L’olor de la cendra al cendrer mig buit, les tasses de cafè fred, pur, marbre enriquit de silenci, paraules escasses, monòleg idiota que ningú escolta, diàleg vertebrat. Sents a les mans, estimada, una gelor humida feta de pètites oracions que és mort, tal vegada respiració trencada del calfred que puja per l’esquena, arriba al coll i després amb paciència i tenacitat es destrueix gola avall, per la gargamella que vol ofegar un crit que és dolor, dolor de cadàver? El teu cos és el teu enemic, el meu cos també. Cos de mascle, cos de femella, carn que és dura, decadència evident, carn envilida i podrida, carn digna de l’escorxador principal on hi va a parar directa de l’ajuntament, la resta de la carn de la ciutat, dels pobles, de l’entorn i de les voreres. Oblidaries sovint la humilitat de la carn, les hores del rellotge, la gavardina que sempre portes a l’hivern com si fos una segona pell. Oblidaries posar-te el capell a l’hora de sortir de casa, o les claus del cotxe a l’aparcament nocturn i salvatge, fer la compra del cap de setmana o anar al metge de capçalera. Miraries de fer el recompte de les coses més simples i a més a mà, vell vaixell derruït, naufragi vora la costa, estralls, estralls del teu teixit i ho faries a hores d’ara mateix. Però ara mateix ja és tard.
