A ningú li agrada pagar impostos. Els impostos són sous que el govern s'emporta dels ciutadans i la gent, comprensiblement, prefereix tenir els seus sous a que els tengui el govern. Ara bé, el govern s'emporta aquests sous per pagar coses (hospitals, escoles, depuradores, policies, bombers, etc.) Per tant, si em deixen exagerar una mica la comparació, pagar impostos seria com anar al dentista: a ningú li agrada, però val més anar-hi a temps que no anar-hi i deixar corcar-se els queixals, inflamar les genives i acabar amb la boca feta un desastre.
Hi ha tres factors que compliquen molt l'acceptació dels impostos per part de la població. Primer de tot, la injustícia que suposa que hi hagi una part de la població que no paga impostos, perquè es dedica a activitats que situa fora de l'abast d'Hisenda. Frau fiscal i economia submergida. A Espanya l'economia submergida es calcula al voltant d'una quarta part del PIB. I les estimacions del volum de frau fiscal, fetes moltes vegades pels mateixos tècnics d'Hisenda, fan feredat. Davant d'això, és obvi i comprensible que els que pagam religiosament els nostres impostos, perquè totes les rendes guanyades són transparents, visquem malament aquesta injustícia.
En segon lloc, i relacionat amb l'anterior, un fet que juga molt en contra de la percepció dels impostos és la corrupció. Els ciutadans veuen que amb els diners que primer ells han guanyat i després han pagat dolorosament al govern, alguns empresaris i alguns polítics (corruptors i corruptes) es dediquen a fer tota mena de magarrufes.
Finalment, hi ha molta despesa pública que és legal però és absurda. La despesa pública és l'altra cara dels impostos i la despesa pública moltes vegades no té cap sentit o no té el sentit que el ciutadà voldria. A nivell micro, trobam despesa supèrflua en asenades diverses, sovent per inèrcia o pel propi benefici o postureig dels polítics. A nivell macro, veim grans infraestructures inútils, aeroports o estacions de tren sense passatgers, mentre que no s'atenen necessitats més bàsiques en educació, sanitat o recerca.
Però, tot i que aquests tres temes donarien per a moltes pàgines, ara en voldria fer abstracció, per fixar-me en el moll de l'os de la relació entre impostos i despesa pública. Com que la raó per la qual es paguen impostos és per finançar els béns i serveis proveïts pel sector públic, la clau no és el nivell de pressió fiscal, sinó la relació entre la pressió fiscal i el nivell de serveis públics subministrats per l'estat. El govern ha de recaptar impostos aproximadament equivalents a la seua despesa (la diferència és el dèficit). I no hi ha una recepta única ni un model únic. Al darrere de diferents sistemes fiscals hi ha diferents models socials, i en un món on els governs s'escullen pel vot de la població, diferents models fiscals es corresponen amb diferents preferències dels votats, diferents maneres d'entendre la societat i la relació de l'individu amb la comunitat.
Per exemple, a Dinamarca la pressió fiscal (impostos totals recaptats dividit pel PIB) és el 46%. A Suècia el 44%. A Estats Units la pressió fiscal és el 27,1%. La mitjana dels països de l'OCDE és el 34,2%. Clarament, darrera d'aquestes xifres hi ha diferents models socials. Tots són països molt rics, molt dinàmics, molt competitius i molt desenvolupats. Però en els països del Nord d'Europa l'estat del benestar està molt desenvolupat i, a canvi d'una pressió fiscal alta, l'estat proveeix molts serveis a la població: educació, sanitat, etc. En canvi a Estats Units, la pressió fiscal és molt més baixa, però l'educació, la sanitat i molts altres serveis estan, en general, fora del sector públic.
A Espanya la pressió fiscal és del 33,7%, una miqueta més baixa que la mitjana de l'OCDE. A Espanya conviu, simultàniament, la queixa per pagar massa impostos i per tenir serveis públics dolents o insuficients. Però aquestes dues queixes a la vegada són incompatibles. Un país pot voler ser Dinamarca o pot voler ser Estats Units. Però tenir els serveis públics de Dinamarca amb els impostos d'Estats Units no només no pot ser, sinó que a més és impossible. A Espanya el 1975, en un moment que els països del Nord d'Europa tenien les primeres crisis fiscals relacionades amb el volum i el finançament dels seus estats del benestar, l'estat recaptava i gastava menys d'una quarta part del PIB. Arribar tard a la generalització de pagar impostos i a disposar d'un estat del benestar desenvolupat fan que aquestes coses a vegades no s'entenguin bé.
Tornant al principi, un país sense un sistema fiscal que recapti aproximadament el que es necessita per cobrir els serveis públics és com una boca feta malbé: una font contínua de problemes. Per tant, quan un polític prometi baixar impostos, se li ha de respondre «pot ser una bona idea, però ha de dir quina despesa retallarà». I quan un polític vulgui pujar impostos, se li ha de respondre «pot ser una bona idea, però ha de dir com i en què s'ho gastarà».
@joanribastur
