Bernat Nadal és un dels poetes mallorquins més consolidats. Nascut a Manacor l’any 1950, hagué de posar-se a treballar des de molt jove, per això se’l pot considerar un poeta autodidacte, la qual cosa no ha estat impediment perquè escrivís poesia i publiqués llibres cada vegada més ben aconseguits. De la mateixa generació de poetes cabdals com Damià Huguet, Josep Albertí o Àngel Terron, Hilari de Cara, i els més joves: Antoni Nadal Soler, Margalida Pons, Bernat Nadal excel·leix escrivint una poesia que, partint de la quotidianitat, abraça els temes més essencials de l’existència humana. Ho podem veure en els següents versos, del seu primer llibre, titulat ‘Estrúmbol’ (1971):
“Tot esdevendrà quotidià
encara que mai no serà rutinari”.
*
“Sóc vulnerable a la bellesa escàpola”.
No sols la bellesa és escàpola, sinó que com tot poeta sap tot el que veiem és aparença, ‘Maia’, com els poetes xinesos ens han ensenyat. El poeta és l’encarregat de desvetllar les essències que s’oculten darrere la quotidianitat. Per a Bernat Nadal els temes són “La matèria amorosa, les solituds, la infantesa, el temps passat, els afanys, les frustracions, la por a la vida, la mor a la mort, el destí, el viure, el sobreviure, l’imaginar el que no hem viscut, estimar la terra, i la gent com a part de la terra...” Aquestes frases palesen el profund arrelament del poeta a la terra natal i, per extensió a tota la terra.
Per a Bernat Nadal la poesia — diu Pere Rosselló Bover poeta, narrador i crític literari—, és una “conseqüència de la necessitat de comunicació”. Això, per ventura, explica les moltes al·lusions que Nadal fa del silenci i la importància que dóna a la comunicació no verbal. Per a George Steiner, un dels grans savis dels segles XX i XXI: “Una cultura oral és la del devenir tot temps reactualitzat”. “Allà on la memòria és dinàmica —continua dient George Steiner—, allà on serveig dinstrument a una transmissió psicològica i col·lectiva, l’herència es transforma en present”.
[George Steiner. ‘Le silence des livres’].
Bernat Nadal, al poema ‘Mentre respirem el mateix aire’, té els següents significatius versos.
“Tantes vegades m’he donat felicitat,
que no vull defugir la vasta temença
per tot allò que de vosaltres he rebut”.
Aquest “vosaltres” és el col·lectiu al qual Bernat Nadal pertany i de la què ha “rebut”, o ha heretat, la llarga i prolífica tradició oral que, per desgràcia, va desapareixent a mesura que s’estén l’alfabetització del poble. Sembla un contrasentit, però no ho és. Els nostres avantpassats creaven cançons, romanços, llegendes, contes... de memòria perquè encara ningú els havia ensenyat a escriure. És un fenomen generalitzat. Per això, des del Romanticisme —a casa nostra, la Renaixença—, hi ha hagut persones cultivades que han recollit de viva veu del poble el meravellós tresor de les seues creacions verbals —d’abans d’aprendre a escriure—.
Hi ha qui creu que els poemes, una vegada han estat publicats, l’autor no els ha de tocar més. Sóc del paper, en canvi, que mentre un autor visqui i pugui, no sols té el dret de “retocar”, corregir, refer o alterar els seus poemes, sinó que en té el deure, mogut per l’afany d’oferir, si cal, un producte el més ben acabat que li sigui possible. Perfent l’obra pròpia, perquè aquesta formi part del llegat que deixa a les futures generacions...
Bernat Nadal, a ‘Més enllà de tots els límits. Poesia 81969-1983)’, no sols va reunir el conjunt dels seus poemes publicats abans en reculls com: ‘La desintegració del desig’, ‘Fragments’, ‘Contribucions especials’, ‘Gai saber’, Estrúmbol’, ‘Teorema del somni’... Dentre tots els poetes mallorquins de la generació dels setanta, destaca d’una forma especial. No debades va publicar, juntament amb Damià Huguet i Josep Albertí, ‘Poesia 72’. Menys rupturista ni provocador com ells, Barnat Nadal és autor d’una poesia senzilla, feta, però, de subtileses, basada en l’experiència i la reflexió que dóna molta importància al silenci i als gestos. Sap que existeixen altres formes de comunicació essencials, la que ja hem qualificat no verbal.
Motiva el meu interès per la seua poesia, gens pretensiosa ni artificiosa, el volum titulat ‘Més enllà de tots els límits’ (Col·lecció Tià de Sa Real, núm. 43, “Sa Nostra”, Manacor, 1995), reunió encertada de la seua producció poètica des de 1969 a 1983, curosament revisada i esporgada. L’encert comença ja pel títol, molt escaient a una poesia que tempta els límits de la paraula escrita, mitjà necessari, sovint plena d’impureses, les quals el poeta intenta (i aconsegueix) superar. El volum s’obre amb una poètica, escrita pel propi autor, que ens forneix d’informacions utilíssimes per copsar millor la seua poesia. Tota poesia respon tàcitament a una poètica, encara que no tots els poetes saben formular-la, i sovint ens manca un document que permetria valorar aquesta poesia en la seua justa mesura. De la poètica de Nadal podem senyalar aquesta frase: “Crec que és lícit —diu—, fins i tot obligatori, el fet de revisar l’obra quan aquesta té l’oportunitat de veure novament la llum”. “He cregut un deure —afegeix— fer petites correccions en alguns textos, correccions més amples en altres i fins i tot suprimir completament poemes”. “Tot aquest treball l’he fet per respecte al lector i a mi mateix”. Per a Bernat Nadal “la poesia és allò que transforma i potencia el significat de les paraules, també són les pròpies paraules, el to, la força intuïtiva transmutada en bellesa”. “La poesia pot ser bellesa i pot no ser-ho, pot descriure un fet dolç i grat o un fet esgarrifós”. “Amb la condició que el poeta pugui transmetre un no-sé-què imprescindible perquè els versos arribin a les fibres més profundes del lector”. “Hi ha una diferència entre contemplar i viure, entre poesia i realitat”. Bernat Nadal sap que sense lector “no hi ha poema”. D’aquí que posi esment en la intel·ligibilitat dels seus poemes, a la seua funció d’entitat comunicativa d’una veritat íntima, que és somni, ideació contraposada a la realitat, però que, tanmateix, parteix d’ella, doncs si “hi ha una gran diferència entre contemplar i viure”, la contemplació no seria possible sense la vida. Per això la seua poesia pot entendre’s com un intent d’arrabassar al caos uns polsim de veritat per fixar-la i contraposar-la a la mort, la gran destructora... Amb la pràctica de la poesia assoleix una veritat “més absoluta que quotidiana”. Una consideració d’aquesta poètica és la dimensió ètica que esgrimeix: “La transmissió de les vivències personals, de les idees del poeta passa, en el meu cas, pel sedàs de l’ètica, i per l’estètica de la paraula”. Bernat vol “enrampar el lector”, portar-lo al seu terreny, encisar-lo... “Perquè les paraules vagin enllà del seu significat habitual i ressonin dins la cavitat anímica del lector”.
Sovint el pensament poètic d’un autor es reflecteix en molts dels seus poemes, els quals giren a l’entorn de la poesia. És —diríem— poesia sobre la poesia, com en són clars exemples el poeta Marià Villangómez Llobet i el poeta Bartomeu Fiol, els quals, d’altra banda han escrit textos teòrics que amplien i completen el significat polivalent dels seus poemes. No és el cas de Barnat Nadal, els poemes del qual, tanmateix, abunden en al·lusions a la paraula i a l’escriptura poètiques. Però és evident que la poètica que serveix d’introducció a ‘Més enllà de tots els límits’ és molt oportuna i acabada de perfilar-nos la fesomia d’un poeta que sap prou bé per què escriu i per què escriu com ho fa. Cerc, en definitiva, que una poètica revela el grau de maduresa d’un poeta. La de Bernat Nadal exposa les seues intensions primeres i últimes i confirmen la maduresa assolida al llarg de por de 50 anys d’exercir l’ofici d’escriure. Perquè hem de comptabilitzar els títols ‘Memòria fòssil’ (2005) i ‘El Vestit Vermell’ (2008) —llibre que vaig tenir l’honor de llegir encara inèdit—, ‘La carn que cruix’ (Editoril Moll, Malorca, 2009) i el magnífic ‘Camille Clodel’ (Pagès Editors).
La fidelitat a la poesia, la qual és sempre font de saviesa i d’harmonia, instrument que permet fruir amb intensitat “les petites coses”:
“He dedicat sempre, saps?, un fervor fidel
a la flama que em permet destriar com a bones les petites coses”.
L’amor, per exemple, en totes les seues formes, l’amistat, els afectes... anul·len la distància, fan possible i alhora en són resultat la comunicació i la coneixença més pregona”:
“Tenim un paisatge particular
amb cadascun d’aquells
éssers amb qui hem esborrat la distància”.
El poeta forma “part, apassionada / del vell paisatge” de la seua terra. Ben arrelat a ella com un arbre, escriu els seus fruits, els versos que recullen el degoteig de l’experiència pròpia i la rebuda de la pròpia tradició cultural. Impossible no percebre la idea de “salvar-se en la paraula”, de Miquel Àngel Riera. Amb tot, per a Bernat Nadal, no és suficient i dóna importància a la comunicació no verbal. A vegades l’encís d’una mirada basta i “estalvia paraules”. Per a ell el llenguatge parlat o escrit complementa el llenguatge dels gestos. ¿En certa manera no podríem interpretar “l’interès especial per la disposició gràfica dels versos i dels mots en el paper” [PERE ROSSELLÓ BOVER] de Bernat Nadal com un intent de suggerir els silencis que li són tan grats? Aquests silencis també són “bellesa”, “que mil expressions vitals / caben perfectament en un sol mot”:
“Per tal que quedàs clar
tot quant dic quan no dic res”.
