El nou horitzó de l’escola Cas Serres

«Són moments complicats els que viuen moltes de les nostres famílies: cobrir necessitats davant la carestia de la vida, la dificultat d’un accés a un habitatge digne, especialment a les illes d’Eivissa i Formentera, problemes familiars i socials d’índole diversa, absentisme, baixes de l’alumnat per abandonament de l’illa per part de les famílies, etc. No podem inventar una nova vida per a ells, però sí que com a docents tenim el compromís de donar-los les eines i la confiança per poder construir una nova realitat». Aquesta és una de les darreres frases de l’article ‘CEIP Cas Serres, una escola de barri’, publicat a la darrera edició de l’Anuari de l’Educació, editat per la Universitat de les Illes Balears (UIB) i la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Un text que signa Susanna Cano Juan, mestra d’Educació Infantil d’aquest centre des del curs 2009 i que, a més, és coordinadora de la Comissió Lingüística del centre i membre de l’equip impulsor.

«No podem oblidar d’on venim i quin camí hem fet per ser on som ara», comença la publicació, al llarg de la qual es destaquen les característiques de la comunitat educativa: famílies, «en general, amb un nivell socioeconòmic baix», un elevat número d’alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu, «gran mobilitat del professorat»... Aquest darrer, indica, suposa un «entrebanc important» a l’hora de tirar endavant els projectes del centre. «En el moment que ens plantejàrem la necessitat d’introduir canvis, la nostra realitat era complexa: centre d’atenció preferent, famílies i infants amb necessitats socials i educatives, alumnat nouvingut estranger amb dificultats d’ús de les llengües vehiculars, problemes conductuals i d’absentisme, manca de recursos de les famílies… Tota una sèrie de factors que exigien un canvi de direcció i un gir en la metodologia emprada fins aleshores», detalla l’article, que explica que el centre va apostar per un canvi metodològic, entre altres motius, sent conscients de que «les noves generacions ha no tenen les mateixes maneres d’aprendre» i que, a més, «demanen respostes a les seves necessitats».

Col·legi Balansat: llibres, racons, hort i robots

Amb aquest panorama, no podien mantenir «el model tradicional d’ensenyament amb llibres, expositiu i mecànic, amb horaris rígids» i tenien clar que el canvi havia de tenir presents les necessitats del alumnes: «Era del tot necessari partir del present de les seves vides i projectar amb ells un futur, per poder trencar amb la dualitat escola i vida. Necessitàvem convertir l’escola en un nou escenari i en el lloc d’impuls per a la transformació».

Els tres pilars

Per portar endavant el canvi eres imprescindibles tres pilars. Primer, la implicació del claustre per construir «una escola propera i respectuosa, atenta amb l’alumnat, crítica, creativa, inclusiva». Després, el suport de les famílies —necessitat de que aquestes, «amb baixes expectatives acadèmiques sobre la infància i l’adolescència» i que consideren que l’escola fa una funció assistencial, confïin en el professorat—, i, per últim, tenir l’alumnat com com a eix central de tot: «Hem de saber despertar-los la curiositat per aprendre, per compartir, per créixer i viure junts la seva educació, i acompanyar-los en el seu procés de creixement, en funció del ritme de cadascun».

Els canvis es varen plantejar pel periode 2016-2020, un procés que varen començar el curs 2016-2017 «amb una formació de centre durant tres anys en aprenentatge cooperatiu» que els va donar noves eines per «aprendre a treballar junts, generar conflicte cognitiu, introduir punts de vista diferents, i permetre a l’alumnat aprendre coses noves, consolidant o rectificant aprenentatges ja apresos». Tot això va quedar instaurat el curs 2018-2019 i el curs següent varen iniciar ja els projectes de treball amb la decisió «unànime del claustre» d’acabar amb els llibres de text «com a únic material i recurs didàctic». L’objectiu principal era «motivar l’alumnat davant l’aprenentatge, donar-los l’oportunitat de triar què volien treballar i què els interessava, perquè tot el que aprenguessin tingués un significat per a ells, i els aprenentatges, quan són significatius i cobren rellevància, s’entenen més fàcilment».

En aquest nou context, l’educació emocional era un tret fonamental que s’havia d’incloure al dia a dia: «Per crear un ambient adient per a l’aprenentatge, primer hem d’estar receptius i emocionalment disposats». «Són primordials dosis d’escolta, d’amor i d’atenció diàries amb l’alumnat, crear espais de calma i de trobada personal a l’aula, treballar en equip, gaudir del joc, relaxar-nos, compartir i confiar, gaudir del plaer de la música, mantenir el contacte dels infants amb espais oberts i naturals…», continua l’article, que conclou amb una reflexió: «El procés que ens ha portat fins on som ara no ha estat fàcil, i els temps actuals indiquen que el que queda per fer no ho serà, però per compromís, per ètica professional i perquè ens estimem la nostra feina ho hem d’intentar, amb l’objectiu de desenvolupar en els infants una mirada crítica sobre el món del qual totes i tots formam part, per ajudar a formar persones lliures, humils i, si és possible, exemplars, per no perdre mai l’esperança».

Suscríbete para seguir leyendo