Una de les trobades gastronòmiques -la més notable i suggerent- a destacar al llarg i ample d´uns nadals que aviat picarà el dos fou aquella que organitzà amb la col·laboració de tot un grup d´experts en l´art de la cuina eivissenca, l´amiga, la bona amiga, Antònia Costa, mare de l´editor Miquel Costa/Editorial Mediterrània. Era Nadal i el calendari marcava 25 de desembre. Festa grossa i, lògicament, familiar en la intimitat, a celebrar en la intimitat de gent de bona fe que, fidel a la frase cristiana, ´siente un pobre a su mesa´, acollí com altres anys a gent solitària i òrfena, sense família i amics, gent desemparada dins un món cruel que acceptà -fou el meu cas- la convidada a compartir taula amb un col·lectiu de persones de la pagesia, gent de l´Eivissa profunda, gent que incloïa també altres parelles arribades de la freda Alemanya i establertes definitivament a terres pitiüses. Tot era perfecte. I tot serà altra volta perfecte el desembre proper quan l´operació, la convidada, torni a repetir-se. La cosa del menjar i del beure assolí cotes d´alçades nadalenques; de primer l´estrella principal va ser l´arròs. Un càlid arròs a la marinera, encalladet segons les fòrmules clàssiques. Desprès, l´inevitable, venturós, sofrit pagès amb tots els elements propis i característics d´un menjar que per excel·lència defineix tot un poble, tota una manera de fer i veure les coses de la vida. El sofrit pagès, sempre/sempre serà el cap i casal. Mentre, cal rematar la jugada, la salsa aquesta vegada elaborada per les mans expertes de Miquel Costa que es passà tot un matí davant els fogons. I no va faltar de res; vins, licors, herbetes de Sant Carles, cafè, cava del Penedès... Memorable.
