Amb un notable retràs, la veritat poc justificat, sobre l'horari previst, he llegit 'Poesia, llengua, país' (Lleonard Muntaner, Editor, Palma de Mallorca, 2019). N'és l'autor Isidor Marí. I al fil dels temes citats ha treballat el filòleg, poeta, músic i no sé quantes coses més que l'home, aquest home, a l'hora de crear sembla infinit. Talent i vocació clarament demostrable que ha marcat, ha guiat la seva trajectòria, la trajectòria d'una biografia -o almenys així m'ho sembla- generosa dins un pla rigorosament creatiu. Ell és així i ningú pot ni vol evitar-ho. Al llibre Isidor Marí ho centra al voltant de temes importants, l'amor a la poesia, la passió per la llengua, la vocació per un país, el seu país, ara, i la notícia per desgràcia no és nova, en hores marcades per la tremolor i la incertesa gairebé absoluta. 'Poesia, llengua, país' gira a l'entorn de quatre capítols que ell analitza amb profunditat: 'Els precedents de la tradició oral', 'La represa lingüística, literària i política', 'Villangómez, la plenitud', i tanca el llibre 'Noves veus', a la vora de poetes de noves generacions que han renovat aquí, a les illes, un llenguatge de la poesia sempre vital, necessària sempre amb els noms inevitables de Jean Serra, Josep Marí i Manel Marí sobtadament desaparegut d'entre nosaltres. «El llibre que teniu a les mans -escriu Marí a mode de pròleg- aplega un conjunt de textos de procedència diversa i de moments diferents». De tota manera, un llibre excel·lent. Gràcies Isidor.
