L'any 1903 la població escolar de primària de Vila era una mica més alta que l'any anterior. Quant als pobles sembla que va ser més o manco la mateixa o lleugerament superior. L'escola pública de nens de Dalt Vila, dirigida per Josep Jofre, comptava amb 95 alumnes. La dirigida per Joan Mayans al carrer de les Monges tenia 90 al·lots. Altres escoles de la Marina feien un total de 445 alumnes aquell any en què es va produir un nou brot de pigota. Quant a les nenes, la mestra de l'escola pública de Dalt Vila era Mariana Escandell, després de prop de mig segle d'exercici d'Antònia Riquer Escandell, i comptava amb 40 alumnes. L'escola pública de la Marina, dirigida encara per Antònia Pujol, tenia 86 boixes. Amb la resta d'escoles particulars sumaven 288 alumnes.
L'ensenyament superior s'impartia en el col·legi finançat majoritàriament per la Diputació Provincial però també per l'ajuntament de la ciutat. També s'impartien classes al Seminari, finançat a través del pressupost de culto y clero. El col·legi tenia 14 alumnes i el Seminari 70, la qual cosa feia un total de 84 alumnes de secundària. Per tant, la població escolar que omplia les aules de la ciutat era de 817 al·lots.
En aquest context, es produïa una nova alarma epidemiològica. Tot va començar quan el 3 d'abril el director de la presó informava el batle i aquest al governador, màxima autoritat sanitària a les illes segons la legislació vigent, que s'havia declarat al centre un cas de pigota i reclamaven vacunes per a tots els interns. Aquell mateix dia, sense esperar més casos, es declarava epidèmia variolosa. En els següents dies s'anaren produint nous contagis. El dia 10 un telegrama del governador informava al batle de l'enviament de vacunes: «Vapor que saldra mañana ... se remite linfa vacuna observe con todo rigor prescripciones sanitarias y tengame al corriente curso enfermedad».
L'11 d'abril el governador de la província ordenava al batle que es reunís la Junta de Sanitat i s'adoptassin mesures urgents « ...dandome cuenta resultado sin perjuicio de comunicarme diariamente curso enfermedad».
El dia 12 Mariano Llobet Tur convocava la Junta Local de Sanitat i tancava les escoles entre altres mesures. La Junta estava integrada pels mateixos membres que l'any anterior quan es va declarar l'epidèmia: el professor en Medicina Guillem Ramon Colomar, el professor de cirurgia Josep Ramon Sastre i el professor de veterinària Ciril Abadia. Només canviaven els vesins, que ara eren Ignasi Llobet i Tur en substitució d'Abel Matutes Torres i els dos anteriors: Joan Cardona Tur i Críspul Gotarredona Costabella.
Mesures
- Aïllament dels malalts.
- Desinfecció de tot el que hagués estat en contacte amb ells.
- Demanar a l'Ajuntament ajuda per als afectats.
- Vacunació 44 nens de famílies en situació precària.
- Entrega de vacunes a la presó.
- Aprovació d'un crèdit extraordinari per ajudar els malalts necessitats -la majoria- i les seues famílies.
El 13 o 14 d'abril el batle informava el governador que en aquell moment eren sis els contagiats.
El 6 d'agost a les 16 h a l'Ajuntament. En aquella sessió es va acordar redactar el Reglament de la Junta i el d'higiene per a la població, problema on s'ubicava una de les causes de les epidèmies.
En els següents mesos, fins al 25 d'agost, es registrarien vint contagiats dels quals el primer va ser Antoni Tur Ramon Jonqueret, de 35 anys. L'única mort va ser la del nen de 4 anys Pere Colomar Marí el 15 de setembre, registrat com a contagiat el 25 d'agost de 1903. És l'única defunció que consta en la llista de la secció de Sanitat de l'AHEiF tot i que les estadístiques mèdiques parlen de dos. En total varen ser tretze al·lots i set al·lotes.
Desembre de 1903. Un nou brot
El 23 de desembre salta la notícia d'un nou malalt. Fins al 24 de maig de l'any següent es registraren onze contagis més. En aquesta ocasió varen ser sis homes i cinc dones de totes les edats, una d'elles una nena de 3 mesos. Els metges varen ser Josep Costa, Antoni Prats, Antoni Serra i Guillem Ramon. Com en les altres ocasions, gairebé tots eren vesins de la Marina i sa Penya, tot i que també es va donar algun cas als afores, com el d'una dona, Joana Torres Juan, que vivia a l'hort de ses Canyes, per on avui passa el carrer de Castella.
El 9 de gener de 1904 el govern de la província enviava a l'Ajuntament deu tubs de linfa vacuna, que va rebre dos dies després, amb l'encàrrec de multiplicar-la segons les instruccions emeses per la Direcció General de Sanitat.
Deu anys després. Conflicte entre la Marina i sa Penya per un nou contagi
L'Eivissa de 1913. El 10 de gener, un dia de pluja i vent segons les cròniques -va ploure tot el dia i tota la nit i bufava la tramuntana- naixia en el número 23 del carrer d'Ignasi Riquer de Dalt Vila Marià Villangómez Llobet. La principal anècdota del dia va ser que dos homes havien caigut a l'aigua a la zona del moll a causa de la manca d'enllumenat públic, en contrast amb altres barris que sí que en tenien, com ara Dalt Vila i l'Eixample. Un d'ells va perdre a més a més unes pessetes que portava a la butxaca. La cosa va quedar només en un ensurt.
Aquell any començava amb la notícia de la presa de possessió de la canongia de la Catedral per part d'un jove Isidor Macabich Llobet, amb lligams familiars amb els Villangómez i amb qui tindria una intensa relació. Des de l'any anterior, el batle de la ciutat era Recaredo Jasso.
El correu Mallorca
El sol post del divendres 17 de gener, just una setmana després del naixement de Marià Villangómez, el vapor 'Mallorca', de la companyia Isleña, procedent de Palma i de pas a Alacant, embarrancava en aigües de Santa Eulària. Portava més d'un centenar de passatgers. Com l'embarcació era l'encarregada de portar la correspondència a Eivissa, passada l'hora d'arribada va produir estranyesa el fet de no tenir notícies. Cap a les 10 del matí, vesins de Santa Eulària arribaven a Vila informant que davant la seua costa un vapor disparava coets demanant auxili. Els vapors 'Formentera' i 'Salinas' es dirigiren immediatament al lloc dels fets i intentaren reflotar el vapor sense aconseguir-ho. El capellà de Santa Eulària feia sonar les campanes. Durant tota la nit del 17 al 18 de gener, la gent esperava notícies al carrer i en els bars. No es va produir cap desgràcia personal. Entre el passatge no hi havia cap eivissenc.
La vida cultural
Mentre passava l'hivern, la cupletista Palmira Buada actuava al Pavelló Serra, després teatre i després cinema Serra. Al teatre Pereira s'inaugurava la temporada amb una funció a «beneficio de los pobres» mentre sortia a licitació la gestió del teatre per un termini de cinc anys. El va llogar Àngel Serra, propietari amb el seu germà del cine Serra. La primera actuació de la nova etapa comptà amb les actuacions de La Sevillita i La Consuelito.
Les jures de bandera dels reclutes se celebraven com cada any al passeig de s'Alamera de la ciutat.
Eleccions
El diumenge 9 de març tenien lloc les eleccions a Corts. El triomf va ser per als quatre candidats liberals. Els quatre diputats per Eivissa elegits varen ser:
Ignasi Riquer.
Ignasi Wallis.
Vicent Pereira.
Bartomeu Ramon Capmany.
El conservador Emili Morales va quedar en cinquè lloc.
Turisme
La ciutat i l'illa comptaven amb una precària infraestructura d'establiments turístics, però l'hostal La Marina, abans Fonda Roig i propietat de Sebastià Roig, seguia obert al públic en la zona del moll.
Aquell mes de març, arran de la notícia de la marxa de Santiago Rusiñol de l'illa, Diario de Ibiza publicava una reflexió sobre els turistes que ja ens visitaven «...Vienen á Ibiza ingleses de calzón corto, con gemelos y máquina fotográfica al hombro».
Baralles i homicidis
Malauradament, les baralles continuaven sent freqüents. 1913 va ser també ser l'any de l'homicidi del consumer de la ciutat. El conflicte s'havia iniciat uns dies abans dels fets, quan el propietari de La Maravilla va entrar una garrafa de licor sense passar per l'oficina de consums i pagar les corresponents taxes amb les quals es gravaven els productes que entraven a la ciutat.
Festes
Per Sant Jordi se celebrava la tradicional romeria a l'església del poble. La festa es completava amb un berenar per les proximitats del camí i al Puig des Molins, des d'on es podia contemplar la processó de carros.
El diumenge 11 de maig se celebraren les festes constantinianes amb una processó i l'actuació de la Banda Municipal de Palma, que havia arribat la tarda del divendres. Molta gent acudí al port a rebre els seus membres: qualsevol arribada o sortida del port es convertia en un esdeveniment. Només desembarcar, la banda va oferir una actuació a la plaça de la Constitució de la Marina.
El Cercle Artístic, aleshores presidit per Carles Roman, va assumir l'organització de les festes de Sant Joan. Com sempre, s'obria una subscripció popular per finançar-les. La Comissió va optar perquè les revetlles tinguessin lloc al passeig de s'Alamera atès que comptava amb enllumenat públic, servei que no tenien les andanes del port.
Les festes començaren el 19 i acabaren el dia de Sant Joan i incloïen regates, concerts, revetlles, una carrera de bicicletes des de les andanes del port de Vila a la casa cremada, una berenada popular a baix des Molins, etcètera.
El futur monument als corsaris
La Comissió del centenari, sorgida l'any 1905 a proposta d'Isidor Macabich per preparar el centenari de la presa del Felicity per part d'Antoni Riquer Arabí i la seua tripulació, ocorreguda el diumenge 1 de juny de 1806, continuava les gestions per a l'erecció del monòlit, del qual n'era autor l'arquitecte August Font i Carreras, que ja havia participat en el monument a Vara de Rey.
L'enderrocament de les murades
El mes de maig tornà a encetar-se una polèmica que continuà els mesos següents: la conveniència, o no, d'enderrocar les murades renaixentistes.
I novament la pigota
El divendres 24 de gener, Vicent Viñas i Ricard Verdera, dos vesins de sa Penya, denunciaven a través d'una carta titulada 'Contra la salud pública' i publicada a Diario de Ibiza un cas de mala praxi sanitària: a una casa de la plaça de la Constitució, a la Marina, s'havia donat un cas de pigota. El protocol habitual manava que es col·locàs el corresponent cartell i així es va fer a més de traslladar la malalta, una al·lota acabada d'arribar de Palma -la capital de la província també estava patint l'epidèmia- ja contagiada, però desconeixedora de la situació i que treballava de criada a la casa. La dona va conviure alguns dies amb les seues companyes i finalment el dia abans havia estat visitada pel metge Costa Roig, que li va diagnosticar la pigota i ho va comunicar a les autoritats locals, que disposaren del seu trasllat a l'hospital. Segons aquests vesins de sa Penya, l'al·lota no havia estat conduïda a l'hospital sinó a un dels quartets que aleshores s'aixecaven en alguns racons de sa Penya, amb el perill que això suposava per les condicions insalubres d'aquelles casetes: «una miserable habitación de planta baja en este populoso no menos que pobre barrio, donde existen hacinadas numerosas viviendas y en donde es en extremo fácil la propagación de cualquier enfermedad contagiosa. Tan punible abuso se perpetró, aprovechando las sombras de la noche, como si dijéramos de matute».
El diari donava compte d'altres casos. Un d'ells havia estat detectat fora Vila. Una nova 'passa' tornava a preocupar les autoritats sanitàries i locals.
Cinc dies després, el 29 de gener, la Junta Local de Sanitat presidida pel batle Recaredo Jasso es reunia per tractar sobre les mesures per lluitar contra un nou brot de pigota amb tres casos inicials, «para limitar la invacion de la Viruela caso de hacerse epidémica». La junta local de sanitat va tractar la denúncia: Antoni Serra, l'inspector de Sanitat aprofità la sessió per demanar si era cert el que s'havia publicat a la premsa local, a la qual cosa va contestar el batle que no s'havia fet en cap cas de manera clandestina sinó amb totes les mesures i condicions i a benefici de la malalta i de l'edifici on vivia. La Junta va dictaminar que la informació era errònia, la qual cosa indignà encara més els vesins, que seguiren insistint a través de denúncies a la premsa.
A aquella reunió ja es va crear una comissió integrada per Josep Ramon Capmany, Francesc Medina Puig i el metge Antoni Serra, inspector municipal de Sanitat. Des de l'anterior epidèmia els mitjans no havien canviat substancialment i així ho reflectia l'acta «Como desde l'última tentativa de epidemia de viruela hasta la fecha han variado poco los medios de que disponemos para combatirla».
Dies després els dos vesins de sa Penya seguien insistint a la premsa local com a reacció al fet que a la Junta Local de Sanitat celebrada el 29 de gener s'haguessin negat els fets. Segons ells «...la ley se infringió, al romperse, como se rompió, el aislamiento ó cordón sanitario, ya establecido en la casa, donde existia una enferma variolosa; al trasladarse á esta al barrio más expuesto á la propagación de un contagio, por el hacinamiento, pobreza y falta de higiene de sus miserables viviendas». Per sort, aquella 'passa' que tant estava afectant la vesina Palma, no va fer estralls a l'illa, però va servir per denunciar les condicions insalubres de molts habitatges i llocs de la ciutat.
