«Amb el fenomen de l’autoedició, qui no publica un llibre és perquè no vol»

El proper 23 d’abril, dia de Sant Jordi, Dia del Llibre, Vicent Marí passarà, oficialment, a ser l’editor de Miquel Costa Edicions. Un dia simbòlic per fer un traspàs entre l’antic editor, Miquel Costa, que es jubila, i el nou editor, Vicent Marí, que pren les regnes. Un traspàs també simbòlic, indica Marí, que encara que no s’hi ha posat de ple ja porta un temps fent alguna coseta. «Sant Jordi és un dia molt marcat en el calendari dels llibreters i els editors, però com la gent se’n va assabentant ja m’han arribat algunes propostes», comenta minuts després d’obrir la llibreria que regenta, i que també portava abans l’antic editor.

Marí està treballant ja, de fet, en el que serà el seu primer llibre com a editor. «No sé quan sortirà», reconeix. Perquè si una cosa té clara el llibreter és que la feina d’editor no lliga gaire bé amb les presses. «S’ha de fer bé i és una tasca lenta», indica. Just abans de Sant Jordi, les setmanes abans, detalla, Miquel Costa presentarà els darrers llibres que ha editat, unes presentacions que serviran «per tancar una etapa», comenta el seu deixeble, que assegura que, tot i que encara no hi ha pensat amb calma, la seua intenció és mantenir la línia que durant tots aquests anys, una trentena, ha desenvolupat Costa. «Evidentment, som dos persones diferents i això implica que hi haurà diferències que es veuran a llarg termini», reflexiona.

«En tres dècades l’editorial ja té un bagatge i pens que ha de seguir la mateixa filosofia», continua Marí, que destaca que seguirà editant «autors i autores» d’Eivissa i Formentera o de temàtica local i en català. «Hi ha un buit cultural en les publicacions en català que s’ha d’omplir. El català és una llengua que ha estat perseguida i porta anys d’endarreriment en el món cultural», justifica. Marí ja està conscienciat per als moments més durs als que ja sap que s’enfrontarà com a editor: haver de dir que no a algunes propostes. I, a més, a diferència de les grans editorials que ho fan mitjançant un correu electrònic, a la cara. «Haver de dir-li a una persona que, amb tota la seua il·lusió, et porta un llibre que ha escrit, un llibre al que ha dedicat temps i feina, que no t’interessa publicar-li és dels aspectes més compromesos d’aquesta tasca», continua. «Sap greu», insisteix Marí, que recorda que l’illa és petita i que gairebé tothom es coneix, especialment en el món literari.

En aquests casos en què hagi de dir que no, l’editor novell considera que s’han de donar altres alternatives als autors. Entre aquestes, a més de portar el projecte a altres editorials, està, destaca, l’autoedició. «Amb aquest fenomen, qui no publica un llibre és perquè no vol. Hi ha moltíssimes opcions», apunta. Sap del que parla perquè a la seua llibreria té un bon feix de títols autoeditats. A la llibreria la majoria dels llibres li arriben des de les distribuïdores, però molts autors de l’illa que s’han autoeditat els seus llibres es presenten allà per mostrar-li els seus projectes i oferir-li perquè els vengui.

A la cerca del consens

Un altre dels aspectes amb què sap que haurà de batallar és fer entendre els escriptors que tot i que ells són els qui escriuen els llibres, en el procés de publicació d’un títol «entren en joc altres factors» i, en la majoria de les ocasions ha d’acceptar suggeriments, propostes i canvis abans de publicar. «Un corrector, perquè no hi pot haver faltes d’ortografia, dissenyadors, distribuïdors, punts de venda...», enumera Marí. «S’ha de buscar un consens. L’autor o autora és la persona que, amb el seu text, dona joc a la resta, és responsable d’una obra que has de fer volar, però perquè ho faci bé ha d’escoltar altres experts», continua.

De moment, no s’ha plantejat la idea de posar en marxa noves col·leccions dins de l’editorial. Però no descarta que algun autor o autora li presenti una obra que li serveixi per encetar-ne una. Per a ell, fer-se càrrec de l’editorial era «una evolució natural» després d’haver-se ocupat, ja fa uns vuit anys, de la llibreria Mediterrània, que també regentava Miquel Costa.

També té clar que, a partir d’ara, llegirà una mica menys per plaer i una mica més per feina. Els manuscrits que li arribin. La lògica li diu que els seus anys com a llibreter —converses amb els lectors, què compren, què li demanen...— l’ajudaran en la tasca d’editor, però és una de les altres coses que, confia, comprovarà amb el temps.

Ell, com a lector, el que més gaudeix són els llibres d’història —«deformació acadèmica», comenta, recordant els seus estudis universitaris— i també la novel·la negra, policíaca. És el que llegeix quan s’ho vol passar bé, tot i que reconeix que no té tant de temps de llegir com la gent es creu que tenen els llibreters. «Tothom pensa que estàs aquí llegint i esperant que entrin els clients. Però no, és molta feina la que hi ha darrere», conclou.

Suscríbete para seguir leyendo