Manel tenia el do d'entretenir als que l'escoltàvem amb un seguit de visions originals sobre la realitat que tots compartim.
En el bar Ses Canyes, no podia ser d'una altra manera que en un bar, m'explicava que estava escrivint poesies de bar, i que volia fer sobruts. «So-bruts, hi penses? Al contrari que so-nets. El sobrut ha de sonar amb veu esguerrada, com si el llegís Tom Waits, com un bram poètic, com un crit amb afonia. M'encanta aquest cantant, és únic».
En aquell moment, davant una cervesa ben fresqueta, estava rondinant sobre el tema. La seva intenció era crear un so nou antagònic respecte al sonet, per tant hauria de canviar la mètrica. No obstant això, si canviava la mètrica, deixaria de ser un sonet... «O tal vegada, canviar la rima, és a dir, en lloc de rimar els versos com és costum... està clar que no es pot rimar al principi de vers. Si es deixen així, amb els catorze versos tòpics, seria llavors un so-brut?». Encara hi havia de pensar i donar-li moltes cervesetes i copes de vi al so que plasmaria amb tant d'encert a 'Tavernàries'.
El seus estudis de sociologia imprimien als seus escrits un caràcter personalitzat. Tant li servien per identificar les relacions interpersonals dels clients d'un bar, la derrota i la victòria que amagaven recolzats a la barra, com per enfilar versos amb rima rigorosa. Tot era part d'un univers que traduïa en poesia o en articles de refinada sàtira destinats a la premsa. El bar era el seu despatx i la seva inspiració.
«A la fi els mapes cicatritzen, tots els camins menys un s'esborren» havia escrit. Ahir varen desaparèixer els camins de Manel, tots menys un. Al llarg d'aquest únic camí, Manel, que hi trobis bars i tavernes ben carregats de fum i vins encegadors, on puguis «desteixir balbucejos, remors i altres consignes», tu, veu i cendra, la veu dels altres, la nostra veu.
