S'ha escrit molt sobre la necessitat de reflexionar sobre el rumb del nostre sistema educatiu, sobre l'excés de fracàs escolar que patim o sobre la manca d'inversió en Educació a la nostra part del mon. S'ha escrit bastant menys sobre cap on hauria d'anar l'Educació a ca nostra. S'han proposat poques mesures efectives per reduir els índexs de fracàs escolar a les nostres illes. I no s'han donat gaires pistes sobre com es podria aconseguir augmentar de manera significativa el pressupost dedicat a Educació (malgrat els esforços que hi pugui fer el govern, en les circumstàncies econòmiques i polítiques que patim actualment).
En realitat, patim un problema de fons que trob que resulta fonamental, i que s'ha d'afrontar de manera clara i directa: hi ha una dissociació important entre l'àmbit de l'Educació i el de la vida real que flueix a l'exterior de les aules. El tipus d'estímul que reben els nostres estudiants fora de les aules resulta radicalment diferent d'aquell que reben a l'interior. De la mateixa manera, les habilitats i destreses que els serviran a la vida real moltes vegades no guarden gaire relació amb aquelles que desenvolupam a l'àmbit estrictament acadèmic.
Pens que bona part dels problemes d'adequació del nostre sistema educatiu a les necessitats de la societat passen pel fet que ens hem quedat anquilosats en la mentalitat napoleònica en relació a l'Educació. No concebem cap tipus d'escola ni d'universitat que no siga l'estrictament napoleònica. I, per això, acceptam bonament el divorci entre la societat i el sistema educatiu com si fos la cosa més natural del mon.
M'he queixat alguna vegada, des d'aquesta mateixa tribuna, d'un dels grans mals del nostre temps: la burocràcia. No me n'he queixat específicament referint-me a l'Educació, però pens que, en aquest paper, tenc l'ocasió de fer-ho. Les nostres pràctiques educatives estan tan brutalment reglamentades i segmentades, seqüenciades i pautades, que impedeixen a qualsevol professional de l'ensenyament una mica creatiu de fer-hi res de bo. Si els cappares de l'Educació mundial veiessin el que estam fent avui com si fos la cosa més natural del mon es quedarien de pasta de moniato.
Donam per fet que hem de fer unes programacions seguint unes pautes inamovibles, amb un vocabulari que sovent resulta del tot inadequat (però que se suposa que s'ha de seguir fil per randa), amb uns ítems que imposen persones que fa segles que no trepitgen una aula? Els professionals de l'Educació que encara no tenen prou taules com per esquivar les normatives que els arriben de fora de les aules no se sostreuen del temps extraordinari que se'ns imposa per no fer res. Els que ja tenim taules complim l'expedient en els terminis establerts, i tot seguint ens n'oblidam i anam a la nostra. Es tracta d'una autodefensa absolutament necessària, pensant en nosaltres mateixos però, sobretot, pensant en els nostres alumnes.
Si la burocràcia pot ser salvable, no ocorre el mateix amb pràctiques que no ens corresponen, com a ensenyants. Per exemple, tots caiem en la trampa de fer guàrdies a les nostres escoles i instituts, com si haguéssim estudiat per ser guàrdies jurats i el que més ens motivàs de la nostra feina fos el manteniment de l'ordre als centres. Descomptant algunes honroses excepcions, tots actuam com marquen les normes i ningú no se les qüestiona. Per molt aberrants que puguin ser, i per molt que ens allunyin dels pressupòsits de la nostra professió.
La innovació educativa passa per reconciliar educació i societat, cosa que vol dir, a finals de la segona dècada del segle XXI, fer servir molt el mòbil i altres eines similars. (Per cert, a la majoria d'instituts els mòbils estan prohibits). Tenir temps per innovar passa per no tenir-lo segrestat per la burocràcia. Qualsevol programació de més de quinze pàgines hauria d'estar prohibida. Qualsevol programació amb graelles hauria d'estar prohibida. Qualsevol programació que parli de competències clau hauria de ser radicalment bandejada. Ningú no hauria de poder demanar a un mestre una programació d'aula.
I s'hauria de fomentar l'esperit crític i la creativitat, cosa que serà estrictament impossible mentre tenguem aquesta tendència ramadera, tan característica, de complir estrictament amb totes les normes que tenallen la feina que ens pertoca i que ens permeten fugir de la nostra responsabilitat. No es pot servir la burocràcia a l'ús i els nostres alumnes al mateix temps. I, honestament, hauríem de triar els segons.
