Isidor Marí, unes històries

Amb un notable retràs, la veritat poc justificat, sobre l'horari previst, he llegit 'Poesia, llengua, país' (Lleonard Muntaner, Editor, Palma de Mallorca, 2019). N'és l'autor Isidor Marí. I al fil dels temes citats ha treballat el filòleg, poeta, músic i no sé quantes coses més que l'home, aquest home, a l'hora de crear sembla infinit. Talent i vocació clarament demostrable que ha marcat, ha guiat la seva trajectòria, la trajectòria d'una biografia -o almenys així m'ho sembla- generosa dins un pla rigorosament creatiu. Ell és així i ningú pot ni vol evitar-ho. Al llibre Isidor Marí ho centra al voltant de temes importants, l'amor a la poesia, la passió per la llengua, la vocació per un país, el seu país, ara, i la notícia per desgràcia no és nova, en hores marcades per la tremolor i la incertesa gairebé absoluta. 'Poesia, llengua, país' gira a l'entorn de quatre capítols que ell analitza amb profunditat: 'Els precedents de la tradició oral', 'La represa lingüística, literària i política', 'Villangómez, la plenitud', i tanca el llibre 'Noves veus', a la vora de poetes de noves generacions que han renovat aquí, a les illes, un llenguatge de la poesia sempre vital, necessària sempre amb els noms inevitables de Jean Serra, Josep Marí i Manel Marí sobtadament desaparegut d'entre nosaltres. «El llibre que teniu a les mans -escriu Marí a mode de pròleg- aplega un conjunt de textos de procedència diversa i de moments diferents». De tota manera, un llibre excel·lent. Gràcies Isidor.