Tancament i fi de cicle?

Corria, però no tan depressa com els anys corren ara, l’any setanta-sis (del segle passat, òbviament), quan un servidor en tenia setze i solia acudir, algunes tardes, a la mítica Cafeteria Milan, a la Via Púnica, no gaire lluny del també mític cine Cartago, a traduir Llatí o Grec. En acabar la feina, o mentre feia temps abans d’alguna altra activitat, vaig començar a gargotejar pàgines del que havia de ser la primera peça de teatre que vaig escriure. Crec que tota sencera va sortir a raig en aquella cafeteria, al voltant de tallats i amb paper sempre per damunt la taula (alguna vegada amb qualque taca de cafè, tot s’ha de dir).

Em venen al cap aquells dies ja llunyans quan llegesc que la cafeteria en qüestió acaba de tancar. Endarrere hi queden molts records. Perquè hi hem retornat moltes vegades. Entre discussió i discussió sobre com havíem de redreçar aquesta illa nostra, una colla de col·legues ens hi solíem fer uns quants entrepans i alguna botella de vi, o cerveses a dojo. O hi quedàvem amb persones que venien de fora per fer la xerrada, o, senzillament, amb amics per passar l’estona.

Una mica abans va tancar un bar també prou conegut de Talamanca: el Flotante. Allí crec que no hi he escrit ni una línia, però hi he quedat per a projectes editorials, per discutir sobre llibres o fins i tot per fer-hi el cafè abans de gravar una entrevista en un racó de la platja vilera. Entre els records que de seguida se m’apareixen, el d’un diumenge d’estiu, amb el sol ja ben post, de part de vespre, en què la mar havia pujat considerablement i gairebé tocava les cadires (si no ho hagués impedit una petita llenca de morter posada talment a la vora de la mar, com un deix noucentista). De sobte, supòs que atrets per la llum, varen comparèixer un estol d’espets. Eren llargs i platejats i semblava que no havien notat que eren a la vora, pràcticament a la muga entre la mar i la terra. Ningú, emperò, de tots els bevedors de cervesa que hi havia a la vora, no se’n va percatar. Tampoc hi havia qui portàs una canya de pescar ni res de semblant. Els espets passejaren una estona per la vora de la cadira on seia i després varen desaparèixer. L’escena va ser tan particular que una estona després em demanava si no l’havia somiada.

També ha tancat, per jubilació dels propietaris, la pizzeria (i malgrat tot també restaurant hindú) Da Sidhu. Un lloc ben particular on podies menjar plats de l’Índia sense que la gargamella t’acabàs coent de mala manera (però on també podies disfrutar del picant, cosa imprescindible per a tots aquells que ens agrada) i que tant podies viatjar a l’Orient, a través de la cuina, com podies romandre a la pròxima i amable Itàlia cruspint-te unes pizzes.

D’aquest lloc, també especial, hi record alguns sopars amb alumnes. Solíem acudir a restaurants que no fossin excessivament cars, ni tampoc especialment fashion, sobretot a les etapes més crítiques (fora nostàlgia!) dels nostres estudiants (quan portaven senallons, cabells llargs i estaven disposats a embrancar-se en qualsevol causa aparentment impossible).

I, parlant de pizzeries, també ha tancat la Da Nino. Record que hi vaig començar a anar perquè un company d’estudis hi treballava als estius. Perquè allí tenien molta gent durant l’estiu (hi ajudava el seu emplaçament a tocar de la platja de ses Figueretes), però també s’havien fet, al llarg dels anys, una clientela local, que pens que els era prou fidel. La part italiana de la família procedia de Lucera. Molt temps després vaig saber que aquesta petita població del sud d’Itàlia, de l’antic Regne de Nàpols, és la que suposadament va convertir Ramon Llull al cristianisme (al segle XIII era formada íntegrament per musulmans, segons sembla, que no se n’havien anat cap al nord d’Àfrica després de la conquesta napolitana). L’ambient era agradable i la terrassa esplèndida.

Hi havia tanta connivència entre la clientela que una vegada, no sabent quin vi ens venia de gust i veient al mateix temps una part del clero xerrant i sopant en una taula relativament acostada, vàrem optar pel «vi que beguin es capellans». I, ho he de reconèixer, la vàrem encertar.

Què tenen en comú, aquests quatre llocs, i molts d’altres? Es tracta de petites empreses familiars que havien arrelat a l’illa i que han format part del nostre paisatge urbà durant molts anys. «Mos anam fent vells, i amb sa pandèmia tot s’ha complicat molt. Ara ja no faig menjar. I anam tirant. Però no sé quant de temps mos aguantarem. O mos aguantaran», em diu una de les miqueleres de Las Bravas, mentre em passa un descafeïnat amb llet i mitja torrada amb tomata.

Suscríbete para seguir leyendo