En maig del 2002 vaig ser convidat a participar en una jornada literària en homenatge a l’apotecari de Santanyí (Mallorca), Bernat Vidal i Tomàs, excel·lent escriptor i un mestre literari indiscutible. El jovent aficionat a escriure acudia a ell per mostrar-li les provatures. Ell, a tots acollia de bon grat i per tots tenia paraules de consell. Sabia veure el talent quan aquest glatia en una vocació vertadera. Deixebles seves varen ser les escriptores Antònia Vicenç i Maria Antònia Oliver. D’origen humil, hagueren de treballar durant la seva adolescència i primera joventut. Ben orientades per Bernat Vidal i Tomàs aviat començaren a publicar novel·les, a ser conegudes i reconegudes, dins i fora de Mallorca.
A la jornada literària ens ajuntàrem poetes, alguns narradors i fins i tot l’editor Francesc Moll, fill. En un mini autobús ens recolliren a l’hotel, als que érem de fora Mallorca i també als participants mallorquins. L’hotel era el punt de trobada. Sortírem de Palma per l’autopista que mena a l’aeroport Son Sant Joan, que deixàrem a la banda i continuant molt endavant cap a poblacions importants. No recordo, però, que d’anada circuléssim tot el temps per l’autopista, més aviat em sembla que en algun moment l’abandonàrem continuant per carreteres rurals, entre feixes de conreu i ametllers, oliveres i garrovers. Arribàrem a Santanyí, un poble petit de la costa Sud-est de l’illa de Mallorca, quasi a tocar amb Cala d’Or... Santanyí s’obre al mar per Cala Figuera. La casa de Bernat Vidal i Tomàs, semblava un xalet d’estiueig ubicat al roquissar de la dreta de la cala si ens col·loquem a la platja mirant cap mar endins. Un camí du fins darrere el xalet, al qual s’accedeix baixant un sender esglaonat. La casa, no gaire gran, s’adapta al desnivell del terreny. La casa és un excel·lent mirador a una bella panoràmica. Un altre caminoi esglaonat baixa fins a la mar, aquell dia encrespada.
Al xalet avui dia no l’habita ningú. Però ens varen rebre familiars de Bernat Vidal i Tomàs, que ens oferiren un berenar de menges típiques de Mallorca, tot escampat sobre una gran taula, com si fos un bufet. Tallades de diferents pans. Bocins de botifarra i sobrassada, formatges, olives, figues seques i ametlles, pastissos salats i pastissos dolços. Per beure, aigua, cervesa, vi... Licors.
Tot feia gola. Però jo sóc molt tímid per menjar així, entre tot de gent que no se separa de la taula. Quan aconsegueixo obrir-me pas, ja quasi tot ha desaparegut. Amb això, des de l’altra banda de la taula, un jove em demanava si volia alguna cosa que jo no abastés. I sí, em va ajudar a tastar el que m’abellia. Després, jo em vaig allunyar cap a un racó i de seguida va venir cap a mi, aquell jove [jo també era jove, però ell ho era més que jo]. Va presentar-se. Era en Manel García Grau. A mi em coneixia d’algunes publicacions i de comentaris crítics que havien aparegut a diferents periòdics. Com que el xivarri que feia la gent més pareixia un galliner i no ens trobàvem a gust dins la casa, en Manel va dir:
–Sortim fora?
–Sí, millor. La brisa marina ens refrescarà.
A fora continuàrem conversant. No sols sobre poesia, també sobre nosaltres. Sobre el paisatge i l’obra, curta, però intensa i mestrívola de Bernat Vidal i Tomàs. La seva gran cultura literària. García Grau em va demanar per Villangómez, que just havia mort a principis de l’any anterior. Em va confessar que el que coneixia de la seva obra, era a través d’articles meus i del llibre que li havia dedicat, A la vora de Villangómez, llibre que va adquirir en una llibreria d’Eivissa durant un pont de cap de setmana que hi va passar, per desconnectar de la feina.
Conversant com si ens coneguéssim de tota la vida, congeniàrem, descobrint-nos afinitats comunes. A tots dos ens agradava la conversa pausada, el diàleg sense imposicions. Parlàrem de tot. Em va agradar la seva senzillesa. No anava de poeta ni es feia l’intel·lectual. Jo ja havia llegit, feia uns mesos i sense conèixer-lo, el seu llibre Anatema (2001). La seva lectura em va enganxar. Es tracta d’un llibre de poesia profundament humana, que rarament apareixen i un té la sort de trobar-los.
Recordaré a l’atzar uns versos seus:
“La vida no és cap retorn consumat ni fluent,
és un colp que cessa, un aleteig fugaç o indòmit,
una gota breu
que la terra,
aquest àmbit de pertinença que ens abraça,
va engolint-se, sense avís, sense espera...”
En Manel García Grau era doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català en un Institut de Batxillerat i de Literatura Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló. Com molts altres poetes, va començar a escriure poesia en llengua castellana devers als 14 anys d’edat. Dos poemaris que foren reconeguts amb sengles premis internacionals. El seu primer llibre escrit en català fou ‘Quadern d’estances ‘(1988), quan encara era estudiant universitari. El seguiren nombrosos llibres de poesia, gairebé tots premiats, a més d’alguna novel·la i obres de crítica i assaig. Com és fa palès, una carrera fulgurant dins l’ensenyament secundari i universitari, com a poeta, assagista i estudiós amatent de múltiples aspectes de la seva terra. Un mal dolent se’l va endur l’any 2006, en la plenitud de la vida, a l’edat de sols 44 anys. La Inevitable ens el va prendre, quan encara podria haver-nos regalat amb més obra poètica. Tot i amb això, ens va deixar una herència artística noble, sincera i humana. El sentirem, llegint els seus versos colpidors, com els següents:
“Això he volgut donar a la vida. Un silenci”.
*
“Camino damunt el silenci habitat,
parlo el llenguatge de les pedres
d’aquesta ciutat d’íntima prometença”.
D’aquella jornada encara recordo que pujàrem a una embarcació que, en un mar de forta ponentada, ens va dur d’excursió per contemplar la penyalosa costa santanyinera. De regrés, en algun lloc de Cala Figuera, no sé si relacionat amb Bernat Vidal i Tomàs, recitàrem poemes seus. A mi, com a representant d’Eivissa em va tocar llegir el seu poema El viatger, dedicat a Eivissa:
EL VIATGER
A Tanit, la tumbaga,
aquella, la tumbaga,
–recordes?–, la tumbaga,
que el camperol, tumbaga,
a l’hort, desenterrà.
A tanit, la tumbaga
li porto, la tumbaga
li ofreno, la tumbaga
que d’hort a hort, tumbaga
Josep Mª Llompart, al seu important llibre La literatura moderna a les Balears, fa unes referències a la poesia de Bernat Vidal i Tomàs. Diu. “Pel que fa a la poesia, ha estat conrada un poc espasmòdicament i potser una mica per joc. (...) Se’ns revela com a tècnic expertíssim de l’expressió poètica, els secrets de la qual senyoreja amb mestrívola seguretat” (...) “En els versos de Bernat Vidal i Tomàs resplendeixen, per damunt de tot, la intel·ligència i la saviesa. És probable que el seu agut sentit crític li hagi fet subvalorar les pròpies qualitats i l’hagi conduït a una mena d’autoanul·lació com a poeta. Per un motiu semblant prova d’ocultar la seva estremida sensibilitat lírica, sovint matisada d’amargor, sota la màscara d’una ironia subtil”. El poema que Josep Mª Llompart va escollir és el que, com a eivissenc, em va tocar llegir aquell dia.
Però Bernat Vidal i Tomàs també és l’autor d’una novel·la escrita amb intel·ligència i pulcritud: ‘Memòries d’una estàtua’, publicada l’any 1953. “Estructurada entorn de la suposada història d’un personatge —petita glòria local d’una vila del pla—, que serveix de pretext per a oferir, a través d’una mena de costumisme irònic que en algun moment pot recordar la finor puntejada de lirisme de Miquel dels Sants Oliver —explica Josep Mª Llompart—, una estampa ben matisada del viure de cada dia a un reduït nucli urbà”.
D’altra banda, cal destacar el magisteri exercit per Bernat Vidal i Tomàs, sobre les generacions més joves que s’acostaven a la seua farmàcia de Santanyí —Bernat Vidal era apotecari— per mostrar-li els seus primerencs escrits. Fornit d’una gran cultura literària, Bernat Vidal reeixir a orientar i encaminar les escriptores Maria Antònia Oliver i Antònia Vicens, ambdues dedicades a la novel·la.
De regrés a Castelló, en Manel em va enviar exemplars dedicats dels seus llibres. Jo vaig correspondre.
Manel García Grau havia nascut l’any 1962 a Benicarló i va morir, prematurament, l’any 2002 a Castelló de la Plana. En homenatge seu, l’Ajuntament de Benicarló va posar el seu nom a la Biblioteca Municipal.
Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català a l’ensenyament secundari i de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló des de 1995.Va ser poeta, narrador, assagista i crítica literari. Va començar a escriure, en castellà —com molts altres poetes catalans—, als 14 anys d’edat. Va escriure una quinzena de llibres de poesia, quasi tots guardonats amb importants premis. Però també va escriure algunes novel·les i importants treballs d’investigació.
