Cadascú a ca seua pot manar, fer i desfer. L'espai particular és privat, sense més servitud que no molestar als veïns. Però, i l'espai públic? De qui és l'espai públic? La resposta és tan òbvia com problemàtica: l'espai públic és de tots. Obvi, però problemàtic. És problemàtic, perquè si bé cadascú es cuida de ca seua, el que és de tots sovint no troba ningú que se'n cuidi o que se'n cuidi prou. És el que es coneix com la 'tragèdia dels béns comunals'. Un bé comunal és un bé, com un bosc, una platja, un aqüífer, una pesquera, etc. que té dos característiques: no es pot privar l'accés a ningú, però l'aprofitament que cada usuari en fa va en perjudici dels altres usuaris. El que es queda el que arriba primer ja no hi és pel que arriba més tard. Per exemple, ningú té incentius a treure menys aigua, però si tothom treu l'aigua que vol, l'aqüífer s'esgota i es salinitza. Igualment, si ningú té incentius a pescar menys peixos, s'acaba pescant massa i el peix s'extingeix. La tragèdia dels bens comunals implica que, sense una regulació adequada, el patrimoni cultural i natural i l'espai públic en general es deteriora pel mal ús, l'abús o la congestió.
Per corregir aquestes situacions cal que els poders públics regulin, bé mitjançant preus (impostos o taxes que posin preu al que no en té) o bé mitjançant regulacions directes que determinin i ordenin quins usos o comportaments estan permesos i quins usos o comportaments estan prohibits (llicències, quotes, vedes, etc.). Els àmbits de regulació són diversos. Algunes regulacions són d'àmbit molt general, de nivell europeu o estatal, altres són regulacions autonòmiques. Finalment, moltes de les regulacions que afecten a l'espai públic més proper al ciutadà són locals. Es tracta d'ordenances o reglaments dels ajuntaments que estableixen el que es pot fer i el que no es pot fer a l'espai públic del seu terme municipal. I molt important, determinen també el règim de sancions que aplica als que no compleixin.
No cal insistir gaire, perquè és un tema omnipresent i que surt a la premsa cada dia, que l'espai públic a Eivissa està molt descuidat. Per concretar, podríem centrar-nos en l'espai públic estival per antonomàsia, que és la costa i la platja. Una llista, no exhaustiva i molt diversa, de fets i comportaments que atempten contra la convivència a l'espai públic i que passen amb més o menys impunitat podria ser la següent:
1. La privatització de diversos trams de costa amb construccions privades, bé d'habitatges i finques particulars o d'establiments hotelers o de restauració, que envaeixen el domini públic de la costa, impedint o obstaculitzant el pas i l'ús lliure dels ciutadans.
2. Els bars, restaurants o quioscs de platja que tenen més taules o més hamaques de les adjudicades i que utilitzen més espai de platja del que tenen autoritzat. Hi ha algunes platges en les que ja és complicat trobar espai lliure, no ocupat per instal·lacions d'aquest tipus.
3. Els iots i vaixells que fondegen a qualsevol lloc, sovint destruint la posidònia o deixant anar brutor sense miraments.
4. La venda ambulant a les platges, que ha arribat a un punt difícil de creure si no es veu. Com sortia dies passats, en el cas de ses Salines i es Cavallet el tema és especialment delicat, perquè passa dins un parc natural i la rebotiga, magatzem i obrador dels venedors són les dunes, un espai fràgil i especialment protegit, que van desfent i omplint de fems. A tall d'anècdota, fa anys tenia un estudiant a Barcelona que, amb uns amics, passava els estius preparant i venent mojitos a una platja del Nord d'Eivissa. Al setembre em deia, rient, «enguany tampoc no ens ha pescat la poli». A ell li feia molta gràcia, a mi molt poca.
5. La remor. Les platges, moltes platges, han deixat de ser, fa temps, un lloc on escoltar la mar o les gavines. S'ha de sentir, vulguis o no, música. Fil musical obligatori a la platja!
6. El propietaris que porten cans, sovint desfermats, a llocs on no s'hi poden portar. Per exemple, el cap de setmana passat vaig viure dos incidents desagradables. El primer a s'Estanyol, on un ca molt gros va rebentar d'un mos la pilota amb què jugaven dos nens dins l'aigua. El propietari del ca, no només no es va disculpar, sinó que, abans de marxar amb els seus cans desfermats, va insultar la família que li recriminava el seu incivisme. A l'endemà a la Xanga, va arribar primer un ca desfermat pels seus propietaris, i per quan aquests van aparèixer el ca ja havia poltronyat tovalloles i envestit senallons.
En fi, segur que cada lector pot matisar, discutir o afegir coses a aquesta llista. Cal una acció decidida del Consell i dels ajuntaments per fer complir les regulacions i redreçar la situació. En depèn una part no menyspreable de la convivència i la qualitat de vida. Perquè, segurament, hi ha una cosa pitjor que no tenir regulacions sobre l'ús de l'espai públic: tenir-ne però no complir-les. O millor dit, tenir-ne, però no fer-les complir.
@joanribastur
