Hablemos del amor una vez más... cantava Raphael tot just fa dos dies a TVE i Franco feliç reia com només saben riure les hienes, les rates i altres repugnants animalots del cel i la terra. Era altres temps. O tal vegada no. Ves a saber, ves a saber. Però avui -juliol macabre i fastigós- i sota un altre sentit i significança parlaríem, i principalment, de l'amor, de l'amor lluny tal vegada de reminiscències a l'estil Raphael. O Julio Iglesias que també/també... Per exemple, sense anar més lluny el poeta mort a Boston -per cert, una polida ciutat per a morir- Pedro Salinas. Aquell Pedro Salinas quan escrivia a l'ombra de 'La voz a ti debida', «cuando vuelves a abrir/los ojos yo me vuelvo/afuera, ciego ya, tropezando también, sin ver, tampoco, aquí/Sin saber más vivir/ni en el otro, con el tuyo ni en este mundo descolorido...». Perquè l'amor, no ho dubti desolat lector d'aquestes magranereres lletres, tot l'amor del món mundial és útil i és necessari. Útil i necessari per a la supervivència capficats dins la lluita oberta i quotidiana de cada dia, de cada nit. L'amor transforma i ens transforma. I ho dic lògicament per experiència viscuda. L'amor com el pa amb tomàquet i les pel·lícules de John Ford formen l'eix estructural que marca les nostres vides a l'hora de la seva operació com una espècie d'assaig poètic modernet de la modernitat a l'estil saimaza, cafè saimaza, l'expert en tot i per a tot. Aleshores aquesta nit soparé en cerimònia privada amb d'una dona del metoo. Parlarem de Woody Allen .
