Aquella petita capella, amb el pas dels anys anà creixent i el 1726 els habitants del barri aconseguiren que fos instituïda vicaria de la parròquia de Santa Maria; passava a tenir la mateixa categoria de què gaudien les primitives esglésies de cada quartó. 1785 fou erigida parròquia sota l'advocació del Salvador. Durant molt de temps fou la parròquia de les Pitiüses amb un major nombre de feligresos.
Una esglèsia amb el murs molt flacs
Aquesta església coneguda popularment com Sant Elm i seu de la parròquia del Salvador, sempre fou un edifici poc sòlid, segurament a causa d'haver-se aixecat sobre uns terrenys de prat o maresma i l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, el 1867 diu que l'antiga parròquia de la Marina, ubicada al temple de sant Elm, es trobava abandonada, i en la seua nau s'hi havia instal·lat un magatzem. Únicament una petita campana continuava en el seu lloc, per anunciar solament la defunció d'algun dels seus parroquians. Els oficis litúrgics propis d'una parròquia se celebraven a l'església del Convent o de Sant Domingo. Pensem que el Convent encara no era la seu de la parròquia de Sant Pere, que en aquells temps es trobava a la capella Fonda de la Catedral.
El 1907 el temple fou sotmès a una profunda reforma, tant en el seu aspecte exterior com a l'interior. Es referí la façana i es canvià el color blanc per un gris amb els sòcols i els frisos pintats de groc; aquestes obres s'atribuïen al zel mostrat pel seu ecònom, Vicent Ferrer Marí. En aquell moment també s'entronitzaren algunes imatges, sufragades pels feligresos com el Sagrat Cor de Jesús i el Puríssim Cor de Jesús. Més endavant, el temple tornà a romandre tancat durant un temps per noves obres i com sempre, el culte passà a Sant Domingo.
A pesar d'aquestes intervencions, sembla que l'estat de l'edifici era tan desastrós, que hagué de prendre part l'Ajuntament i l'agost de 1913 el plenari, acordava comunicar a la Junta Diocesana de Reparació i Construcció d'Edificis Eclesiàstics que, davant l'estat ruïnós que era públic i notori de l'església parroquial del Salvador, era urgent i manifesta la reconstrucció de l'edifici eclesial per evitar possibles sinistres, i també perquè no quedàs sense edifici parroquial la nombrosa població d'aquesta barriada. Cal apuntar que aquest acord fou pres sota l'alcaldia de Recared Jasso Rossell, que havia estat batiat en aquesta parròquia, on residia i on també tenia l'oficina de recaptació d'impostos, per la qual cosa coneixia bé la situació.
La urbanització de l'eixample de s'Alamera
El 1912 l'Ajuntament aprovava el plànol d'eixample de la ciutat, que en tots els documents porta el nom d'eixample de s'Alamera. Fou elaborat per l'arquitecte provincial Guillem Reynés Font. En línies generals eren els terrenys compresos entre el carrer del Comte del Rosselló, el passeig de s'Alamera, la murada entre els baluards de Sant Joan i des Portal Nou i l'antiga carretera de Sant Josep (del passeig de s'Alamera, únicament comprenia la vorera del sud). Quedava exclòs el Teatre Pereira, aixecat el 1898. El projecte delimitava 42 solars i l'Ajuntament es proposa vendre'ls per tal d'obtenir uns ingressos que eren ben necessaris pels comptes municipals. En el centre i vora la murada s'hi trobava l'amarrador on els pagesos deixaven els carros amb els animals durant les seues gestions a la ciutat.
El maig de 1914 arribava a Eivissa l'arquitecte provincial Guillem Reynés Font; tenia aquest càrrec de la Diputació Provincial des de 1911 i com que l'Ajuntament d'Eivissa no tenia en plantilla cap arquitecte, s'havia de donar mà al provincial. En aquest viatge duia dos projectes per un nou amarrador d'animals que es projectava aixecar en es Pratet, que avui es trobaria delimitat pels carrers de Bartomeu de Roselló, Josep Maria Quadrado, Carles III i avinguda de Santa Eulària des Riu. Un dels projectes de l'amarrador tenia forma circular i d'aquesta manera es podria aprofitar el centre com a plaça de bous on celebrar espectacles taurins. L'altre projecte que presentava era un quadrat, tenia major capacitat i ocupava uns 4.125 m2; aquest segon tenia un pressupost d'execució d'unes 30.000 pessetes. L'Ajuntament acordà aprovar aquest últim. L'arquitecte Reynés, aprofitant el viatge, va prendre notes sobre la capella del Cementeri de ses Figueretes, que feia anys que es trobava en obres i que no hi havia manera de finalitzar, entre altres coses, per manca de fons de l'Ajuntament.
Però sembla que el vertader motiu del viatge a Eivissa era l'encàrrec que li havia fet el Ministeri de Gràcia i Justícia d'un projecte per a una església que havia de substituir Sant Elm, en estat ruïnós segons les cròniques del moment. S'anunciava que s'aixecaria en terrenys propers al Teatre (no n'hi havia altre que el Pereira).
Millor una nova esglèsia a refer la vella
Segurament que abans d'aquesta decisió hi havia hagut contactes extraoficials entre el capítol catedralici d'Eivissa i l'Ajuntament, ja que el dia 7 de maig de 1914 el vicari capitular Bartomeu Ribas Noguera dirigia un ofici adreçat a l'alcalde d'Eivissa, Antoni Riera Costa, Forn Nou», en el qual comunicava que, per Reial ordre del 14 de febrer d'aquell any del Ministeri de Gràcia i Justícia, s'ordenava que per l'arquitecte diocesà es procedís a la redacció d'un projecte de reparació extraordinari o bé a la reconstrucció del temple parroquial del Salvador. La Junta diocesana considerava més convenient aixecar un nou edifici que refer la vella església o construir-ne una de nova sobre el solar una vegada derruïda l'església. Les dues institucions consideraven que era molt adequat el lot de l'eixample de s'Alamera designat amb els números 25-29, que en termes generals correspondria a l'actual plaça del Parc, que tenia una superfície d'uns 1.050 metres quadrats. D'aquesta manera es disposaria d'un edifici nou de trinca i la ciutat guanyaria un bon solar vora el port per destinar-lo a via pública, cosa que ja contemplava el plànol de reforma interior de la ciutat elaborat pel consistori. La Junta diocesana si no podia cedir el solar de Sant Elm, s'obligava a pagar la quantitat de 10.500 pessetes, preu dels solars expressats segons taxació pericial aprovada per l'Ajuntament. Era una permuta acceptable ja que el solar de Sant Elm tenia una valoració semblant. L'alcalde anterior, Recared Jasso, que ara era regidor, va defensar la proposta i va afegir que la Junta Diocesana es comprometia a pagar en el termini d'un any, a comptar des de la benedicció de la nova església, l'expressada quantitat si no podien lliurar el solar de Sant Elm. L'acord passà a exposició pública per atendre a possibles perjudicats, però no n'hi hagué cap. Tot això es formalitzà en escriptura pública signada l'11 de maig de 1914 entre la Junta Diocesana i l'Ajuntament.
L'Ajuntament reclama el seu propi solar
Però com en tantes coses del patrimoni municipal, el tema quedà en suspensió i no se'n parlà més, al menys en els documents consultats. L'agost de 1922 i en vista que la diòcesi d'Eivissa no havia fet res, l'alcalde, Marià Marí Torres, proposava rescindir el contracte i d'aquesta manera dedicar el solar a habitatges. Havien passat deu anys i calia donar una solució. En aquells anys la ciutat d'Eivissa patiu una greu manca d'habitatges i també l'atur obrer era molt elevat. Construir aquella illa amb cases ajudaria a resoldre aquestos dos problemes.
S'apuntava que en l'interval del temps passat, s'havien fet diverses obres de reparació en el temple i ara no semblava estar en mal estat. Amb aquest estat de coses, l'alcalde es va dirigir a la Junta diocesana amb la petició de rescindir el contracte. La resposta del vicari capitular, aleshores Vicent Serra i Orvay, no es va fer esperar i comunicava que no s'havia establert ni data ni termini per a l'aixecament de l'església i sol·licitava que la corporació desistís en la seua pretensió de recuperar el solar. Davant d'aquesta resposta intempestiva, l'alcalde manifestava indignat que la construcció del nou temple es podia fer dins d'un any o de cent i que el consistori, a voluntat de la diòcesi i decidia defensar els drets municipals sobre el solar o sobre el solar a permutar.
Amb tot això arribà la dictadura de Primo de Rivera i el contenciós sobre el solar continuava ben vigent, però amb uns altres protagonistes per part de l'Ajuntament. El 1924 i ja sent alcalde Francesc Medina Puig, amb l'anuència del delegat governatiu que la dictadura havia posat a les Pitiüses, el militar Manuel Martínez Guillén, dirigí ofici al Vicari capitular que a la vegada era el president de la Junta Diocesana, amb la petició vehement que aquesta renunciàs al contracte celebrat amb l'Ajuntament.
El vicari capitular, Vicent Serra i Orvay, va respondre de manera seca i taxativa: que l'Ajuntament no insistís en la rescissió del contracte. El plenari acordà continuar amb les gestions per recuperar la propietat plena dels solars.
Medina continuà amb els tràmits per recuperar el solar i manifestà que tenia informes pels quals l'Ajuntament podia rescindir el contracte per no haver-se efectuat les obres del nou temple i així ho tornà a comunicar al Vicari. Aquesta vegada, la resposta de Serra i Orvay fou més contemporitzadora i pregava al plenari que ajornàs la decisió, ja que era imminent la designació d'un bisbe per a diòcesi. La immediatesa que anunciava el vicari s'allargà fins l'octubre de 1927, quan fou designat administrador apostòlic de les Pitiüses Salvi Huix Miralpeix, i després de prendre possessió, calia donar-li un temps per estudiar el tema.
Però l'Ajuntament no estava disposat a esperar i el març de l'any següent, 1925, el regidor Vicent Bonet Riera sol·licitava que s'activassin les gestions per recuperar el solar. Es designà una comissió formada per Bonet i els regidors Miquel Sancho i Josep Viñas perquè indagassin sobre el tema i informassin al plenari sobre la millor decisió a prendre. En la visita que efectuaren al vicari, aquest els comunicà que l'expedient i el pressupost es trobava en el ministeri de Gràcia i Justícia; era una manera més d'allargar el tema.
Solars a l'hort del bisbe
Mentre, l'Ajuntament adquiria el mateix 1925 uns solars a l'indret conegut com l'Hort del Bisbe, que, com veurem més endavant, tengueren una importància cabdal en el tema tractat. Aquestos solars eren propietat de la família Tur de Dalt Vila.
Es demanà un informe sobre el tema al notari i advocat José Sáez Martínez, que tengué entrada a l'Ajuntament el maig de 1926, en el qual advertia que la Junta Diocesana tenia per llei 15 anys per al compliment del contracte: bé la cessió del solar de Sant Elm, bé la compra del solar, però com que l'Ajuntament no va demanar permís per subscriure el contracte a la superioritat, imprescindible en la legislació vigent en aquell moment (la llei municipal de 1877) per a l'alienació de qualsevol immoble, per la qual cosa aquell contracte era nul de ple dret. Amb aquest estat de coses, l'alcalde es va reunir amb el vicari capitular i una comissió del capítol catedralici i sol·licitaren a l'Ajuntament que procuràs posar les coses el més fàcil possible i trobar una solució.
El desembre de 1926 la permanent municipal demanava a la Junta Diocesana que designàs persona per formalitzar la permuta de tres solars de l'Hort del Bisbe pel que resultàs de l'enderrocament de l'església de Sant Elm i renunciar als solars de l'Eixample de s'Alamera. De tots aquestos acords no se'n va donar coneixement al plenari.
El juny de 1927 el nou alcalde, Eugeni Bonet Riera, signava escriptura de permuta davant del notari José Sáez per la qual l'Ajuntament cedia tres solars de l'Hort del Bisbe pels solars que posseïa la Junta Diocesana a l'eixample de s'Alamera, que es complementà amb una altra escriptura signada el 20 de desembre de 1928. D'aquesta manera ja es tenia el solar per aixecar una nova església, però aquesta serà la futura església de Santa Creu, sobre els tres solars cedits per l'Ajuntament.
El vell edifici de Sant Elm va caure l'estiu de 1936 i sobre el seu solar s'aixecà a partir de 1942 el nou edifici segons projecte de l'arquitecte Josep Alomar, basant-se en un dibuix de Josep Tarrés Palau.
