Plany per Palestina
Malauradament, tal i com estava previst, ens continuen colpint les imatges que ens arriben del Llevant de la Mediterrània. I avui no puc evitar de compartir amb el públic lector un plany per Palestina. Perquè, al cap i a la fi, és la víctima propiciatòria d’un grapat d’agents polítics, cap dels quals amb gaire bones intencions. Tenc a la retina, mentre escric aquestes línies, una nena aproximadament de l’edat de la meua neta, que va de la mà amb un home que deu ser son pare. És un primer pla, i darrere hi ha una còrrua de gent. Gent que es desplaça perquè l’exèrcit israelià ha avisat de la invasió per terra de la franja de Gaza, i ha dit a la població civil que es desplaci cap al sud. Tot plegat forma part de la resposta -absolutament previsible- a un atac a gran escala de Hamàs, al sud d’Israel.
Hi pens i em faig creus dels pocs amics -i dels nombrosos enemics- que tenen els palestins. Perquè l’enemic visible és Israel. Qui ataca Gaza és el tsahal, l’exèrcit israelià. Però no només. I la llista em sembla bastant elemental. Em fa l’efecte que el primer enemic dels palestins de Gaza, a banda de l’exterior, és l’interior. Em referesc concretament a Hamàs. Les milícies islamistes no han tengut cap càrrec de consciència a l’hora d’atacar Israel i fer una matança de jueus, no ja per ells, sinó pels palestins de Gaza. Quan Hamàs ataca Israel sap perfectament quin serà el resultat de l’atac. Sap que qui patirà fonamentalment per aquest atac seran els gazatins, els palestins de Gaza. Perquè és impossible que pensin ni per un moment que l’atac no tendrà cap resposta. Si una cosa han demostrat els islamistes armats, a Gaza i a molt d’altres llocs, és que la vida dels civils els importa una fava, que allò que volen són resultats al marge de la quantitat de morts (ni que siguin del seu bàndol) que hi pugui haver. Per tant, objectivament, Hamàs és un enemic declarat del poble palestí. No sabem, per una qüestió elemental d’ordre democràtic, si els palestins ho senten així o no.
La resposta (només hipotètica) positiva a aquesta qüestió ens la dona na Roser Lluch, traductora de l’hebreu i bona coneixedora d’Israel i de Palestina, quan diu que a Gaza hi ha dos milions de bones persones que volen la pau en mans de quinze mil terroristes que només volen la guerra, encara que siga a costa de les seues vides, de les vides de qui diuen defensar i representar. Aquesta seria la visió optimista. La versió pessimista ens diria que la societat de Gaza ja troba bé el govern que té ara mateix.
Si els amics dels meus enemics són els meus enemics, el tercer gran enemic dels palestins seria l’Iran. Resulta més que evident que, a l’Orient mitjà, hi ha una lluita aferrissada entre dues potències imperialistes regionals per controlar tota l’àrea (o tant com puguin): l’Iran i l’Aràbia Saudita. Dins aquest context, Hamàs i Hizbul·là constitueixen peons de l’Iran, ambdós amb molta vinculació amb Palestina, ambdós amb la voluntat clarament manifestada de destruir l’Estat d’Israel. Als governants de Teheran, vist la importància que donen a la vida dels seus ciutadans, veim també la que donen als palestins, que els queden prou més lluny. Els palestins són vistos, senzillament, com a carn de canó. I els seus peons, especialment Hamàs, no estan gaire preocupats per si hi ha dos mil morts o n’hi ha cinc mil. Allò que volen tots plegats és consolidar les posicions del fonamentalisme promogut per l’Iran a tota l’àrea del Llevant.
També és evident que a Jordània, a Síria, al Líban, i a tants d’altres indrets llevantins, importa més la destrucció d’Israel que no la vida dels palestins. Parlam de la vida, que és el valor primer i més preuat, el més elemental, el bàsic, no ja del benestar ni d’altres galindaines, de les quals tothom se’n fa set trons.
Malauradament, pens que la pau avui és dificilíssima, en aquesta part calenta del Planeta. Perquè un procés de pau una mica endreçat requeriria diverses coses. La primera i més elemental, que tothom reconegués el dret de l’altre a existir. És necessari que Israel reconegui el dret a un estat palestí i que els palestins reconeguin el dret a Israel d’existir. Els dos estats podrien ser la solució, però només una minoria, al Llevant, els vol. Majoritàriament, hom opta per voler liquidar l’adversari completament. La pau requeriria també governs que pensassin més en la gent que en el mapa que hi pugui haver en el futur, que no fossin insensibles davant la foto, portada a diversos diaris, de la nena de quatre anys de la maneta de qui devia ser son pare, que posassin el benestar de les persones per davant dels seus projectes estatistes. I, pensant en les dificultats per a la pau, em deman si potser aquell pobre palestí, atuït pel dolor, amb la nena petita de la mà, amb un futur per davant d’allò més ombrívol, no podria ser que donàs suport als seus botxins fonamentalistes, i encara trobàs que fan ben fet. Com en som de lluny, d’una sortida pacífica, i com se’n rifen, els enemics dels palestins!
Suscríbete para seguir leyendo
