No vol creure la pausa en la nit. I el lleu fragment de l'aire és la essència i és la quimera. Tindria agre la consciència i l'intercanvi era ideològica mesura que el jorn queia rere capvespre tan subtil com inesperat. Veus?, la ciutat torna a ser càntic, esperança, neta passió a l'ombra, fugaç inspiració mentre el semàfor, blau, vermell, àmbar, és simfònic. La ciutat és el rusc i tu desmaies cada vegada que el tren passa davant casa. Sols és possible ser matèria o un desperat crit dins la nit. Passa, ombrívol, l'ocell i el calendari marca avui el naixement sencer de tota la humanitat. Imperfecta la teva carn Rita Hayworth al bulevard dels somnis trencats i ara l'evocació n'és plena de James Dean a bord d'un porxo ara mític i venut sempre als supermercat de l'oferta i la demanda, aparador terrible on s'aboquen avui els meus somnis, els meus morts enterrats sota el xiprer de casa. Si, no tornar mai més al Kilimanjaro i encara és hora de tot i de res. Una mica -però només una mica- de Bach per a la teva mort. El silenci torna a ser el sepulcre de tot just ara mateix mentre els nous poemes il·luminen la pell i el cor també. Hem d'esbrinar sentiment i l'arbre al jardí que creix? Són al tocar les set de la tarda, un somriure perfecte o la carn intacta de Jean Simmons.
