Marià Castelló: «L'arquitectura ha d’expressar qui som sense renunciar a les nostres arrels»

«Clara va passar la infància i va entrar a la joventut dins les parets de casa seva, en un món d’històries sorprenents i de silencis tranquils, on el temps no es marcava amb rellotges ni calendaris, i on els objectes tenien vida pròpia. El passat i el futur eren part de la mateixa cosa». Així descrivia la casa Clara, personatge de la novel·la ‘La casa de los espíritus’ d’Isabel Allende. Per a l’arquitecte Marià Castelló (Eivissa, 1976) la casa tradicional de les Pitiüses és també un òrgan més, que respira i batega tot sol. No jutja, però observa, abillada sempre amb roba modesta. A continuació explica com era exactament aquesta casa, i si té cabuda en un món on hem passat del fanal de llum als focus en un efímer parpelleig.  

Què el va inspirar a convertir-se en arquitecte?

Des de petit sentia interès per les arts plàstiques en general i per l’arquitectura en particular. Intuïa que era un àmbit on confluïen moltes disciplines que m’interessaven.

Com descriuria la seva filosofia de disseny?

Analítica, sensible, permeable, holística... Falta perspectiva quan es tracta de parlar d’un mateix o de la feina que fem a l’estudi, però sí que puc dir que a l’hora d’afrontar un projecte tractem de diluir les fronteres entre disciplines i entre les escales d’actuació. Gairebé sempre les primeres decisions són de caràcter territorial, patrimonial i paisatgístic. En paral·lel avaluem el paper de l’arquitectura i, gairebé inevitablement, desenvolupem el disseny interior i fins i tot objectes i detalls d’escala molt petita. Tot això cercant una harmonia que sigui capaç de commoure.

Què significa per haver rebut el Premi Ramon Llull 2023?

Tant el premi Ramon Llull 2023 com el de Sant Jaume 2022 foren dos reconeixements inesperats que vaig viure amb il·lusió. Que la societat de la qual formes part mostri interès en la teva activitat professional és una mostra d’afecte per a mi difícil d’expressar amb paraules, però que en el meu cas et proveeix d’energia i confiança per seguir.

Què el fascina de la casa tradicional eivissenca i formenterenca?

L’arquitectura popular d’Eivissa i Formentera és un exemple paradigmàtic de l’arquitectura sense arquitectes de la qual parlava Bernard Rudofsky. Em fascina la capacitat de millora constant i incansable d’un prototip generació rere generació.

L’arquitectura popular d’Eivissa i Formentera és un exemple paradigmàtic de l’arquitectura sense arquitectes

Quines són les característiques principals d’aquestes construccions?

Mesura, contenció, austeritat, calidesa, ser fruit d’una economia circular, harmonia, saber fer molt amb molt poc, autosuficiència, bellesa i expressar una relació d’equilibri i respecte amb l’entorn. 

Com creu que aquestes característiques poden adaptar-se a l’arquitectura contemporània?

Crec que és necessari fer un exercici de síntesi per tal de mantenir-se fidel als conceptes inherents a aquestes arquitectures, però des de l’honestedat vers el context en el qual vivim.

Com es pot preservar l’autenticitat de les cases pageses mentre s’adapten a les necessitats contemporànies?

Amb cultura i sensibilitat, però sense caure en la nostàlgia ni en l’amnèsia. L’obra d’Henri Quillé a Formentera en podria ser un exemple, interpretant estratègies, elements i moments propis de l’arquitectura popular en clau contemporània.

Quines tècniques tradicionals considera essencials per mantenir l’esperit d’aquestes construccions?

Una part important de la preservació d’aquestes obres, mantenint les seves propietats, passa per l’existència d’artesans i d’oficis especialitzats que permetin seleccionar i treballar les diferents matèries primeres: pedra, fusta, morter de calç, espart, posidònia, acer i argila.

A l’interior de l’arquitectura tradicional es respira mesura, sensibilitat, consciència ambiental i moltes altres virtuts

Com imagina l’evolució de l’arquitectura tradicinal pitiüsa en els pròxims anys?

Vull ser optimista i que per a les noves generacions aquestes arquitectures representaran una oportunitat per posar en valor la nostra identitat i el nostre patrimoni. A pesar que estem immersos en un canvi constant, crec en la capacitat que té l’arquitectura de preservar sense museïtzar. D’expressar qui som sense renunciar a les nostres arrels.

Quins elements de l’arquitectura tradicional creu que continuaran sent rellevants en el futur?

Crec que s’hauria d’evitar caure en allò superficial i en el folklorisme per tal d’aprofundir en el missatge. A l’interior de l’arquitectura tradicional es respira mesura, sensibilitat, consciència ambiental i moltes altres virtuts que ressonen a l’interior de cadascun de nosaltres d’acord amb el nostre particular bagatge. Impregnar-se d’ells ens trasllada a un nou nivell de consciència per projectar un futur millor per a les nostres illes.