Ara que fas 130 anys

Quan Diario de Ibiza va aparèixer l’1 d’agost de 1893, feia molt poc que havien deixat d’editar-se els tres periòdics que pocs mesos abans existien a les Pitiusas: El Coco de Ibiza, Ibiza i La Gaviota.

L’Ibiza, havia nascut el 5 d’agost de 1890 i era, com consta en el seu subtítol, un periòdic setmanal, polític, literari i d’interès públic. Tenia les oficines a la plaça de la Constitució número 2. Feia ja 20 anys que aquesta plaça acollia el mercat de fruites i verdures, conegut popularment com ‘la plaça’ i feia també 20 anys que la rampa d’accés a Dalt Vila era el ‘Rastrillo’. El darrer número va sortir publicat el 27 d’abril de 1893 i a la primera plana, l’editorial titulada ‘Hasta la vuelta’ anunciava una aturada ‘temporal’ que va resultar ser definitiva.

Diario de Ibiza ha estat testimoni i relator de notícies, anècdotes, curiositats, guerres, conflictes, tractats i armisticis, canvis de règim i canvis d’opinió

La Gaviota va publicar el seu primer número el 9 d’abril i el darrer tan sols tres mesos i mig després, el 30 de juliol de 1893. Es definia com a ‘semanario festivo ilustrado’ i tenia la redacció al número 18 del carrer de Sant Vicent. A la seua editorial de presentació anunciaven que no era una publicació de caire polític sinó literari i local. A aquell primer número publicaven un poema satíric de gust dubtós titulat ‘A la ligera’:

No hay mal que por bien no venga

Ayer se murió tu padre

Y hoy, del disgusto, mi suegra …

El darrer número va incloure, a més de relats que tenien la dona com a protagonista amb tots els prejudicis i estereotips habituals de l’època, la notícia d’un incident que va protagonitzar una vesina de la ciutat: a la plaça de la Constitució de la Marina, una mula es va escapar quan li llevaven la caputxa i va atropellar la mare del capellà Josep Riera. Va ser atesa a la farmàcia de Cèsar Puget pels metges Josep Ramon, Lluís de Rafo i Antoni Serra i va ser traslladada a ca seua en una rudimentària llitera.

L’1 de maig havia aparegut el primer número d’El Coco de Ibiza, que es declarava hereu del també setmanari satíric El Coco. La subscripció trimestral costava 1,25 pessetes. La rivalitat amb La Gaviota va quedar palesa des del primer número, quan en una de les seues pàgines preguntava: «Y el director del ave marítima o de charco ¿Quién es?». Va deixar d’editar-se el 25 de juliol.

Així, concentrats tots els esforços de dotar Eivissa i Formentera d’un mitjà de comunicació estable, el dimarts 1 d’agost es publicava el primer número de Diario de Ibiza (de interés local, avisos y noticias), l’única capçalera que 130 anys després continua imprimint-se.

L’Eivissa de 1893

L’Ajuntament d’Eivissa estava presidit interinament des de l’any anterior pel primer tinent de batle Josep Riquer Aquenza i en alguna ocasió també exercí la presidència el segon, Josep Verdera Ramon, que ja havia set alcalde de 1879 a 1883 i ho tornaria a ser (1895-1899). El primer vivia a l’aleshores carrer de ses Monges de Dalt Vila, l’actual carrer de Joan Roman. El segon residia a la Marina, al carrer de Sant Elm, via que avui porta el seu nom i on cinc anys abans d’aquell 1893 havia nascut el futur constructor i mestre d’obres Joan Gómez Ripoll Campos.

En aquella Corporació municipal eren també regidors Francesc Medina Puig, Josep Tarrés Espinal i Bartomeu Vicent Ramon i Tur entre altres. Medina Puig va ser qui el 1925 signà el document de creació de la Banda Municipal de la ciutat. Ara que s’atraca el centenari de la creació del que ara es diu Orquestra Simfònica Ciutat d’Eivissa cal recordar que Medina Puig no té cap reconeixement oficial.

Sovint, tant a Vila com a fora vila no es podien celebrar els plenaris municipals perquè no es presentava cap regidor o en faltaven per tenir quòrum. Així va passar amb la reunió de l’Ajuntament de la ciutat del 24 de juliol i amb la de dos dies després, quan el secretari municipal Ignasi Riquer certificà que:

«La sesión extraordinaria que en sustitución de la ordinaria debia tener lugar hoy 26 de julio tampoco se ha celebrado por no haber concurrido ningún señor concejal».

La situació es va repetir el 31 de juliol i el 2 i 7 d’agost. Pensem però que aleshores no existien les dedicacions exclusives ni els sous per als representants municipals. Finalment la Corporació es va poder reunir el 9 d’agost, però les sessions dels dies 14 i 16 tampoc es varen poder celebrar. Això només és una petita mostra que es repetia cada mes. De fet, entre final de setembre i principi de novembre no es varen poder celebrar les sessions del 25 i 27 de setembre i les del 9, 11, 23, 25 i 30 d’octubre i les de l’1, 6 i 8 de novembre.

El port i el mercat marcaven l’activitat comercial de la ciutat. Ja en aquell primer número, Diario de Ibiza recollia que el dissabte anterior havia atracat al port el vapor correu ‘La Unión’. El dia abans, el darrer del mes de juliol, havien partit el llaüt ‘Castelar’ amb una càrrega de fusta amb destinació a València i la balandra ‘Maria’ havia partit cap a Mallorca amb una càrrega de cereals. D’entrada, la goleta ‘Juanito’ havia arribat procedent del port de Barcelona amb càrrega diversa.

Mentrestant, fruit de l’alarma que provocaven determinades malalties, la premsa recollia recomanacions per evitar la diftèria que des de feia massa temps s’emportava sobretot infants. Aquell mateix any moririen per ‘febres’, sense especificar la tipologia, el 85,72% dels vesins de Portmany: 28 d’un total de 21 defuncions.

Per les pàgines d’aquell primer any de Diario de Ibiza passegen personatges que avui donen noms a carrers i places de ciutat i pobles, com ara els mestres Joan Mayans, Antoni Albert i Nieto i tants altres.

Aquell any de 1893 Eivissa, alguns dels seus costums i la seua gent formaren part de la crònica d’un viatge a les Illes que va publicar l’editorial francesa Hachette. El llibre era ‘Les ïles obliées’ de Gaston Vuillier, que ens havia visitat quatre anys abans. L’il·lustrador rossellonès va fer un retrat dur de l’Eivissa del moment. La seua obra descriu com era, als seus ulls, l’illa i la ciutat que va veure néixer Diario de Ibiza. Aleshores Vila comptava amb només una font per abastir d’aigua els seus vesins, ubicada a la plaça que actualment porta aquest nom i els aiguaders i aiguaderes formaven part del paisatge humà de la ciutat:

Cada matí, els aiguaders es precipiten al voltant de la font, uns amb un carretó carregat de gerres, altres posant aquestes gerres damunt un ase, i altres finalment, homes o dones, portant el pes damunt les espatles. L’espectacle és molt animat; s’empenyen, criden, gesticulen; sovent, fins i tot sobrevenen discussions, però generalment hi ha més remor que mal.

(’Les illes oblidades: viatge a Eivissa’ / trad. Nina Moll. Res Pública, 2000).

Però a la font no només s’hi atracaven els aiguaders i aiguaderes sinó també les vesines: era un lloc de trobada com ho eren el mercat i el moll.

Altres naixements el 1893

Diario de Ibiza va néixer el mateix any que Joan Miró i el poeta i traductor Carles Riba. Dècades després, les seues pàgines recollirien notícies d’aquests dos personatges imprescindibles de les arts i de les lletres. Així, el Nadal de 1953 el suplement Isla del diari publicava en el seu número 12 un poema de Carles Riba, un de Josep Carner, intel·lectual exiliat, com tants altres, en aquest cas a Bèlgica, un article d’Isidor Macabich sobre les caramelles, un text de Cosmi Vidal Llaser i la traducció al català d’un poema de W.B.Yeats a càrrec de Marià Villangómez tot i que signà amb un dels seus pseudònims, Marc Arabí. I sis anys després, l’abril de 1959, el diari recollia la notícia que Miró havia rebut a la Casa Blanca el Premi Guggenheim de mans d’Eisenhower. A final d’aquell mateix any, el president nord-americà visitava oficialment l’Espanya de Franco, després de la invitació del dictador, beneint així el règim amb el seu breu passeig per la capital de l’Estat. Les agències de notícies al servei de la propaganda franquista argumentaven que la visita posava en evidència la importància de la península en la defensa d’Europa i que era una visita de bona voluntat per tractar la pau mundial. Abans havia visitat el Pakistan i després passà al Marroc.

Aquell 1893 es patentava la fórmula de la coca-cola, creada anys abans per John Stith Pemberton. El refresc va arribar a Espanya en la dècada dels 50 del segle XX quan encara es vivia sota la bota del dictador. El 24 de maig de 1950 es Diari recollia una anècdota protagonitzada per Frank Sinatra, Ava Gardner i la coca-cola:

«El cantante norteamericano que acaba de llegar a Nueva York niega todas las informaciones publicadas sobre Ava Gardner y Mario Cabré. Ante todo niega que haya existido jamás ninguna pugna amorosa y agrega que no ha regalado a Ava Gardner collar alguno de 10.000 dólares sinó solo 6 botellas de cocacola».

De per què opinava ell sobre el que només l’afectava a ella dona per a un altre article. Enguany Jordi Solé ha guanyat el Premi Prudenci Bertrana amb la història novel·lada de l’estada de l’actriu a Girona l’any 1950 on es va produir l’episodi al qual fa referència aquesta notícia.

Diario de Ibiza ha estat testimoni i relator de notícies, anècdotes, curiositats, guerres, conflictes, tractats i armisticis, canvis de règim i canvis d’opinió. Les seues pàgines han esdevingut càpsules del temps que ens han donat l’oportunitat de traslladar-nos dècades enrere cada vegada que les obríem encara que fos virtualment. A través d’elles hem pogut recordar noms i fets. Gràcies a elles podem reconstruir la història de gairebé dos segles de canvis, un dels quals fou el de la implantació de la premsa escrita i d’opinió a les Pitiusas.

En aquests 130 anys, mentre Diario de Ibiza publicava notícies locals i nacionals des d’un petit racó de la Mediterrània aleshores gairebé desconegut que veia la vida i la història passar, l’illa s’ha anat transformant i convertint en protagonista d’episodis d’abast internacional que també han estat objecte de debat a les seues pàgines. Lògicament, la capçalera degana de la premsa pitiüsa ha evolucionat de manera paral·lela a com ho feien Eivissa i Formentera i la seua gent i s’ha convertit en el fil que enllaça les acaballes del segle XIX amb les primeres dècades del segle XXI, com una teranyina que lliga el passat amb el present.

Llarga vida a la premsa i als seus professionals.