Per si algú en tenia dubtes, de la consistència política actual del projecte europeu, el líder turc T. R. Erdogan ens en va donar una bona prova la setmana passada. Entrevistant-se amb el líder del Consell de la Unió Europea, Charles Michel, i amb la presidenta de la Comissió Europea, Usrula von den Leyen, va decidir col·locar el primer a la butaca del costat, al seu mateix nivell, i la segona en un sofà apartat, humiliant-la a un nivell secundari. Amb aquest gest, un gest senzill, no especialment complex, aparentment no massa mal de prendre, Erdogan matava dos pardals d’una escopetada: situava la dona en una posició secundària (apel·lant al masclisme estructural de l’Islam polític) i pegava una coça a la màxima representant de la Unió Europea, enfotent-se’n del seu suposat poder. Venia a demostrar, senzillament, que el president de Turquia li pot passar la mà per la cara a la presidenta de la Comissió Europea quan li vengui de gust, sense que això tengui cap tipus de conseqüència ni per al seu govern ni per al seu país.
La debilíssima Unió Europea, la potència econòmica que no ha sabut (almanco fins ara) consolidar-se com a potència política, va caure en mans de Turquia en el moment en què varen decidir que se li arriarien milers de milions d’euros per contenirs els immigrants que buscaven poder arribar a Europa des de l’Orient mitjà. Turquia servia com a dic de contenció a canvi de molts diners procedents d’Europa. Però, en aquest cas, la posició de Turquia li permet desmentir allò que deim per aquí (i que alguns fins i tot fan com si s’ho creguessin) que qui paga mana. Paga Europa i mana Turquia, perquè sistemàticament el govern turc sotmet Europa a tests d’estrès sobre la qüestió, amenaçant la Unió Europea amb obrir les portes als emigrants si no accedeixen als capricis dels hereus del Califat. Com ocorre a les Illes Balears, a Catalunya i al País Valencià, qui paga és manat, fet ballar per on es vol, xulejat de mala manera i escarnit sempre que a qui cobra li ve de gust.
Igual com solem fer els catalans, Ursula von den Leyen va fer com que la cosa no tenia importància, i, a canvi de no molestar massa el poderós vesí turc, va preferir no incomodar ningú i no queixar-se. Deixant de banda el fet que, en política, els gestos simbòlics són importantíssims, perquè solen manifestar processos que ultrapassen de molt el gest. Si Erdogan va situar en posició secundària la presidenta europea va ser perquè li va donar la gana i, sobretot, perquè ho podia fer, perquè s’ho podia permetre.
La manca de consistència política constitueix, a dia d’avui, el problema més gran amb que s’enfronta la Unió Europea, i la que posa en qüestió de manera òbvia el seu futur com a entitat tant política com econòmica. Aquesta manca de consistència política és la que fa que Europa no jugui un paper en la multilateralitat del món actual. Europa no pot jugar, per aquesta manca de consistència un paper, no ja semblant al dels Estats Units o de la Xina, sinó tampoc, posem per cas al de Rússia, o fins i tot al de la Commonwealth britànica.
Aquesta manca de consistència és deguda fonamentalment a la incapacitat dels europeistes de consolidar un projecte per sobre de la suma dels estats, és a dir, per sobre de cada estat europeu concret. Actualment, quan es produeix un conflicte entre un estat membre i el conjunt de la Unió Europea sempre té les de guanyar l’estat membre. I si un estat membre actua en contra dels valors compartits per la Unió, no hi ha cap mecanisme que pugui assegurar de portar-lo a solc. De manera que, dins la Unió Europea, hi ha estats que, en determinades circumstàncies, actuen contra la Unió, contra d’altres estats membres o contra els valors fonamentals del projecte polític compartit sense que això els pugui causar cap tipus de problema. Per això, Polònia, Hongria o Espanya poden posar en dubte la divisió de poders, perseguir gent per les seues idees polítiques o tancar rapers perquè canten a disgust del govern i no passa res. Perquè la senyora del sofà d’Erdogan no té els mecanismes necessaris per imposar-los, com pertocaria, els principis que teòricament imperen en el si de la Unió Europea.
El càncer de l’Europa en construcció és el poder dels estats membres. Mentre les institucions europees no puguin garantir, ni tan sols, qüestions fonamentals com ara la llibertat d’expressió en el si dels territoris que integren la Unió Europea, qualsevol dictadoret d’aquí i d’allà els podrà passar la mà per la cara tantes vegades com li roti. Des del meu punt de vista, dirigents com Ursula von den Leyen, Charles Michel o David Sassoli haurien de prendre les regnes del projecte europeu i fer tot el possible perquè Europa comenci a agafar una mica de consistència.
I si per això han de saltar espurnes a Varsòvia, a Madrid o a Istanbul, que passi sense que els tremoli la mà. Si no, Erdogan i companyia els continuaran tractant a puntades de peu sense cap tipus de consideració.
