Nou i tecnològic, l'altre cantó del mirall et mira, em mira, llavors el nirvi de la nit dibuixa perfil, agònic respir, trencadís batec. La ciutat. La ciutat imprimeix humanitat de gos perdut a l'asfalt, visita llocs d'odi encès, expressa coàguls de sang fresca més enllà de la nostra brossa quotidiana, alena i respira sal, vidre romput, postal nostàlgica de ciutat antiga i vella. Ets responsable del paper en blanc i de la veu. I el so d'alarma que tot just ara mateix xiula entre el fum de xemeneies, bramar de sirenes -de la policia, és clar- llums vermelles que lluiten, inútil lluita, contra el groc. Esfereïdora dona de caiguda d'ull, cintura de qualificació difícil, sines que no diuen res a ningú. Hem perdut dels bocs la seva clau i el seu enigma. Endinsat -nit de llops, amarga l'olivera, rostre de fred a la pell- pels marge de rius i de veus albires l'ensenyança com una mena d'oratori ara que és temps de silenci i tornes al fum i al poder, a l'èxtasi i la glòria també. La humanitat cotitza avui molts centaus a la baixa, així bons germans, difícil em sembla creure una vegada més en l'índex Dow-Jones. Encara és d'hora i som a temps per a quasi tot. Fins i tot per estimar-nos, Margaret amor meu. Mantindré el braç per l'amor exquisit que em trenca el coll quan l'horabaixa és un clam i l'assassinat és ritual i és cerimònia. No vols saber tot just ara mateix quina hora és? Oblidar la ciutat de Buenos Aires per l'ombra de la penombra. I el sexe? Ho ignoro, no el tinc a mà.
