Fa més d'un més que estam tancats a casa, immersos en la crisi del coronavirus, una distòpia inimaginable fa només cinc o sis setmanes. La crisi té dos derivades principals. La primera és la crisi sanitària: el nombre de morts, d'ingressats i d'infectats que es compten i ens esgarrifen cada dia. La segona derivada és l'econòmica: l'efecte sobre el nivell d'activitat econòmica, sobre les empreses i els treballadors i sobre la taxa d'atur. Si en alguna cosa hi ha acord entre els especialistes és que aquesta crisi afectarà de manera especial al sector turístic, als bars i restaurants, al transport, als festivals, als esdeveniments culturals i esportius, a tot allò, en definitiva, que suposa aglomeracions de persones. Eivissa i Formentera són de les economies més intensivament turístiques d'Europa i per tant el xoc és especialment greu. Una persona que coneix molt bé, de primera mà, la situació em deia dies passats «Joan, a Eivissa la temporada 2020 està perduda i hi ha gent que ja s'ha arruïnat avui». Tant de bo que no fos veritat.
Està clar que estam davant la pitjor crisi mundial des del crack del 29. Res del que tenim memòria s'assembla a la crisi actual. La gran recessió de 2008, la crisi financera, va afectar molt als Estats Units i Europa, però poc a les economies emergents, en particular a la Xina, que varen seguir creixent. Aquesta vegada el xoc és global, afecta a tots els països, tant emergents com avançats. I és un xoc tant de demanda (perquè la gent perd la feina i no pot o no vol gastar) i un xoc d'oferta (perquè s'ha aturat la producció i la gent no pot anar a treballar, perquè els negocis no poden obrir).
Sovent es classifiquen les recessions fent l'analogia amb lletres. Una recessió en forma de V és una recessió curta, en la qual la recuperació és ràpida i l'economia torna als nivells previs aviat. Una recessió en forma d'U és més llarga, la recuperació tarda més a tornar i els impactes en termes de PIB perdut i d'augment de l'atur són més profunds. Una recessió en forma de W es una recessió doble, una caiguda seguida d'una breu recuperació i una altra recaiguda. Un exemple és la recessió de la crisis financera de 2008 en la qual després dels «brots verds» de 2010 l'economia va tornar a caure dos anys més. Finalment la situació pitjor situació és una L, en la qual una recessió es converteix en una depressió molt llarga. L'exemple és el Japó de després de la crisi dels 90.
Actualment el Fons Monetari Internacional (FMI) prediu per a la crisi del Covid-19 una recessió greu, però relativament curta. En el cas d'Espanya la predicció és una caiguda de 8% del PIB el 2020 (un 7,5% per a la zona euro), seguida d'una recuperació del 4% el 2021. Encara que amb les prediccions del FMI la taxa d'atur del 2020 tornaria a situar-se per sobre del 20%, tothom estaria d'acord ara mateix a signar aquesta predicció. Per situar la magnitud de la caiguda aquí, a nivell balear (sense especificar per illes) el Govern balear prediu una caiguda de més del 30% del PIB per a 2020.
Tenim tanta incertesa que és impossible, o molt complicat fer prediccions raonables. No sabem quant tardarà la situació sanitària a normalitzar-se. No sabem si hi haurà segones o terceres onades de la pandèmia i la virulència d'aquestes onades. Per exemple, en el cas de la grip de 1918 hi va haver tres onades i la més letal va ser la segona, però en el cas de la grip A de 2009 l'efecte va ser molt menor de l'esperat. Aquesta pandèmia no l'esperava ningú i la incertesa actual és molt grossa, perquè no hi ha coneixement dels paràmetres bàsics.
No sabem quan ni com sortirem d'això, però implicarà canvis en la manera que ens relacionam, que produïm i que vivim, encara no sabem quins, tot són prediccions, apostes. No tornarem exactament on érem abans de començar i hauríem d'aprofitar per fer algunes coses de manera diferent. L'epidèmia ha portat problemes nous, no imaginats i per això tan greus, però també ha fet evidents i extrems problemes que ja teníem abans, com la desatenció del sistema sanitari, de la recerca i l'educació i l'abús d'un sistema productiu basat en llocs de treball poc qualificats i amb salaris baixos.
En el cas d'Eivissa, el model de creixement de les últimes dècades ha suposat un creixement desbocat de la construcció i del turisme de festa i una successió de rècords de l'arribada de turistes, en unes temporades que s'han anat acurçant cada vegada més. Amb una dissociació entre els rècords (els restaurants més cars, les discoteques més cares, els iots més luxosos, tot el més i més i més...) i la vida de la gent corrent que no evoluciona igual per la carestia de la vida, els problemes d'accés a l'habitatge, els serveis públics precaris, en particular l'educatiu i el sanitari, el medi ambient fet malbé, etc.
Aquests dies es parla molt d'aplanar corbes (epidemiològiques i econòmiques). Fa anys que a Eivissa la corba d'excessos i desastres va amunt i la corba de qualitat vida va avall. S'ha d'aprofitar per aplanar les dues corbes, baixant la primera i pujant la segona.
@joanribastur
