Quan comencen a proliferar els moviments socials -com aquí la plataforma Prou!- que qüestionen el creixement descontrolat del turisme i les nefastes conseqüències que comporta, algun brillant manipulador de l'opinió pública s'ha tret de la mànega això de la 'turismofòbia', i molts repeteixen com a lloros aquesta parauleta, sigui per inconsciència o perquè també volen desacreditar sense manies aquestes crítiques, que en realitat són una defensa del turisme ben entès.
No negarem que alguna de les mobilitzacions contra els excessos del turisme es pugui considerar desafortunada o contraproduent, però això no justifica de cap manera que es pretengui desvirtuar amb l'etiqueta de 'turismofòbia' (o xenofòbia en general) totes les mobilitzacions socials de protesta pels efectes negatius de determinades formes de turisme, que en realitat no responen a les pautes del turisme normal (viatjar a un país pel gust de conèixer-lo, com diu el diccionari).
La voluntat de manipular les coses es fa evident, en primer lloc, per la pretensió de presentar tots aquests moviments de protesta com a contraris al turisme en general (el mateix Rajoy ho qualificava de disbarat i pretenia que era un atemptat global contra un sector econòmic tan crucial com el turisme). Però encara hi ha hagut manipulacions més descarades, assimilant totes aquestes protestes a comportaments radicals, violents, i fins i tot afins al terrorisme. Això ja és intolerable i indignant, a més d'impropi de cap governant responsable i capaç d'autocrítica.
Tothom que conegui una mica les dinàmiques sociopolítiques sap que els moviments socials solen posar en evidència les limitacions o deficiències del sistema democràtic: sorgeixen per denunciar uns problemes que els processos polítics i administratius ordinaris no gestionen satisfactòriament. Són senyals que reclamen reajustaments necessaris, i no és esclafant-los com han de respondre els dirigents, sinó donant respostes efectives als problemes denunciats.
L'evolució del turisme a Eivissa i Formentera fa temps que suscita preocupacions, que cada vegada són més justificades i s'expressen amb més vehemència, perquè darrerament, més que arribar a una situació límit, ja s'han superat en molts d'aspectes els límits raonables en una economia turística sostenible. La major part d'aquestes preocupacions neixen davant de la pretensió que el creixement és il·limitat, cosa que a escala planetària ja es veu que no pot ser, i en un espai reduït com el de les nostres illes resulta escandalosament obvi.
Tot té un límit: la demanda d'habitatges a un preu raonable no es resoldrà construint més; la saturació del trànsit no es resoldrà multiplicant i eixamplant carreteres i camins; les mateixes aglomeracions creixents en els espais d'interès turístic -platges, per exemple- és evident que provoquen decepcions i desenganys en els millors turistes, que segurament no voldran repetir experiències molestes i, lògicament, no donaran bones referències al seu entorn. No importa allargar els exemples. Tant la població autòctona com els visitants que busquen una estada agradable pateixen una pèrdua creixent de benestar, encara que creixi el nombre de turistes i els ingressos d'algunes empreses turístiques poc escrupoloses... Uns ingressos que al final es tradueixen en un increment dels llocs de treball temporals, però no en una millora de la retribució i de la qualitat dels contractes.
En resum, el creixement pot ser a la curta un bon negoci per a alguns -els que no pensen en la millora del turisme i el benestar general, sinó en tancar els ulls i omplir-se les butxaques-, però per al conjunt de la societat pitiüsa i per al mateix futur del turisme és el pitjor negoci que podem fer.
A més, i aquesta no és una qüestió menor, la sobrecàrrega que representen els milions anuals de visitants per a l'entorn natural, per als recursos hídrics, per als serveis públics, per a l'atenció sanitària, per a la neteja, per a la gestió de residus, etc. no tenen la compensació deguda en un sistema de finançament equitatiu i un règim econòmic especial per a aquestes illes, sinó que, al contrari, són la regió que té el més gran dèficit fiscal de l'Estat.
I bé: la reorientació quantitativa del turisme és indiscutiblement un gran problema que tenim. Fa temps que es diu: hem de posar l'accent en la captació d'un turisme de més qualitat, que no generi tants de costos marginals i que permeti millorar i distribuir millor els ingressos. Això no s'aconsegueix simplement apujant els preus, que ja són astronòmics i absolutament desproporcionats amb la qualitat que s'ofereix. Un parèntesi: fa gràcia que alguns critiquin que la taxa turística (un euro al dia) afecta la competitivitat del sector, i que trobin normals els preus en general (per exemple, 10 euros diaris per hamaca o para-sol).
Però el problema no és només de creixement: hi ha un problema més gran que l'excés d'afluència de turistes, hi ha moltíssims visitants que no responen al patró del que és un turista normal, mitjanament interessat pel lloc que visita i raonablement respectuós amb l'entorn, amb la societat i amb la cultura del país on va.
Eivissa (perdó: Ibiza) s'ha convertit en la marca d'una destinació on un determinat tipus de visitants (que no mereixen el nom de turistes) poden venir a passar uns dies de disbauxa sense límits. D'aquesta espècie de visitants n'hi ha de potentats, que pretenen que el seu estatus econòmic els dona dret a fer qualsevol cosa (i moltes vegades se'ls demostra i poden comprovar que efectivament és així). I també n'hi ha -en quantitats ingents„ de visitants 'a preu fet', que procuren concentrar les despeses en la gresca musical, alcohòlica i estupefaent, i poca cosa més. Uns i altres són autèntics depredadors de l'entorn, de la tranquil·litat, de la neteja, de la convivència... i no sols amarguen la vida als naturals del país, sinó precisament també al tipus de turisme que voldríem tenir.
He sentit moltes voltes l'argument que a Eivissa tots els estils de visitant són compatibles i complementaris. Absolutament fals. Hem vist com retrocedia i s'extingia el turisme familiar (germànic, per exemple) a mesura que proliferaven els grups de visitants tan jóvens com desconsiderats.
Ho diré més clarament: els que practiquen la turismofòbia i donen lloc a la fuga del millor turisme són els que promouen l'arribada massiva i creixent de desaprensius -siguin rics o no- que només beneficien algunes empreses sense escrúpols i originen perjudicis al mateix turisme que necessitam. No volem visitants i empreses que liquiden sense manies el turisme autèntic. Són ells, els que fan fugir els turistes. Ells són la turismofòbia. Prou de manipular el sentit de les protestes contra aquesta plaga. Sí, Prou!
