Esperança Marí i Mayans: «Aguantar-ho tot era el paper de la dona»

Esperança Marí i Mayans (Formentera, 1959), autora del llibre ‘Dones de la sal’, m’espera asseguda en un bar del centre de Vila. Abans de començar l’entrevista, em pregunta què faig en aquesta vida. Així, sense anestèsia. Més endavant, em contarà que les històries d’aquestes ‘Dones de la sal’ que va entrevistar començaven amb aquesta estratègia. Són estiraments de l’atleta abans de començar la carrera. La sal preserva, però també cou, tal com les vides d’aquestes dones resilients que va investigar. Perquè parlar de les dones dels homes que al començament del segle XX treballaven a ses Salines i a Sant Francesc de s’Estany és trepitjar sobre un desert. I l’autora ens fa aturar per observar les seves petjades abans que el vent se les emporti definitivament.

- Què la va inspirar a escriure ‘Dones de la sal’?

Va ser quan hi va haver la pandèmia. Un dia estava a la farmàcia de Sant Jordi, parlant, i va sortir la dada que en una setmana es van morir 26 majors. Clar, vàrem quedar-nos una mica espantats d’aquesta quantitat de gent, amb certs comentaris sobre que ens quedaríem sense majors. Això va colpir, diríem, aquest fet. Sé que vaig pensar que no, que havia de parlar amb aquesta gent, que havia de treure el seu testimoni i les seves vivències abans que aquesta generació se n’anés. I per què les dones i no els homes, que eren els que realment treballaven a les Salines? Podia haver parlat d’homes i de dones. Però la realitat és que normalment la visió de la història sempre és a través dels ulls dels homes. No és un tòpic, és una realitat. I més a Eivissa, on la dona no es representa enlloc.

- Com va ser el procés de recerca per reunir els testimonis de les dones nascudes entre 1925 i 1938?

El període que vaig agafar va ser la gent que hagués viscut l’Eivissa preturística. Per tant, te n’anaves a les majores nascudes durant els anys 25, 27, 28 o 30 del segle XX. Més majors de 97 o 98 ja no n’hi ha. I més que tinguin el cap clar, que puguin parlar. Un dels problemes que vaig tenir era que elles necessitaven saber qui era. Em preguntaven: «qui ets?», «tu, d’on ets?»... I quan jo els deia que era de Formentera, em començaven a dir «ah, de Formentera! Conec aquest, aquest i aquest». I clar, la primera mitja hora era de situació, de context. Perquè al principi eren molt reticents. Al final treien orelletes, bombons, herbes o el que tinguessin.

- Hi ha algun testimoni en particular que reflecteixi de manera especial la lluita i la resiliència de les dones en aquella època

El seu paper era aguantar-ho tot. Hi ha un exemple que és n’Esperança Orvay, que va morir fa poc. Era una persona a qui li hauria agradat moltíssim estudiar. Moltes d’elles no van poder, o no van poder estudiar més. Però, per exemple, Esperança Orvay va començar a treballar des que té cinc o sis anys. I feia tota mena de treballs, des de buscar gerres d’aigua de 15 o 20 litres, guardar ovelles (quasi no tenia roba per abrigar-se), fer el menjar, cuidar els seus germans petits... a més, les trobes fent totes les feines del camp juntament amb els homes. És una feina constant sempre. I assumeixen la responsabilitat dels fills i la responsabilitat dels majors. Sempre ho assumeixen amb aquesta fortalesa. No es queixen.

- Quins aspectes de la vida salinera afectaven de manera particular a aquestes dones?

Hi ha una característica que diferencia aquestes dones de Sant Jordi i de Sant Francesc de la resta: la majoria eren de cases de majorals. Això no ho trobes al nord de l’illa. El pla de Sant Jordi era dels senyors de Vila i de l’Església. El fet de treballar de majorals fa que sigui gent encara més pobre.

- Li agradaria explorar més històries de dones en altres contextos històrics o culturals?

Tinc un segon projecte que és entrevistar ara als homes saliners. L’estic acabant i estarà llest prompte. I l’altre serà una novel·la d’una dona amb un altre context històric d’Eivissa. Ja donaré més informació més endavant.

- Què espera que els lectors aprenguin o reflexionin després de llegir ‘Dones de la sal’ en relació amb la situació de les dones

Espero que la gent jove sàpiga d’on surt, d’on és. Vull dir que no sempre s’ha estat amb aquesta alegria d’ara. I que si hi ha una mica d’alegria és perquè darrere hi ha hagut algú que ha picat pedra. I aquesta és la generació que ha picat pedra. Perquè totes estan molt contentes, elles, d’aquests fills i dels nets. Tothom està ben col·locat, tothom està bé. Però clar, estan bé i tenen de tot perquè hi ha hagut aquesta generació abans que ha estalviat cèntim a cèntim i que ha permès tot això d’aquí. És la consciència també de la cultura de l’esforç, que la tenien molt interioritzada. Penso que s’està perdent i crec que no s’hauria de perdre. Perquè qualsevol cosa que vols aconseguir implica un procés. Aquest procés vol dir que tu has d’estar preparat i tenir energies per aconseguir-ho. I per a això t’han d’educar d’aquesta manera. No te poden educar en què qualsevol cosa que vols la tens, i que ho pots aconseguir tot sense un petit esforç.