María Delgado, esportista paralímpica: «Nedar als Paralímpics va ser viure un somni»

Dos medalles de bronze als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro de 2016. Prop d’una desena a mundials. I alguna més a europeus. Aquest és el palmarès de María Delgado, nedadora nascuda a Saragossa l’any 1997 que la setmana passada va visitar els alumnes de l’escola Torres de Balàfia i l’institut Balàfia dins de les jornades d’esport inclusiu que durant tot el curs està organitzant el Consell d’Ibiza a centres educatius de l’illa.

Encara no són les nou i en res comences a entrenar. Quantes hores al dia entrenes?

Les hores depenen una mica del moment de temporada en què em trobi, però normalment de quatre a sis hores cada dia. Entrenam de dilluns a dissabte. Dilluns, dimecres i divendres sempre feim matí i tarda.

No te queda gaire temps per altres coses.

No, és una mica una jornada laboral partida, a temps parcial. Entrenam en hores que ens beneficien al rendiment. Una altra opció seria entrenar més d’hora, però en aquests moments el nostre grup ha decidit entrenar en moments del dia que beneficien el nostre rendiment i ens permeten fer menys coses, però al final tots podem estudiar online i organitzar-nos d’una altra forma amb les noves tecnologies, que ens permeten organitzar una mica la vida de persona normal amb la nostra.

Perquè... Què fa María Delgado en la seua vida de persona normal?

Com qualsevol persona, tenc vida més enllà de la natació. Tenc una parella a qui dedicar-li temps i estudis. Som graduada en Ciències de l’Esport, una carrera en què vaig invertir quatre anys que varen ser molt durs. A dia d’avui estic estudiant online i en les estonetes entre sessions o quan torn de la piscina em connect i em prepar els exàmens. He d’organitzar-me molt bé el temps lliure.

La gent entén que sou esportistes d’elit com els que no fan esport adaptat?

Abans costava molt més, però cada cop més l’esport adaptat d’alt nivell està molt més valorat i es reconeix a la societat. La gent et comença a conixer i a valorar. Amb les xarxes socials molta gent t’escriu i veus el valor de com li arriba el que fas.

Has estat impartint xerrades per a escolars. Quina és la idea amb què vols que es quedin?

El que vull és normalitzar la discapacitat, que no vegin com una persona diferent a qui té una discapacitat i que la incloguin. En això és fonamental el paper de l’esport inclusiu perquè es senti un més a la societat. Mitjançant l’esport es pot ensenyar els boixos i boixes de forma molt visual com persones amb grans discapacitats són capaços de fer esports molts complexos i a molt alt nivell. L’altre dia els va cridar molt l’atenció que hi ha un noi que practica tir amb arc a nivell internacional i no té braços. Preguntaven com és possible. Doncs tira amb els peus, amb un arc adaptat, però és impressionant com pot tirar a una diana i encertar. De vegades pensam que el nostre dia a dia és molt complicat, però mira això. Es tracta de valorar una mica més el que tenim.

De petita, eres conscient de la teua discapacitat?

De molt molt petita no, però no tenc records que en cap moment els meus pares m’explicassin què em passava. Ha set una cosa molt natural. L’altre dia els explicava als xavals que quan em preguntaven si veia bé jo deia que sí, no per amargar-ho sinó perquè jo mai no he vist bé i veure bé és això. És el meu dia a dia i la meua normalitat. Te n’adones que no hi veus bé quan te compares. Des de petita, ha set la meua normalitat, els meus pares m’han inculcat que havia de fer vida com la resta, sense sobreprotegir-me, que és molt important, tractant-me com al meu germà gran i ajudant-me al meu desenvolupament normal com a boixa i a que avui dia sigui independent i tengui una vida completament normal.

L’esport ajuda a aquesta normalització?

Sí, i no només per l’esport, que ja és evident, que aporta un desenvolupament motor i habilitats per relacionar-te, sinó també, parlant de l’esport adaptat, t’ajuda a adonar-te que la teua discapacitat, que podries veure-la com un drama, tot i que no és el meu cas, no ho és. Arribes a un campionat d’Espanya amb 300 o 400 persones amb discapacitat que competeixen igual que tu i veus que no ets l’única al món i que hi ha altres que tenen més dificultats que tu i que les superen sense cap problema i ho normalitzen molt més que tu. Aprens molt d’això.

Quan vares començar a fer esport pensaves arribar a uns Jocs Paralímpics?

Què va! Comences a fer esport com qualsevol altre boix, perquè els teus pares t’hi apunten. Jo era una boixa molt moguda i ja es veia que havia de descarregar energia per alguna banda. Amb cinc o sis anys no pots preveure que la teua filla anirà als Jocs. Va ser un procés. Molts anys. Molta feina. I moltíssima motovació. Però vas veient que millores, que progresses, i això t’anima a entrenar més i millorar encara més. Fins que marxes a Madrid i dones el gran salt de qualitat.

Quan vas marxar a Madrid algú del teu entorn va pensar que eres massa petita encara per això?

Els va semblar estrany, però al mateix temps ho entenien, perquè veien la meua passió i el que m’esforçava en el meu dia a dia. Ja entrenava moltes hores. Anava a entrenar a les sis del matí, a l’institut a les vuit, a les tres un altre cop a la piscina. Ja veien la meua implicació i ho tenien una mica normalitzat. La meua família va pensar que era molt jove, però em van dir que tiràs cap endavant perquè sabien que era el que m’agradava. A casa m’han animat al cent per cent en les meues decisions, però sé que tenien por. No m’ho van dir en aquell moment, amb setze anys, però ma mare m’ho ha dit ara, a posteriori. Però està orgullosa.

Com és competir a un Jocs Paralímpics?

Bua! És la llet! És viure un somni, no complir-lo, sinó viure’l. La primera vegada que em vaig llançar a la piscina, a la semifinal de cent metres papallona, vaig sortir de nedar per la vorera de la piscina, vaig mirar la graderia i se’m van posar els pèls de punta de pensar que realment estava allà, competint davant de 15.000 persones.

Després de viure un somni com aquest és complicat trobar un altre somni?

Per mi, a dia d’avui, no ha set complicat. Va ser tan intensa l’experiència... Tothom m’havia dit com seria i va superar les meues expectatives. No ha set difícil seguir amb la motivació perquè el que vols és viure un altre cop el mateix. En aquell moment era molt jove. Tenia 18 anys a Rio i en aquesta edat ho vius tot molt intensament.

Aquest ha estat el teu millor moment, però, i el pitjor?

Hi ha molts bons moments, però també molts dolents. Tant en el dia a dia, als entrenaments, que no tots te surten com vols i saps que això afecta al teu rendiment. I les competicions, que molts cops no surten tampoc com vols. I te jugues molt, tant a nivell econòmic i de satisfacció personal, en uns segons. És complicat. La majoria dels cops no surt i alguna sí. I per posar-te dos moments concrets, el primer seria als Jocs de Tokio, amb dos quarts. I gener de l’any passat, que em vaig operar d’una lesió a l’esquena. Va ser un moment d’aturar i reflexionar.

I de no saber si sortiria bé l’operació, oi?

Vaig decidir operar-me perquè va arribar un moment en què no podia més amb el dolor de l’esquena. Si no, hagués aguantat. Portava molt temps demorant la intervenció. Però ja no podia més. O m’operava o no seguia nedant. T’operes, però amb la incertesa de no saber si el mal pararia o no i de no saber si podria seguir competint, o no al mateix nivell. Intentes fer-ho tot lo millor que pots, fer cas als metges al cent per cent, però mai no n’estàs segura.

Pots viure d’això ara mateix?

Sí, sí que puc, però sé que és una cosa molt temporal. No és com un esportista que guanya milions que sap que si inverteix bé el que guanya pot arribar a viure d’això tota la vida. En el nostre cas no. Tenc una beca, que és el meu sou. Sincerament, no està malament, no en tenc cap queixa. Però cada any, en funció dels resultats, varia i pots tenir un any que guanyes més, un altre menys o també res perquè t’has lessionat o no has tengut una bona competició de referència.

En què estàs centrada ara?

Doncs ara estic a tope entrenant. M’he recuperat per complet de l’esquena. Ja entrenava amb qualitat però seguia amb molèsties i amb adaptacions. I també estic centrada en els meus estudis. Som graduada en Ciències de l’Esport per la Politècnica de Madrid i ara estic fent un màster online de gestió esportiva a la Universitat Internacional de València. Em sembla una part molt important de la meua carrera. En alguns moments del dia pensar en altres coses que no són la natació m’ajuda.

Suscríbete para seguir leyendo