Raquel Martín Hernández: «Ara podríem dir que Circe era una dona empoderada»

‘De Circe a Ericto. La figura de la bruixa a l’Antiguitat grega i llatina’ és el títol de la conferència que Raquel Martín Hernández, doctora en Filologia Grega de la Universitat Complutense de Madrid, va oferir al II Cicle de Cultura Grecorromana, organizat per la Secció Balear de la Sociedad Española de Estudios Clásicos (SEEC). Imparteix Grec i l’assignatura de Màgia i religió al màster de Religions d’aquesta universitat, que també coordina. Avui Can Ventosa (19,30 hores) acull la darrera conferència del cicle: ‘Una musa humana: la immortal Safo’, a càrrec d’Antònia Soler Nicolau, professora de Grec de l’institut Sineu i tutora de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

No ets bruixa, oi?

No! [Riu] A classe sempre he de començar explicant que ho tractam tot des del punt de vista de l’estudi dels textos, dels artefactes arqueològics, i que no pretenem que la gent cregui que això és veritat. I, per suposat, que no hi ha pràctiques. El màster de religions és aconfessional. Hem de ser molt estrictes amb aquestes coses.

La xerrada era sobre bruixes a l’Antiguitat. La primera que se’m ve al cap és Hècate.

Clar! Ella és la deessa de la màgia. No és una bruixa sinó la divinitat. En època més tardana, hel·lenística, es converteix en la patrona de la bruixeria i la màgia.

‘De Circe a Ericto’, era el títol. Circe no era més una fetillera que una bruixa?

Exacte. Començam amb ella perquè no tenim aquesta imatge d’ella com d’una bruixa malèfica. Faig un recorregut des de les primeres manifestacions literàries sobre el que podem ficar dins del gran calaix de la màgia i les dones que la fan, des del començament, des d’Homer. Circe és una fetillera, però és una deessa. És la filla del Sol i surt una mica dels paràmetres, però té un gran component de bruixa de conte, encara que una mica bona.

Converteix els homes en animals.

Els mariners, companys d’Odiseu, en porcs, sí, emprant un filtre màgic, una poció. Pocions que activa amb una vareta. Això és important: la posiciona en un plànol diferencial respecte a altres dones. És capaç de fer pòcimes, el que ja diu que té un coneixement especial, associat amb les plantes, amb la màgia. Això de saber més del compte i de plantes, en una dona… A més, viu sola, no està controlada per un home, cosa que a l’imaginari grec la situa en un punt d’alteritat, de ser un altre. I té una llibertat sexual que tampoc tenen altres dones a l’imaginari col·lectiu. Odiseu no cau embruixat perquè Hermes li ha donat un antídot, però Circe li diu que se’n vagi al llit amb ella i això és una llibertat sexual estranya. I que s’enfronta amb el rol de Penélope.

La dona fidel.

La dona que s’ha de ser: casta, fidel, impedint que els pretendents la posseeixin… Circe no és així. Tampoc Calipso. El propi Odiseu diu que té por de que li llevi la virilirar si se’n va al llit amb ella. Entram en l’imaginari comú de dones poderoses que poden castrar, no en el sentit físic, els homes. Atemptar contra la seua masculinitat. Són característiques en dones no normatives que se van afegint a la categorització de la bruixa. Circe no és una bruixa, però té el pòsit de tot allò que anirà construint una bruixa.

No hem canviat tant, vaja.

Així és. A dia d’avui, amb els nous paràmetres culturals, quasi podríem dir que Circe és una dona empoderada.

Només aplica la màgia amb els homes.

Sí. La literatura ens anirà parlant d’altres dones que fan pòcimes per a què els seus homes no marxin o perquè tornin. Això es va convertint en una mena de topos literari de la dona que fa màgia i fa la guitza a l’home i al que s’hi van afegint altres trets d’alteritat. Les bruixes, per exemple, seran estrangeres, no gregues. A les tragèdies gregues veim que qui demana que se faci màgia recorre a dides o esclaves, amb una categoria social diferent, se les veu com inferiors. O són velles. O no s’han casat. Tot el que les faci sortir del que es considera ser una dona ideal fa que la gent cregui que, si algú fa màgia, ha de ser aquesta dona no normativa.

Circe i convertir homes en animals s’oposa al conte de fades del gripau que es converteix en príncep amb un petó.

Sí! És veritat! Des de la nostra perspectiva del segle XXI ens pot semblar fantàstica aquesta dona, dient-lis als homes que la deixin, que ella està allà tan tranquil·la i tan contenta, però s’han anat carregant les tintes per convertir aquesta idea de dona poderosa en algú dolent.

Medea entraria en aquest llistat de bruixes de l’Antiguitat?

Medea, a més, és neboda de Circe. En els primers testimonis literaris es destaca la seua vessant colèrica i se l’estigmatitza per no saber controlar els seus impulsos eròtics. Aquesta és una de les càrregues que porten moltes de les dones que són heroïnes clàssiques: no saber controlar els impulsos. És quan tenim aquesta Medea d’Eurípides que mata els seus fills o aquest tipus de relats. Quan aquest personatge es recrea a altres obres literàries, com l’epopeia de les ‘Argonàutiques’, d’Apol·loni Rodi, aquesta Medea és una sacerdotessa d’Hècate. Però se li afegeixen un altre munt d’estigmes per categoritzar-la com una maga i, més tard, com una maga una mica malèfica.

Però ajuda Jason, un heroi.

Sí, ajuda l’heroi a matar els toros de foc i a agafar el velló d’or, però després mata el seu germà per tirar-lo per la borda del vaixell i poder fugir sense que el seu pare els enxampi. És una dona que té aquests poders i els empra en benefici de l’heroi però en contra de la seua família, de manera que se li posa un estigma: no respectar les lleis naturals. A més, no oblidem que Medea és estrangera. No són gregues, són de fora, les dones que tenen coneixements estranys. Ho té tot: és una dona que no controla els seus impulsos, estrangera, amb un coneixement superior... Sap fer mal d’ull, que és com mata el gegant Talos a Creta. Fa coses estranyes, desconcertants, màgiques. Sap fer pocions amb efectes immediats i extraordinaris. És una maga, però carrega uns estigmes que, al final, la col·loquen com una antagonista de l’heroi.

Hi ha aquest perfil en homes?

Sí, a la literatura grega no n’hi ha gaires, però quan es parla de bruixots a la literatura llatina, es parla d’ells d’una altra forma. Són poderosos, exòtics. Tenim els mags egipcis que assessoren alts càrrecs del govern de Roma. Quan es parla dels mags normalment són estrangers, però si no ho són es diu que tenen coneixements perquè són filòsofs o savis. Veim una altra imatge, al menys a la literatura. Sabem que la realitat era diferent, hi havia mags, però aquest coneixement dels homes té més a veure amb els ensalms, els conjurs, sembla un altre saber. A la dona se la relega a la bruixeria relacionada amb la natura i la màgia sexual: per atreure homes, trencar matrimonis, impedir que un home vulgui estar amb altres dones... Una construcció literària més especialitzada, sobretot a la poesia llatina.

En els darrers anys s’estan reescrivint aquests mites des de la perspectiva de la posició de la dona del segle XXI. Pens en ‘Circe’, la novel·la de Madeline Miller, o els relats que expliquen per què Medusa acaba sent Medusa.

Són reinterpretacions vàlides. Els mites estan per això, per tornar-los a explicar donant resposta a actituds socials i comportaments humans. S’han de veure amb la perspectiva del seus temps. Ara està havent-hi un moviment de noves espiritualitats, noves religions fins i tot, basades en el new age i la wicca…

Que ens has d’explicar aquí!

Sí! Ho teniu tot a l’illa. Segur que la gent puja a la muntanya a fer danses i tindreu còvens wiccans. Està havent un ressorgir de noves espiritualitats que intenten donar el que la religió tradicional no els ofereix. Estam reactualitzant aquest imaginari col·lectiu. A Espanya som hereus culturals de Grècia, Roma i el cristianisme. Si afegim cosetes orientals tenim un còctel que pot donar resposta a inquietuds. El paper de la dona ha estat molt encorsetat a societats que han set, i segueixen sent, heteropatriarcals. Se les ha estigmatitzat. Ara que hi ha una major llibertat s’està reivindicant que les dones d’abans que podien ser lliures eren censurades. I la bruixeria era una forma de censura. Es fica una dona que té coneixements o que curava altres dones i assistia als parts al calaix de les bruixes des la visió de l’home que té por del que puguin fer les dones soles i de tot el que té a veure amb el món femení: la regla, la menopàusia, el part… Aquestes cures s’han associat a la bruixeria. Les dones poderoses sempre han estat a les fosques, amagades i estigmatitzades. Ara es reivindica el paper de la bruixa agafant la paraula i emprant-la en el seu benefici, com el que ha passat amb la paraula maricón: «Som bruixes, i què?». És molt interessant tot el que està passant amb aquestes reescriptures, veim que el món clàssic i l’Antiguitat segueixen vius.

Acabes el trajecte amb Ericto, que sí respon a la imatge que tenim de bruixa: lletja, vella, fastigosa…

Aixeca cadàvers… Així com camina es podreix el blat… Ericto no és més que tot el que s’ha anat construint prèviament a la literatura i els relats populars. És una evolució clara. Arribam a bruixes com Ericto, que és terrible. Però Canidia i Sagana, que apareixen als ‘Epodes’ d’Horaci són altres dos bruixes terribles: lletges, dolentes, practicen avortaments i roben nens. La literatura romana crea aquestes bruixes des d’una consciència interessant.

Per què?

Primer perquè se sap que la gent feia bruixeria i màgia. I es crea aquest personatge literari que, per una banda causa por, el que és bo per a la literatura, però per una altra calma les ansietats, perquè a aquestes bruixes sempre els surt tot malament. Els hi passen coses absurdes i no aconsegueixen el que volen. No tenen poder real per fer-nos mal, tot i que a l’imaginari col·lectiu sí que a la gent li feia por que aquestes coses passassin. A la literatura romana les pinten velles i lletges no només per l’estigma sinó també perquè per a ells la cara és un mirall de l’ànima. Si són ànimes dolentes han de ser físicament horribles. Les caracteritzen d’una forma molt impactant. Les descripcions literàries són increïbles. En el seu moment devien causar molta por.

Sempre és pitjor el que imagines que el que veus.

Així és, sobretot en una societat que no estava exposada com naltros, que sembla que res no ens impressiona, a tot allò visual tot i que ells veien la mort i la guerra molt més a prop que naltros. Tot aquest univers més ocult i fosc devia fer molta por en societats tan profundament ritualistes i religioses com la grega o la romana.

Les deesses tenien poders i feien coses dolentes. Per què el que fan les bruixes i fetilleres està mal vist i el que fan elles no?

Deesses i dones estan a plànols completament diferents. I els déus tenen una ètica que no té res a veure amb la dels homes. Zeus pot fer allò que vulgui, Afrodita té un cinturó amb pòcimes i fa el que vol. Ells actuen en un plànol que l’home no pot ni tan sols jutjar. El problema està en els homes amb els homes i no en els homes amb els déus. Des de l’Antiguitat això es té molt clar. De totes formes és cert que els déus fan coses extraordinàries, però no fan beuratges o lligams, no practiquen el ritual. El seu poder és extraordinari perquè pertany al seu món, són els homes els que fan aquests rituals o construeixen aquesta tecnologia per fer aquests encanteris.

Si poguessis triar algun conjur, beuratge, lligam, encanteri de la literatura clàssica, quin seria?

Què complicat! No sabria què dir…

No me diguis que mai no has tingut ganes de convertir algú en porc, per exemple.

[Riu] Sí, de tant en tant en tens ganes. En la literatura és tot una mica maligne, però hi ha una novel·la d’Apuleu, ‘L’ase d’or’, on apareix la regent d’una mena de posada que és bruixa i té ungüents per convertir-se en pardal i sortir volant. Això ens porta una mica al món de la bruixa i la granera i a canviar d’imatge. La gràcia d’aquesta història al conte d’Apuleu és que el protagonista la vol imitar i l’esclava d’aquesta bruixa li dona un preparat, però s’equivoca de botella i li entrega un que el converteix en ase. Aquesta idea de tenir preparats que et converteixen en coses sí que em sembla fantàstica.

Suscríbete para seguir leyendo