I de l'Erice què?

De l’Erice, Víctor Erice, res de res. O quasi. Tot a la nit dels Goyas va anar a parar a J.A. Bayona, excel·lent director que un dia d’aquests qualsevol s’emportarà l’Oscar per ‘La sociedad de la nieve’, un discret film d’extraordinària factura comercial. Però el fracàs fou per ‘Cerrar los ojos’, la darrera joia del mític Víctor Erice. Més que despropòsit fou un error tan enorme que ningú se’n recorda a l’hora de fer referències o recordatoris de la història. La 48 edició dels mencionats premis es va cobrir de glòria, la glòria de la cendra i la misèria més absoluta. Però Bayona era l’home cridat per la fama i les preferències d’un jurat inútil, barroer, curt de gambals. De tota manera, aquesta i no altra és la realitat dolorosa i tristíssima. L’autor de dos pel·lícules, obres mestres sense dubte, com ‘El espíritu de la colmena’ i ‘El sud’ va marxar despull. O quasi. I Valladolid restà muda i a la gàbia. Inexperts homes de cinema així ho varen decidir. Els convindria una visita al psiquiatre/psicoanalista. Un altre protagonista absent a la sala de qui voldria oblidar-me’n es va desfer en elogis al voltant de ‘La soledad de la nieve’. Aquest alumne de Fernando Savater -un altre que...-vocacional enemic de l’Erice va revelar una personalitat fosca i tèrbola. És, no hi ha dubte, mala persona malgrat ser una de les ‘estrelles’ de El País, elogia ‘La sociedad de la nieve’ per fotre ganivetada a l’anomenat món diguem ‘progre’. Extraordinària Ana Belén excepte els seus primers vestits, llarg, vermell, hortera, desagradable, acompanyada per dos pallassos, coneguts crec com los Javis, al·lotets escapats del Circo Price. A la cloenda Almodóvar -després de Berlanga el nostre millor director- llançà un míssil a la línia de flotació de Vox. Enhorabona i un abraçada.

Suscríbete para seguir leyendo