Antònia Soler: «No podem reconstruir una biografia sòlida de Safo»

Tot i ser una dona era admirada, referenciada i, fins i tot, copiada. El propi Aristòtil la va mencionar. De la seua vida se’n sap ben poc. Només el que es pot deduir de les seues composicions, la majoria de les quals s’han perdut i no han arribat fins a naltros, explicà Soler a la xerrada ‘Safo, una mussa humana’ que va oferir a Eivissa Antònia Soler professora de Grec de l’institut de Sineu i de Literatura Clàssica a la UNED de Balears. Una xerrada que va oferir dins del al II Cicle de Cultura Grecorromana organizat per la Secció Balear de la Sociedad Española de Estudios Clásicos (SEEC).

‘Safo, una mussa humana’, què vol dir això?

Aquest títol ve perquè les musses són nou i hi ha un poema que diu «Safo és la desena mussa», en el sentit que és tan bona com a poeta que arriba a ser una deessa com les musses, que són les deesses de les arts i les ciències. 

Això ho va dir Plató, oi?

Sí, però hem de pensar que no és el Plató dels ‘Diàlegs’. Això ve d’una antologia de poemes, com una mena de romancero de la literatura espanyola. Aquesta antologia se va retransmetent i copiant i són poemes bastant posteriors a l’època de Platò. I la majoria, anònims. Algun té nom i n’hi ha un parell de Safo. Alguns experts diuen «aquest sí ho és, aquest no». I aquests que no ho són, diuen que són «a l’estil de Safo». Pensem en la idea que té Plató dels poetes, els vol expulsar de la República, així que, segurament, no era el Plató que coneixem.

«A l’estil de Safo». En aquella època una dona que signàs i que fos prou admirada com per què alguns escrivissin al seu estil…

És molt fort! Signar els poemes és nou d’aquesta època. Els lírics grecs arcaics, els contemporanis de Safo, posen els seus noms als poemes. Tenen la intenció de dir «això ho he fet jo», no és una cosa que se transmet de forma popular, de generació en generació, no. Diuen «aquests són els meus sentiments, els meus odis, les meues inquietuds». De totes formes, encara que ho signin, després té una trascendència. Encara que sigui d’una persona, tots ens hi podem sentir identificats i per això tenen aquest èxit. Safo també signa el seus poemes. Hi surt ella en primera persona. Que els antics l’admirassin vol dir que havia de ser molt bona tenint present el masclisme que hi havia en aquesta època.

Eren molt masclistes?

I racistes, també!. Encara queda molta feina per fer en aquest camp, però en aquella època no ho veien d’una altra forma. Fins i tot Aristòtil diu a la ‘Retòrica’ que cada regió té el seu literat: AParos tenen Arquíloc, Chios és la pàtria d’Homer i a Mitilene tenen Safo, tot i que era una dona. Com dient pobrets que no tenen un poeta masculí.

Es té una idea del dia a dia de Safo?

És molt difícil. Fins i tot aquests poemes tenen diferents interpretacions. Són només hipòtesis. S’ha dit que ella era una aristòcrata i hi ha qui pensa que a casa seua podia tenir una escola de senyoretes que es preparaven per casar-se, joves aristòcrates a les que els ensenyaria a cantar. Unes cançons especials, molt singulars. I també arts de seducció, com vestir-se, maquillar-se… Però, després, hi ha altres autors que diuen que això no, que eren un grup d’amigues, Safo i les seues amigues, que també surten amb noms propis al poemes, que serien una associació de culte en honor a alguna deessa. A Afrodita, les Gràcies o les Musses. Fan rituals, canten, fan poesies, es posen garlandes de flors, van a un altar on tenen una imatge d’aquesta deessa o deesses. Fan festes i també hi ha una mica de sexe. Fa poc ha sortit una nova interpretació del professor Ewen Bowie.

I què diu aquesta teoria?

Diu que Safo seria una dona, una música. Com era molt bona i amb moltes qualitats la contractaven per anar a fer actuacions a festes privades d’homes. A aquests banquets primer mengen i després parlen d’un tema. Acabaven a les tantes de la nit. I convidaven músics. Safo aniria allà i els cantaria aquestes cançons, composades per ella mateixa, que serien de temàtica homosexual femenina. Això seria una cosa a l’abast d’uns pocs i amb cert èxit. Però tot són hipòtesis, no ho podem saber. Hi ha un vers de Safo que diu que ca seua és la casa de les servidores de les musses. Això què vol dir? Que tenia un cartell a l’entrada de ca seua que en comptes de posar Villa Safo posava la casa de les servidores de les musses? No sabem fins a quin punt això és literatura. La majoria de les dades de Safo estan agafades amb pinzes dels seus poemes. No podem reconstruir una biografia molt sòlida. 

undefined

Comentava les composicions homosexuals femenines, això és el que més ens ha arribat.

Sí, i és curiós perquè té aquesta fama. A més, avui en dia és una icona del món lgtbi. Tots els moviments han d’agafar un referent potent i el de Safo, per la seua antiguitat i el seu gran prestigi, tot i que tenim molt pocs textos i molt molt fragmentaris, té molta força. Ja des de l’antiguitat. I no l’ha perdut. Just quan vaig acabar la conferència em varen venir a dir que se parlava d’aquests temes homosexuals, però que, realment, en els poemes que havia llegit tampoc n’hi havia per tant. Està clar que està parlant de temàtica homosexual perquè, tot i que no sempre, en grec hi ha pronoms masculins i femenins, de manera que no te pots escapar. Dius el vull o la vull, de manera que ja estàs condicionant si ets un home o una dona. Després n’hi ha alguns que són ambigus. No hi ha unes referències molt explícites, però perquè se consideren de mal gust. Fins al segle XX es considera així. Si llegeixes novel·la naturalista, ‘Madame Bovary’, per exemple, tampoc hi trobaràs segons quins detalls. Per tant, no hem d’esperar que sigui una icona homosexual en aquest sentit. Tot és suggerit.

En alguna època, s’ha emprat l’adjectiu sàfic de forma peiorativa.

Sí, des de l’antiguitat. De vegades hi ha autors antics que diuen que hi ha dos Safos: la poeta i la que era una hetera. No pensaven mai que podrien ser la mateixa persona. Se l’ha menystingut perquè era dona però també perquè cantava aquestes coses en comtes de ser una senyoreta grega com tocava. 

Ens ha arribat molt poqueta producció d’ella, oi?

Sí, sabem que hi havia nou llibres dels poemes de Safo. Si avui dia llegeixes una antologia de poemes, en general, aquests poemes tenen un títol, però el van posat les persones que varen fer l’edició de textos, no venen de l’antiguitat. I aquesta antologia sembla que estava ordenada alfabèticament. Tenim també un personatges històric del segle IX després de Crist, Foci, un patriarca de Constantinoble que fa una llista d’obres, tant cristianes com paganes, que considera importants. I esmenta aquests nou llibres de Safo. En el segle IX sabem que hi havia, al menys, aquesta còpia de Foci. Però sembla que aquest text se perd per complet. Només tenim dos poemes complets que veien copiats a altres obres. Hi ha una oda a Afrodita i un poema que es va traduir a Roma. Estan a obres de la literatura que volen parlar sobre estil, maneres d’escriure, posen Safo com a exemple d’algunes coses i copien el poema. Això és pràcticament tot el que hi havia. 

« A Safo se l’ha menystingut per dona i perquè cantava a l’homosexualitat femenina» « Per la seua antiguitat i el seu prestigi Safo és una icona del món lgtbi» « Amb el masclisme que hi havia, Safo havia de ser molt bona per què l’admirassin sent una dona»

undefined

Hi havia… parles en passat.

Sí, perquè, per sort, comencen a aparèixer papirs. Quan un text ens ve de l’antiguitat perque no s’ha perdut és a través de còpies en manuscrit que normalment estaven en monestirs, que és on més es conservaven. També a les biblioteques de qualque rei, però bàsicament a monestirs. I això, un cop que has revisat i inventariat totes les biblioteques d’Europa, ja és una col·lecció que difícilment es pot ampliar. De vegades sí que s’ha trobat un manuscrit que l’havien raspat i baix han trobat un altre text que amb raigs X han aconseguit saber què deien. Això ja està tancat. 

Però parlaves dels papirs.

Sí, perquè de papirs, que és un material que a les arenes del desert es conserva beníssim, encara hi ha poc excavat. I aquesta ha estat la sort, que n’hem trobat i s’han pogut reconstruir alguns poemes, tot i que la majoria són paraules, mig vers… És tot molt fragmentari. Encara que només siguin un parell de paraules, un sintagma... Hi ha una paraula, tres punts suspensius, dos línies buides… I així i tot encara evoca alguna cosa! Pensa que els primers papirs de Safo se troben a finals del segle XIX. Fa dos dies, com aquell que diu. I quan se troben se fan edicions. Se redescobreix Safo al segle XX. Teníem constància que era una poeta que molts erudits de l’antiguitat l’admiraven i referenciaven, però ara coneixem una seixantena entre poemes i fragments, no massa més. La veritat és que val la pena llegir-la.

És curiós totes les novel·les històriques que inventen i reconstrueixen la seua vida havent-hi tan poca informació.

Sí, hem de tenir present que són novel·les. Ficció. A mi la novel·la històrica, com a lectora, m’encanta. Però sempre té el perill de què la gent cregui que allò és veritat. Allò és una ficció que ha creat una persona, amb la més bona voluntat perquè dins el seu cap la idea que té és que les coses anaven així. Safo ha estat una figura que ha donat per molt. I no només això, també a finals del segle XIX Pierre Louÿs publica uns poemes, ‘Les chansons de Bilitis’, que és una amiga de Safo. És una història falsa, però arran d’això té l’excusa per fer aquests poemes de temàtica homosexual, dels que es va arribar a fer una pel·lícula. És un exemple més de com aquesta figura de Safo ha estat reutilitzada i reexplicada. Aquest és el missatge de tots els clàssics: sigui quina sigui l’època en què ens trobam els podem llegir i donar-los un sentit. De vegades continuat i altres, nou. 

undefined

Suscríbete para seguir leyendo