El cors va ser durant segles una activitat intensa i profitosa per a molts d’eivissencs que es dedicaven a la mar. A l’AHE es conserven diversos d’expedients vinculats a episodis protagonitzats pels nostres marins o que feien referència indirecta a l’activitat corsària.
La secció de la Cúria conserva un expedient de la Capitania General, anomenat ‘Procés de represàlia’, incoat el 3 de setembre de 1692, i que fa el relat de l’episodi que varen protagonitzar dues naus eivissenques - la ‘Santa Faç’ i la batejada com ‘Jesús, Maria, Joseph’- i una caravel·la portuguesa de nom ‘Nuestra Señora de la Concepción’. L’assalt va tenir lloc a unes 40 milles del cap de Creus, davant la població de Roses. Els armadors i botiners (els botiners eren qui guardaven i venien el botí aconseguit) de les dues embarcacions illenques eren Joan Guasch i Antoni de Arroyo.
El patró de la ‘Jesús, Maria, Joseph’ era Pere Riusech i el de la ‘Santa Faç’ era Joan Marí Durbà, dos coneguts corsaris. L’argument per concedir les dues patents de cors, una per a cada embarcació, i de les quals es conserva còpia de 1692 en el mateix expedient, és l’habitual «...para hir y perseguir a los enemigos de la S(an)ta fe Catholica y Real Corona...». La finalitat real era econòmica i el botí aconseguit gràcies a aquesta captura va ser molt voluminós, com veurem més endavant.
El comerç i la introducció de mercaderies a les poblacions dels regnes de la corona espanyola estava prohibida per diferents ordres i pragmàtiques reials, especialment pel que feia als teixits, per una qüestió d’una política econòmica proteccionista, però també per mor de les relacions peninsulars amb la corona francesa, amb qui els regnes espanyols estaven en permanent conflicte.
Les dues embarcacions illenques havien sortit a fer el cors en conserva, és a dir, en companyia, per protegir-se i cobrir-se mútuament en cas de perill, que era ben sovint.
Un viatge de sis mesos:
Hem pogut reconstruir l’itinerari que va fer la caravel·la portuguesa durant els quasi 6 mesos que va durar la seua travessia, que havia començat a mitjans de març de 1692 i havia acabat els primers dies de setembre per mor de dos corsaris eivissencs. És aquest:
El 18 de març havien sortit del port de Lisboa en direcció a Cadis per descarregar el sucre i el tabac que portaven i carregar després blat en el port de Sanlúcar (de Barrameda). D’allí s’havien dirigit a Mallorca a descarregar el blat, que varen entregar al capità Joan Ballester. Del port de Palma varen sortir sense càrrega en direcció a Alacant, on Joan Baptista Serrera i altres comerciants els van subministrar espart, barrella (una planta que s’emprava per fer sosa càustica) i llana per portar a Marsella. Finalment, va ser en aquest port francès on carregaren la mercaderia que portaven en el moment de la seua captura. La seua intenció era arribar amb ella a Alacant i vendre-la a diferents comerciants, els mateixos que abans els havien subministrat l’espart, la barrella i la llana, però pel camí es varen topar amb les dues naus illenques, tot i que la que va protagonitzar la captura va ser la Santa Faç, capitanejada per Joan Marí Durbà.
Aquest és el relat dels fets, segons els seus protagonistes:
Declaració del patró de la ‘Santa Faç’, Joan Marí Durbà i la seua tripulació.
El corsari Marí comptava aleshores 35 anys poc més o menys (fórmula emprada aquí i per tot arreu donat que no solien recordar l’any de naixement amb exactitud), no sabia ni llegir ni escriure i va declarar que feia cosa de vint dies que havien sortit d’Eivissa per anar a cors («...para corcear...») i havent passat per la ciutat de Mallorca (Palma), «...prosiguiendo su Corço...» varen arribar al cap de Creus i a unes 50 milles -segons ell- de la costa varen veure la caravel·la «...y haviendola dado casa la apresaron entrando en ella pregunto este testigo al dicho Capitan de donde venia, y dijo que de Marcella y pasava á Lisboa las mercaderias que en d(ic)ha Ciudad le havian cargado, y haviendole preguntado donde estavan las Letras de Cargamento, le dio una Carta, la qual es la que ha entregado en esta Curia diziendo no tenia mas papeles...». Marí declarà que ell i els altres mariners es varen adonar que tenien més papers i que els havien tirat a la mar fermats amb alguna bala, pedra o cosa de pes, i considerant que era per evitar que es descobrís que la destinació final era Alacant i no Lisboa. En la mateixa línia varen declarar els seus mariners, Pere Onofre Calbet Marí, de 49 anys; Francesc Ferrer de Pere, de 26 anys -vesins tots dos de la Marina- i el mestre Miquel Ribes de Joan, l’únic que va poder firmar la seua declaració. De tota manera, com veurem més endavant, els mariners portuguesos varen reconèixer que, efectivament, la caravel·la es dirigia a Alacant.
Declaració de la tripulació portuguesa.
La tripulació estava integrada, a més de pel patró Jorge Martin, pels mariners Juan de Olvier, de 23 anys, Francisco Gómez, de 40 anys, Joseph Díaz -està transcrit Díes, tal i com el mariner ho degué pronunciar, però ell va signar Díaz-, de 30 anys, Manuel Manso - «Manço»-, de 35 anys, Manuel López de 24, i Bartolomé Manso, de 57. Tots varen declarar tenir aquella edat poc més o menys i tots varen contar una versió similar. Quasi tots varen reconèixer que en el moment de la seua captura es dirigien a Alacant però no els constava que s’haguessin tirat a la mar els papers o pòlisses: «...y estando cosa de treinta o quarenta millas al mar delante de Rossas fueron apresados por una Barca Co(r)saria de esta Ysla de Yviça -en un altre part del document es diu que varen ser capturats per «un Barco evisenco»- que Segun se dize es del Patron Juan Marí Durbà y fueron trahidos en este puerto en donde (h)oy se hallan...».
Quant als papers que segons els mariners eivissencs s’havien tirat a l’aigua, Bartolomé Manso va ser l’únic que va declarar que sí ho va veure: «(h)a ohido dezir a Josep Dias escrivano de d(ic)ha Calavela que el mesmo las hecho de su mano al mar...».
Declaració del capità portuguès.
Jorge Martín era el patró de la caravel·la portuguesa i tenia uns 40 anys. Va declarar el mateix que els seus mariners, tot i que ell va aportar els noms dels comerciants i patrons amb els quals havia tractat durant les diferents escales. Al contrari que en el cas de la tripulació eivissenca, que només va poder signar el mestre mariner Miquel Ribes, tant el capità portuguès com la majoria de la seua tripulació va poder firmar -a excepció de Juan de Olvier- perquè sabien llegir i escriure.
No podem relacionar avui, per manca d’espai, l’important i valuós botí que s’aconseguí gràcies a aquesta captura.
Amb l’excusa de tractar-se de mercaderia dels enemics de la Corona, els dos corsaris eivissencs es feren amb teles i objectes d’ús quotidià i de naturalesa diversa i fins i tot ben curiosa, com és el cas de 50 unitats de pèl de camell o una perruca - «cabellera postisa»-. La relació de tots aquells tresors la farem en una pròxima entrega.
