El 1760 diversos estudiants elevaren una petició a l'Ajuntament -recordem que la Universitat d'Eivissa havia desaparegut amb l'arribada de la dinastia borbònica- per tal que es restablís en el convent de Sant Domingo la càtedra de filosofia. Havien estudiat les primeres lletres i llatí amb els dominics i els era impossible, per ser la major part d'ells de famílies pobres, poder passar a estudiar fora de l'illa. Demanaven que la filosofia se'ls ensenyàs en llatí, segons la sentència tomista. Se'ls concedí el que demanaven.
El 1765 el pare Vicent Ferrer i Canals, en la història que va escriure sobre el convent eivissenc dels dominics, diu que entre les entrades econòmiques que té el convent, assenyala que per a les dues escoles: de llegir i escriure i de gramàtica, els regidors de l'Ajuntament donen 2.000 lliures anuals, de les quals 400 van a cada mestre i la resta, quasi un milenar, queden per al convent.
11 religiosos
L'informe que presentà el regent Nicolau Planells al primer bisbe d'Eivissa, 1784, sobre la parròquia de Santa Maria, té una petita informació referida al Convent; a l'apartat d'esglésies de la ciutat i el raval, diu que el convent dels dominics té onze religiosos: set sacerdots i quatre llecs. Aquest document a l'apartat d'escoles diu que els dominics tenen escola de llegir i escriure i de gramàtica i llatinitat, escoles pagades per l'Ajuntament o comú a raó de 50 pesos anuals per a cada una.
Aquest estat de coses l'hem d'emmarcar en els intents reformistes, que entre 1761 i 1779 i de la mà de dos governadors: Francisco Croix, comte de Croix i el seu substitut, Tomás de Tobalina que proposaren que el col·legi de jesuïtes es convertís en uns Estudis Generals per tal que els eivissencs no haguessin de sortir de l'illa per estudiar. Aquestos dos governadors havien begut de les idees il·lustrades que a poc a poc s'anaven imposant arreu de l'Estat.
El segon intent il·lustrat: Abad y Lasierra i Miquel Gaietà Soler
El segon intent il·lustrat: Abad y Lasierra i Miquel Gaietà SolerEl segon intent reformista va tenir més èxit, però tampoc s'aconseguiren moltes de les reformes proposades. Aquest segon intent té molta relació amb l'erecció del bisbat d'Eivissa; amb la intenció de poder crear el bisbat, el 1782 el rei Carles III concedí el títol de ciutat a Vila i tot seguit la butlla de Pius VI creava el nou bisbat. Per tal de regir la nova diòcesi, el setembre de 1783 fou designat l'aragonès i monjo benedictí Manuel Abad y Lasierra (1724-1806) que, a més de l'organització de la diòcesi, també tenia l'encàrrec d'introduir els ideals il·lustrats a les Pitiüses. Abad era un protegit de Pedro Rodríguez de Campomanes, il·lustrat i amb grans influències a la cort; Campomanes era president de la Reial Acadèmia d'Història de la qual Abad y Lasierra n'era també membre.
Simultàniament a l'arribada d'Abad y Lasierra, també el 1784 era designat assessor del governador el mallorquí Miquel Gaietà Soler i Rabassa (1746-1808), que juntament amb el bisbe va dur a terme un ambiciós pla de millores. Soler va redactar un ampli informe sobre el possible desenvolupament econòmic i social de les Pitiüses.
La tasca del primer bisbe. Manuel Abad y Lasierra i els seus successors
Abad y Lasierra, en l'informe sobre l'estat de les Pitiüses, que va ser publicat per George Demerson en la biografia que va escriure sobre aquest prelat, recull les paraules d'Abad, que diu que a la ciutat hi ha escoles de primeres lletres i estudis de gramàtica, filosofia i teologia. Es refereix sens dubte a l'escola dels dominics. Pel que fa als pobles diu que els rectors ensenyen a llegir i escriure als seus feligresos, però es queixa que els dominics per ser molt pocs i haver d'atendre també altres necessitats, no poden dedicar el temps necessari ni tampoc els alumnes no mostren una bona disposició i per això demana que es doti la ciutat de més escoles. Una de les propostes és tornar a obrir l'antiga residència dels jesuïtes com a escola, cosa que Abad no arribà a veure.
El següent bisbe d'Eivissa fou el també aragonès Eustaquio de Azara y Perera (1727-1797), prelat que exercí a Eivissa entre els anys 1788 i 1794 i que entre les seues prioritats hi havia obrir un seminari i a aquesta obra dedicà els majors esforços: cercà les rendes que permetessin el seu manteniment, planificà el cos de professors amb la creació de les corresponents càtedres, etc. Finalment, una reial ordre que arribà qual ja havia estat destinat a Barcelona, manava que cap obstacle impedís l'execució del que havia proposat aquest segon bisbe.
Azara entre 1794 i 1797, aquest últim any, el de la seua mort, fou bisbe de Barcelona i des d'allí ajudà en la mesura de les seues possibilitats al progrés de les Pitiüses. Em permetran que apunti entre les seues obres com a bisbe barceloní, l'edició de la Gramática filosófica y razonada de la lengua catalana de Josep Pau Ballot i també la construcció de l'ala dreta del palau episcopal de Barcelona, que decorà amb pintures de Francesc Pla i Duran, més conegut com el Vigatà.
Una altra petita digressió, em permetrà que dediqui una nota als dos germans d'aquest segon bisbe eivissenc. Félix de Azara fou enginyer militar i juntament amb Cermeño, dissenyà el barri de la Barceloneta. Godoy li va oferir el virregnat de Mèxic, cosa que no acceptà.
Fou un cartògraf i naturalista amb observacions i troballes que anys després sorprengueren per la seua perspicàcia al propi Charles Darwin. L'altre germà, José Nicolás de Azara fou un diplomàtic i erudit il·lustrat radical que contribuí a l'expulsió dels jesuïtes d'Espanya, segons apunten diversos tractats d'història.
Alt analfabetisme
A les Pitiüses empram l'arcaisme mossènyer per referir-nos als sacerdots i, en especial, als rectors parroquials. Durant el període estudiat varen tenir els rectors una gran importància en la labor educativa del poble. Ja hem vist que en un informe d'Abad y Lasierra diu que els rectors s'apliquen en ensenyar i llegir. A aquesta labor els anima que s'hi dediquin amb totes les seues forces el tercer bisbe de la diòcesi eivissenca, el català Climent Llocer, nascut a Ribes de Freser (Ripollès) que ocupà la seu pitiüsa entre 1795 i 1804. En una carta pastoral de 1801 dirigida als rectors, els demana que davant dels alts índexs d'analfabetisme del poble dediquin part de les seues oblacions a l'ensenyament dels joves feligresos: «La gent de la part forana és, evidentment, digna de llàstima, ja que no té els mitjans més elementals per poder rebre la instrucció necessària. Es troben algunes parròquies on no és possible veure una sola persona capaç de llegir i escriure. Per això us deman, estimats rectors, que obriu de bat a bat les cases parroquials per donar-los ensenyança, tengueu escoles de primeres lletres i aritmètica. No deixeu tampoc d'instruir els al·lots i animau els pares perquè us els enviïn. Ensenyau-los el catecisme, que els serà molt útil i necessari per a tota la vida. D'aquesta manera podreu omplir bona part del temps que us sobra, i a més del mèrit que tendreu davant Déu us prometem alguna recompensa, particularment als qui més es distingeixin en aquest profitós ministeri...».
