ser els més necessitats.
Com sempre que hi ha dificultats econòmiques, els ajuntaments venen patrimoni i en aquest cas es vengueren uns solars de darrere la Pescateria i uns altres al carrer de la Murada i es rebaixaren els preus dels solars de s’Alamera que encara no s’havien subhastat.
També la seua alcaldia fou perseguida per problemes greus amb el subministrament d’aigua, ja que el naixement que sortia la font de la ciutat es trobava quasi bé eixuta.
Però també hi hagué altres actuacions ben destacades i així, a proposta seua s’acordà donar el nom de Santiago Ramon y Cajal a un carrer de la banda del nord de s’Alamera, entre el pavelló o cine Serra i l’edifici de la Mutual. El científic va enviar una carta d’agraïment per tal honor. També a Torres Marí es deuen les primeres gestions per construir una escola graduada a la ciutat; durant la seua alcaldia es demanà al Ministeri d’Instrucció Pública els plànols d’un model estàndard de graduada, proposta de projecte i la possibilitat d’obtenir una subvenció per aixecar l’edifici. Caldrà esperar més de deu anys per veure realitzat el projecte.
Cessà com alcalde el 26 de febrer de 1923, que fou substituït per Josep Ferrer Hernàndez, també comerciant.
Posteriorment fou membre destacat del sometent de la ciutat d’Eivissa.
L’1 de gener de 1928 va prendre possessió del càrrec de jutge municipal. El 1930, en plena dictablanda de l’almirall Berenguer, fou designat de nou regidor. L’alcalde era Eugeni Bonet, com a regidor de més edat. Sembla que el càrrec no era del seu gust i aviat aconseguí que el tornassin a elegir jutge municipal. Com a jutge municipal, el juny de 1931 va presidir la Junta Municipal del cens electoral, que era l’encarregada de l’escrutini dels vots. El 1935 tornà a ser designat jutge municipal i ens primers mesos de 1936 hagué de jutjar la demanda que el claustre del professorat de l’Escola d’Arts i Oficis presentà contra el regidor Josep Antoni Palerm Vich, que els acusà d’administració fraudulenta dels fons públics de l’Escola. Al poc temps, li tocà jutjar les manifestacions de Antoni Martínez Juliana contra Pere Vilàs Gómez per la manera com executava la contracta de neteja de la ciutat d’Eivissa. En ambdós casos procurà un enteniment entre les parts, però pens que això degué pesar en el seu tràgic final.
El caràcter d’home altruista i de servei a la comunitat, es veu en les nombroses relacions de subscripcions per ajudar a les causes més diverses i també, quan a començament de 1928 fou designat vicepresident de l’Assemblea Insular de la Creu Roja i que el novembre de 1929 va passar a ser-ne president.
El desembre de 1935 fou designat conseller de la sucursal eivissenca del Banc del Crèdit Balear; ho fou d’un consell format per Joan Riera Pujol, Antoni Planas Caldentey, Joan Tur de Montis i Vicent Costa Ferrer.
Marià Marí Torres morí el 13 de setembre de 1936 en els tràgics fets del Castell, tenia 59 anys i encara era el jutge municipal.
L’altre fill de l’exalcalde, Marià Marí Castelló freqüentà l’amistat amb Joan i Marià Villangómez. Amb el primer, a més, l’unia els estudis de medicina. Marià recordava que en els últims anys de carrera solien passejar els dos amics homònims els matins dels diumenges pels carrers de Barcelona, en especial per la Diagonal i per l’Escollera del port. Els últims anys de carrera acostumava anar a cercar-lo a l’Hospital Clínic on era intern d’oftalmologia. Encara era estudiant quan el juliol de 1932 va socórrer, juntament amb els metges titulars, al local de la Creu Roja, als ferits en l’incendi del comerç de Can Matar, al carrer de la Creu. Quan acabaren la carrera de medicina, el 1933, Joan Villangómez i Marià Marí es quedaren a exercir la professió a Barcelona.
En els últims anys de vida del poeta, recordava que Marí Castelló era dos anys major que ell, però sempre l’evocava com una persona jovenívola i molt optimista. Comentava Marià Villangómez que el seu germà que era alferes de complement, arribà a capità mèdic. Es Correuer va ser director d’una unitat quirúrgica molt important i per aquestos motius, una vegada acabada la Guerra, els prohibiren exercir la medicina a Barcelona. Joan es va establir posteriorment a Ibiza i Mariano Marí, a Palma, on obtengué prestigi com a oftalmòleg. Durant molts d’anys i de manera periòdica, passava consulta a Ibiza, precisament a la clínica del seu company de carrera i amic, Joan Villangómez. Marià fou testimoni de la boda de Mariano Marí amb Maria L. Ramonell, celebrada a l’oratori particular del palau episcopal de Palma l’abril de 1942.
