Joan, pots repassar allò que diu es teu major a ses seues Memòries referent a aquesta festa. De sa pàgina 249 a sa 257 hi trobaràs un amplíssim reportatge de què va ser i significar aquella memorable jornada cultural que tengué lloc a Sant Josep de sa Talaia un 15 de maig de l948, festivitat de Sant Isidre llaurador. Es meu pare i es municipi ho pogueren fer. Primer, perquè a ell li sortia del cor i, segon, perquè era s'alcalde i secretari de s'Hermandad de Labradores y Ganaderos de San José. I, molt determinant: comptava amb so suport i s'entusiasme de tothom.

No recordaré tots es detalls que, amb tant bon estil periodístic conta es teu major; però ja que t'estic contant sa meua vida, faré referència més detallada a sa presència de part de sa teua família en aquella memorable celebració.

Tant mon pare com ma mare, per a aquella ocasió, lluïren vestits de festa. Ell portava una elegant camisola, xalina pes coll, un gran capell i es bastó de batle. Ella anava de pagesa de festa, amb sa seua emprendada, adreç inclòs. Crec recordar que, em digué, portava ses espardenyes de morro des dia que es va casar.

Sa teua tia Paca, que tenia deu anys, vestia de gonella i duia una gerra d'aigua degudament tapada amb un tany de garrover. L'acompanyava una negra somereta molt ben guarnimentada i, es conjunt, representava una al·lota aiguadera. Encara guarda es diploma que li donaren i que, entre d'altres, va firmar don Isidoro Macabich.

Ton pare, Joan, tampoc hi va faltar. Es vesins de sa raval presentàrem una carrossa que imitava es Vedrà. Estava molt ben treballada i dins una cova hi havia el Pare Palau, a qui jo representava. Tenia set anys i m'havien fet s'hàbit de carmelita amb un tros de falda marró de sa mestra, aleshores donya Francisca Aleñar.

Sa capa blanca l'havia tallat i cosit sa meua mare, emprant caramassos de drap. Ficat dins sa cova, envoltat de murta i llentrisca, estava assegut en una cadira molt alta que era emprada a sa barberia per tallar es cabells as al·lots. Hi havia uns companys que simulaven pescadors a la canya per ses aigües de sa Bestorre, i uns altres eren es vedraners amb ses cabres als seus peus.

Il·luminació elèctrica

D'aquella inoblidable festa, dos records port especialment gravats a sa memòria: un, sa il·luminació elèctrica de sa plaça de s'Església i des carrer de Pere Escanellas. Fou una gran novetat perquè, a Sant Josep, a la nit estàvem a les fosques i fins avançada sa segona meitat des segle XX no hi arribà sa llum. S'altre, un misteri que no he entès mai: per què tenyiren de calç ses rames de ginebre que, juntament amb canyes i baladres, adornaven sa Raval? Es veu que es ginebres emblanquinats devien parèixer més polits que amb so seu verd natural. Sobre gustos...

Sortosament, cada any es recorda i se celebra sa festa de 1948. Sa imatge de Sant Isidre, que es va beneir aquell 15 de maig, surt a sa plaça i, acompanyada de música de la terra, desfila pes carrer principal des poble. Acabada sa processó, es sant madrileny, espòs de Santa Maria de la Cabeza, torna a reposar dins sa capella fonda. Després, més tambors i castanyoles. Balls i festa.

En Miquel i n'Anna

Alguns anys, n'Esperança i en Bartolo Graó -que tant han treballat pes grup folklòric de Sant Josep- per sa festa de sant Isidre acullen en Miquel Serra Escandell i sa seua dona, n'Anna Costa, que, de Santa Eulària, vénen ben vestits de pagesos.

Ella és excel·lent i eficaç regidora de Cultura des seu municipi i amb qui sempre vaig trobar-hi amistosa col·laboració en es meus temps de conseller. Es dos -en Miquel i n'Anna- formen un matrimoni exemplar que, amb es grup Es Broll de sa vila des riu, han dedicat molts anys de sa seua vida a sa conservació, ensenyament i exhibició de ses nostres més genuïnes i autèntiques arrels costumistes.