Un món sense Europa?
Els europeus ens solem ufanar dels valors compartits. Vivim en un espai polític -econòmic, simbòlic, mediàtic, tot i que no del tot- anomenat Unió Europea, on determinats abusos que es veuen clarament a molts altres llocs del món resulten del tot impossibles. Comptam amb uns valors compartits dels quals pens que podem estar orgullosos. La societat del benestar ha anat arrelant (a ritmes diferents, segons els llocs del continent), i hem incorporat al nostre sentit comú la idea que no han de quedar ciutadans desemparats (o que n’han de ser els menys possibles). Per dir-ho en termes d’un amic brussel·lenc, no podem deixar que la gent se’ns mori davall els ponts. Hem eliminat la pena de mort dels nostres codis penals. Consideram, per tant, que ningú no és ningú -ni el jutge més al cimal de la piràmide- per dir que un altre ésser humà pugui deixar d’existir. Tenim una cura relativament sòlida dels drets civils (encara amb moltes diferències entre els de dins i els de fora, tot sigui dit de passada). Procuram que la gent no sigui discriminada per les seues idees, ni per les seues creencres o per les seues orientacions sexuals... Ho procuram, tot sabent que encara n’hi ha, de discriminacions per tots aquests motius, a la nostra part del món. S’ha estès una consciència raonable en relació a la cura del medi ambient. Sabem els problemes que ens causa (i, sobretot, que ens causarà) el canvi climàtic. Procuram que tothom tengui accés al sistema sanitari i al sistema educatiu. Que tothom pugui tenir cura de la salut i garantir l’educació dels fills són dos pilars fonamentals del nostre sistema polític.
I tots aquests factors -evidentment positius- coincideixen amb el fet que Europa, cada vegada més, està quedant fora de joc, en l’escaquer mundial. Europa ha estat la potència mundial, però ara es troba, quant a influència política, en clara decadència. Especialment enfront de les anomenades potències emergents.
Aparentment, som en fase de passar d’un món amb dues grans potències (les de la Guerra Freda, els Estats Units i la URSS) a un món més clarament multipolar. Però també hi ha dues potències clares, ara mateix: hi continuen sent els Estats Units (amb etapes de més tancament o de més obertura, segons manin els republicans o els demòcrates) i campa amb una energia inqüestionable la Xina. Des de l’antiimperialisme, no se sol fer gaire referència a l’imperialisme xinès, tot i que avui la Xina té comprada mig Àfrica, amb la finalitat de poder-se proveir de matèries primeres. I no crec que hi accedeixi de manera gaire més discreta de com ho feien les antigues potències colonials (Anglaterra, França o Holanda). Encara més: la Xina està plantant-se potentment a la nostra part del món: no debades ha comprat pràcticament la totalitat del port del Pireu, a Atenes, i bona part de les dependències noves del port de Barcelona (per posar només dos exemples, entre molts d’altres).
A l’Amèrica del Sud, hi tenim aquest petit continent que és el Brasil, que cada vegada més compta amb una política exterior pròpia, sovent allunyada de l’aliniació amb cap dels socis amb més pes econòmic. Per territori, per quantitat d’habitants, per producte interior brut, el Brasil ja és un jugador de pes en l’arena política i econòmica internacional. Com ho és, encara amb molta més raó, l’Índia, ara ja el país més poblat del planeta. Amb unes desigualtats brutals, però amb un dinamisme i una capacitat innovadora fora mida, l’Índia s’ha convertit en una potència mundial de primera línia, també amb una agenda política pròpia (ben clarament al marge de la que puguin tenir els Estats Units o la Xina).
A grans trets, podem considerar que els europeus compartim una part important dels valors amb els Estats Units. No debades els Estats Units, per moltes raons, varen ser una creació europea, una mena d’Europa enllà de l’Atlàntic. Certament, la idea de l’estat del benestar no és la mateixa entre nosaltres o a Amèrica. I allà també perduren elements com la pena de mort (a molts estats), o es fa més crua una “guerra cultural” que fa tèmer per drets civils aconseguits en el passat (el dret de la dona al propi cos, per exemple). L’Índia és un altre món. I la Xina constitueix una experiència curiosa de capitalisme completament desbocat, sense els mecanismes de control sobre les empreses privades existents als països amb llarga tradició capitalista, en un context polític suposadament comunista. Aquí el xoc en el camp dels valors resulta d’allò més evident. En relació al Brasil, haurem de veure quina serà l’evolució, tot i que aparentment és una democràcia més o manco consolidada (amb les febleses que avui, arreu del món, tenen totes les democràcies).
De res servirà que ens ufanem dels nostres valors compartits si Europa no pinta res a l’arena mundial, si acceptam resignadament convertir-nos en el balneari dels que realment compten.
Suscríbete para seguir leyendo
