scolt un periodista d'un mitjà de comunicació holandès destacat a Madrid. L'home viu a la capital del Regne d'Espanya des de fa anys, i té la filla escolaritzada al sistema educatiu espanyol. Si no vaig errat, està matriculada en un institut d'ensenyament secundari de la capital del regne. Durant aquests últims mesos, el periodista en qüestió ha estat escrivint dia sí dia també sobre la qüestió catalana. Els diaris d'arreu d'Europa (Espanya inclosa) n'han anat plens. A Europa, hi ha hagut pluralitat a l'hora d'analitzar-la, més sang freda i, com diria, malgrat els seus posicionaments polítics, el filòsof Lledó, menys passió. Per això acudir a fonts d'informació plurals sempre et permet fer una composició de lloc més ajustada a la realitat. Ara no fa falta connectar a pics d'agulla la Pirinenca per poder saber fàcilment què passa a l'interior d'aquest estat en el qual estam ficats si-vols-per-força.
Allò que més sobta al periodista holandès no és la parcialitat ni la veu única dels mitjans de comunicació i dels partits polítics espanyols: és que a l'institut de la seua filla no s'ha organitzat cap debat, no s'ha donat cap informació, no s'ha dit ni una paraula sobre el tema estrella de la política espanyola dels últims anys. Ho diu taxativament: «A Holanda, això seria impensable». Com ho seria a Bèlgica, al Regne Unit, A Alemanya, a Dinamarca, a Suècia, a Finlàndia, i fins i tot a França o a Itàlia. Com ho és, ja de fet, als Estats Units, on més de cent mil estudiants de batxillerat estan discutint sobre el dret a la independència dels catalans. Sí que, en canvi, seria possible a Polònia, a Bulgària, a Sèrbia o a Turquia, per esmentar uns quants països més. Com seria impossible al Canadà, a Nova Zelanda o a Islàndia, i, en canvi, seria la cosa més normal del mon a Veneçuela, El Salvador, Nigèria o Bielorússia.
El nostre sistema educatiu no fomenta els debats, sinó que els demonitza. Debatre vol dir acceptar dos punts de vista (o més) possibles, sobre una qüestió determinada. Debatre vol dir respectar les idees de l'altre, encara que no les comparteixis. Debatre implica poder-te informar sobre qüestions que poden resultar inconvenients o poc còmodes per al poder. El debat, al cap i a la fi, constitueix un dels pilars fonamentals de la democràcia. Els països amb democràcies més assentades no tenen por del debat, formen ciutadans que poden parlar de tot sense que la tensió arterial els pugi fins a límits perillosos i que accepten amb naturalitat que no tothom pensi igual que ells.
No serveix de res ensenyar constitució i drets humans, ni intentar imbuir els infants de la idea que la democràcia és bona i les dictadures són dolentes si després, a la pràctica, contradeim radicalment aquests bons propòsits. Perquè, al cap i a la fi, si no contrastam idees, si no discutim, si no posam sobre la taula punts de vista diferents, no estam educant els nostres estudiants per ser ciutadans demòcrates d'un país democràtic. Més aviat els estam educant perquè siguin súbdits, no emprenyin gaire, no es fiquin amb el poder, obeeixin respectuosament totes les togues que se'ls posin per davant i no puguin fer ni tan sols el pensament que les coses podrien funcionar d'una altra manera.
Evidentment, a cap institut d'Eivissa no s'han posat llaços grocs a la façana per denunciar l'existència de presos polítics al Regne d'Espanya. Pens que, si educàssim els nostres infants en la democràcia, ho hauríem d'haver fet. Però, si ho haguéssim fet, hauríem tengut els jutges i els fiscals perseguint-nos. Potser fins i tot ho haurien fet les autoritats educatives, no ho sé. Per tant, ningú no ho ha fet, encara que no fer-ho demostri que la qualitat de la nostra democràcia és a l'altura de les qualificacions del think tank de The Economist.
Enlloc no hem mostrat les fotos dels Jordis (Sànchez i Cuixart), perseguits per les seues idees, ni d'en Junqueras ni d'en Puigdemont, com seria també lògic en una societat crítica mínimament allunyada del pensament únic. Si ho fèiem, segur que hauríem tengut la policia amb l'alè als nostres clatells.
Posats a fer, no hem debatut ni un mot, enlloc, sobre la qüestió catalana. Els nostres infants no poden tenir més d'un punt de vista sobre el dret dels catalans a la independència, sobre què passa quan democràcia i unitat d'Espanya xoquen frontalment, ni sobre el paper que juguen els drets humans en tot el conflicte. No fos que algú s'empipàs i ens fes anar a declarar davant el jutge, com han de fer professors diversos cada dia a la vesina Catalunya.
Som plenament conscient que (no) fent tot el que (no) feim estam maleducant els nostres alumnes. No estam fent el que hauríem de fer per fomentar l'existència de ciutadans demòcrates. Estam fent súbdits. Súbdits del regne d'Espanya. Estam pujant nacionalistes espanyols, xenòfobs i intransigents. Potser no podem fer res més. Ara bé, no hi ha cap dubte: a Holanda, això seria impensable.
