La mort Miquel Ramon. Ha mort i ara vull caure i de manera deliberada en el tòpic. Cap problema. Al cap i a la fi el tòpics, tots els tòpics, són el reflex d'una realitat viva i notable que caracteritza una forma de ser, una forma, tal vegada, de viure. Ha mort, dies passats, a la ciutat de Palma de Mallorca el bon amic -més de quatre dècades, que són moltes- Miquel Ramon, un referent, heus aquí quan surt el tòpic repetit amb insistència a les darreres hores de dies estranys, de l'esquerra. El bon amic de persistents relacions i vocació d'amistat renovada en la pràctica dia a dia. Tot s'inicià de forma paral·lela al coneixement de la seva companya Merche Chapí, en el temps ja boirosos i fundacionals del GAT que començava en aquells dies el seu llarg camí, fèrtil camí. Diuen, un altre tòpic, que la mort és obscena. Ho és. I, a més a més, bruta, lletja, fins i tot antipàtica, innecessària potser. Però només potser. Miquel ja des de jovenet la seva vocació esquerrana, ferma, sòlida, va ser considerable i així és mantingué al pas del temps. Una trajectòria impecable, implacable. Fidel a un ideari obertament comunista molt aviat s'afilià al PCE d'Eivissa, llavors, 1973, un partit clandestí, prohibit quan tot era encara prohibit. «Era una persona -en paraules de Bernat Joan recollides per Diario de Ibiza- de conviccions molt clares, però molt dialogant. Era fàcil entendre'ns amb ell. En una política tan líquida com l'actual, ell era sòlid, no canviava d'idees un dia per l'altre...». Però com varen dir els guionistes de 'Con faldas y a loco' ningú no és perfecte, no li agradava mica el cinema de Pedro Almodóvar, un error, i m'ho deia a mi, almodovarista convicte i confés. Ara això no té cap importància. Miquel, una abraçada.
