La chica de la cruz roja

Aleshores arriba desembre i mor Concha Velasco. Sobtadament? De forma relativa. Malgrat que a qualsevol circumstància la mort sempre és sorpresa, t’agafa per darrere i et deixa en pèssimes condicions de salut. Sempre ha set així. O tal vegada no. Depèn. Sembla que a partir del 2014 començà a patir els primers símptomes del càncer. Dona clara, alegre, sincera, connectava de forma directa amb la gent, amb les persones totes. «Yo quiero llenar los teatros, y que el escenario se venga abajo, yo quiero llenar hasta mi entierro, hija mía. Por eso no hablo mal de nadie, hija mía. Para que vaya todo el mundo...», paraules recollides pel periodista Sergio C. Fabra. I va omplir la platea, l’escenari del Teatre La Latina on la gent de Madrid volgué acomiadar-se de la protagonista de, entre altres, ‘Las largas vacaciones del 36’, de Jaime Camino, i a no dubtar una de les seves millors pel·lícules… El meu primer, infinit, definitiu record d’ella s’ubica als darrers dels cinquanta. Llavors un servidor encara no era poeta ni emèrit, ni res, tingué una emoció privadíssima, és clar, al veure com parlava, es movia, reia de manera franca, oberta a un film mític per sempre més, ‘Las chicas de la Cruz Roja’, un remake de ‘Cómo casarse con un millonario’, la gran comèdia del cinema espanyol (i europeu). Una demostració, una exhibició de talent, simpatia a tot rompre, àgil de moviments, d’expressions directes. Cinta situada al centre de l’anomenat cinema franquista que inundà, ens inundà a tots i al llarg d’anys, molts anys, massa, però... Altres títols ens reclamen l’atenció, ‘Pim, pam, fuego...’, ‘La colmena’, ‘Las bodas de Blanca’, ‘Esquilache’, ‘París-Tombuctú’, testament inevitable del per molts conceptes inoblidable Luis García Berlanga. A ‘El País’ escriu José Sacristán: «Ha sido un lujo en mi vida haberla conocido, haber trabajado con ella, haberla sentido como una de mis mejores amigas...».

Suscríbete para seguir leyendo