Si la bèstia és flor d'un dia i després d'una espectacular aparició en escena captivant les masses inicia llavors un lent -o no tan lent- declivi que el portaria a un crepuscle quasi definitiu, la resposta evidentment és no. Sota aquesta circumstància provocada per fracassos a les urnes la bèstia -perquè són una colla de bèsties que només repugnància i vòmit em produeix- amb la cua entre les cames picaria el dos. Fora de l'àrea de l'èxit cavaria la seva pròpia, incompartible fosa. Aquí paz y después gloria, com dirien a terres de Castella.

Però si passa tot el contrari, i tot és possible, i aquesta colla d'animals pugen als cartells electorals amb força i violència, llavors, i avui també, els anomenats neoliberals amb la pressió desapareixerien del mapa. O amb una mica de sort, serien un partit marginal, de suburbi.

Descompost i desolat caminaria amb lentitud, pena i agonia. O gairebé. Ara, però, són bons, excel·lents amics, arriben a acords, signen papers, tal vegada sopen junts, bon Fino La Ina o Tío Pepe, « sol de Andalucia embotellado» deia un temps la propaganda, o altres vins de, per exemple, Jerez de la Frontera, que és terra on els 'caldos' i la festa sovint és principal, i agradable, protagonista de les seves vides.

Total i és una afirmació rotunda, clara, i no cal fer-se més preguntes, la bèstia es menjarà el partit conservador.