Perquè escrigui, un sempre prova de motivar l´alumnat amb temes que tengui a l´abast. La setmana passada vaig trobar una articulista d´un diari català que parlava de com la cultura japonesa, lluny d´amagar els trencs de la porcellana, els repinta en or, en considerar-los part de la història i vida de la peça. L´autora, a partir d´aquest costum oriental, palesava com la cultura occidental tendeix a amagar-se les ferides, les desgràcies, les cicatrius, i no les considera belles per mostrar. El text era molt bo. I va agradar: de fet, l´exercici de l´alumnat era respondre l´articulista i felicitar-la, però, a la vegada, expressar-li un emperò, encara que no li´n trobàs cap. Orgullós de la troballa, aquesta setmana he tornat a agafar un altre article de la mateixa autora per fer una altra mena d´exercici. El text es titula ´Ells són toros, nosaltres vaques´, i l´autora hi exposa com els cartellets dels banys públics que separen per sexes les instal·lacions, en el fons, promouen la divisió de gènere, com els jugarois sexistes i, a vegades, la publicitat i, sempre, els sous discriminatoris. És a dir: l´articulista es planteja si cal tenir dos banys públics, un per a homes i un altre per a dones, i si no seríem igual de feliços i felices compartint un mateix espai per fer pipí o el que fos. La cosa no ha funcionat, i les petites rebel·lions sufocades a cada classe en què s´ha plantejat l´exercici sempre han començat, de forma vacil·lant, així: «Però... Sí? Segur? Cal fer-ho tot junts?...» A aquestes alçades de la setmana, no tenc ni idea si convé o no que hi hagi banys per a homes i banys per a dones. Sí que he pensat que, a la cultura occidental, possiblement li agrada amagar, a més de les ferides, les desgràcies i les cicatrius, moltes altres coses, encara. Això, i que l´exercici per a demà dijous, finalment, és un altre: el tractament de la dona esportista en els mitjans de premsa escrita.
