Manel Marí i totes les paraules

Comences a escriure i no saps què escriuràs. Però l’argument s’imposa, i ho fa com el fred d’aquests dies, o com la calor de tants de dies passats, amb el remitent de cada estació de l’any que ja ha fet prou la ballaruga, clima i fastigueig ben agafats de la mà cap a algun apocalipsi nou de la literatura, fins que tot canvia radicalment, o molt li costa d’aparèixer, de fer-se cert, i la mà que hi duim al nostre cap s’atura en fals, i el cap que continua, encara, completament en blanc, segurament es tracta, encara, del nostre propi i mateix cap d’abans, s’incomunica amb el paper, amb la pantalla, amb el teclat, i inclús amb tothom que hi sigui per devora, o fins més lluny, ves a saber, ja sigui persona, animal o cosa. Què passa? O què ens deu estar passant?

La cautela s’ha perdut i l’escriptura segueix per on li dóna la gana, subordinada a un automatisme renegador i excloent de les explicacions suposadament racionals que pertocaria de dar. I és que ho sabem que escriure costa més cada vegada, quasi costa tant com viure de la manera que en realitat s’hauria de viure i no morir. Això no s’entén? La mort no hi pren part a la nostra vida? I com pot ser?

Llavors, com sempre, s’anava a la recerca d’una raó per a viure, com així ho va escriure Irène Némirovsky al seu imprescindible assaig que va titular i cal·ligrafiar, en un molt bon francès, Vie de Tchekhov. Sempre els altres ens han d’ajudar a saber dir el que volíem expressar i, a la fi, ho férem, o ho farem, no manca temps. Perquè els records ja no van cap a millor, però són més necessaris que mai.

L’escriptura, per poc o per massa, ens ajuda a seguir estant vius, però la lectura del que ja està escrit ens convé de no oblidar-la, i per això ara hi tornarem, perquè quan gener s’acaba, regressa a ser més present que mai, i no únicament en el record festivaler i nostàlgic, reu de la pena per on corren aquells rius d’antologia que van a dar tots a la mar, el nostre poeta i tanmateix estimat amic que va voler dir-se i es va dir Manel Marí.

Perquè l’escriptura no està separada de la vida. Potser a vegades la vida se separa de l’escriptura, i això és tot, o ho pareixeria, però això no és mai exactament com pareixeria que hauria de ser. Perquè Manel Marí ja és amb totes les paraules. Amb la bondat enamorada i que s’allunya del sucursalisme de la llengua, de la creu i de la cara de la nostra llengua catalana, que no és una moneda que es llença a l’aire per a provar de tenir sort, sinó un afegit gairebé miraculós de l’ànima i del cos amb els quals volem estimar aquesta vida, aquesta terra, i com afegia M. Villangómez Llobet, el nostre omnipresent homenot, aquesta gent.

Bartomeu Ribes Guasch | Poeta

Suscríbete para seguir leyendo