2024, any d’eleccions

Si feim cas de la cançó, 2024 hauria de ser un any alegre. La cançó diu que “Des que no hi ha eleccions / pareix que sa gent va trista / que no es fan reunions / ni es veu cap propagandista” i resulta que el 2024 hi haurà eleccions que afecten a països que sumen pràcticament la meitat de la població del planeta. Eleccions presidencials als Estats Units, al Parlament Europeu, a Rússia, a l’Índia, etc. També eleccions a Galícia i al País Basc, però aquí em voldria centrar en l’escenari internacional, que crec que és molt important i té moltes implicacions sobre la nostra vida.

És tot un gènere escriure articles de final o de principi d’any, articles que es poden classificar en dos tipus: uns miren enrere, cap a l’any passat, mirant de resumir el què ha passat i uns altres miren endavant, cap a l’any nou, mirant de predir o anunciar el que pot passar. Si alguna cosa sabem, és que no sabem predir el futur. La futurologia existeix, però no és una disciplina gaire seriosa.

L’anàlisi de riscos és una altra cosa i serveix per dibuixar escenaris i plantejar estratègies i assegurances, però els xocs de veritat, els que provoquen crisis i canvis són inesperats. Ningú podia predir ara fa quatre anys que un virus descobert a un mercat de la Xina provocaria el trasbals que va provocar a tot el món. Com ningú esperava una guerra com la provocada per la invasió russa d’Ucraïna farà dos anys, o ningú esperava l’atac de Hamas del 7 d’octubre ni la magnitud de resposta d’Israel, que està planxant Gaza. El Pròxim Orient torna a cremar i el risc d’extensió a una guerra regional és real.

Tornant a les eleccions, és difícil menystenir la importància de les eleccions americanes del novembre que ve. Hores d’ara no està clar si Donald Trump, embolicat en mil fronts judicials, es podrà tornar a presentar o no. Mil fronts judicials que, tothom ho recorda, venen de com va acabar la seua presència ara fa tres anys, amb la cirereta final de l’assalt del Capitoli pels seus partidaris. Una situació distòpica, que semblava la trama d’algun episodi de sèries com ‘The House of Cards’ o ‘Homeland’. No oblidem que la realitat sempre supera la ficció. Però, en fi, si Trump es pot tornar a presentar, podria tornar a guanyar.

En la seva presidència Trump es va comportar en l’escena internacional com qui, passejant pel camp, troba un formiguer i hi fica un bastó. El seus lemes eren “Make America Great Again” i “America First” —“Fes que Amèrica torni a ser gran” i “Amèrica primer”. Però aviat es va veure que realment volia dir fer “America sola”. Va traure els Estat Units dels acords de París per lluitar contra el canvi climàtic, de la Unesco, va trencar l’acord del Pacífic, va deixar de negociar el de l’Atlàntic i va iniciar una guerra comercial, no només amb la Xina, també amb Europa i altres socis.

Ara Trump diu que vol tornar per acabar la feina i això seria la millor notícia per a Putin —Trump ja ha dit que la guerra d’Ucraïna ell la solucionaria en 24 hores— i la pitjor notícia per a Europa o per a les minses possibilitats de fer alguna cosa que no sigui més destrucció i més inestabilitat al Pròxim Orient. A més de amb Putin, Trump està vinculat de manera no trivial amb la ultradreta europea. No de bades, el seu principal assessor, Steve Banon, va passar una bona temporada a Europa mirant d’enfortir i coordinar els partits d’ultradreta i assessorant polítics com Orban, Abascal o Salvini.

Les eleccions europees del juny del 2024 també són crucials. La construcció europea avança entre entrepussades i espentes i sovent els ciutadans veuen la Unió com una cosa llunyana, aliena a les seues vides. Però no, cada vegada més coses i més importants depenen de la Unió i no dels governs nacionals. Les eleccions del juny suposen una confrontació entre els partits que volen una Unió Europea més democràtica i més forta i els partits d’ultradreta que se la volen carregar. Una victòria dels segons seria una mala notícia.

Europa té reptes enormes si vol reivindicar el seu lloc com a potència internacional i no ser només espectadora de l’enfrontament geopolític entre els Estats Units i la Xina. Europa ha viscut molts anys amb la seguretat subcontractada als Estats Units, l’energia subcontractada a Rússia, la tecnologia subcontractada als Estats Units i a Àsia, la indústria subcontractada a la Xina, etc. Europa, com una vella aristòcrata tancada al palau cuidant dels tresors de la família i atenent les visites, ha de sortir i fer un salt en integració, en seguretat i en tecnologia. Les transicions verda i digital han de ser reals, no nomes eslògans. Viure permanentment de rendes, té molts riscos i poc futur.

Deia Marx que la història es repeteix, la primera vegada com a desgràcia i la segona com a comèdia. Si torna a guanyar Trump als Estats Units i els partits d’ultradreta treuen bons resultats a les eleccions europees, comèdia no ho se, però Putin farà una festa.

Estimats lectors, bon 2024!

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo