Els materials de la coberta de les cases

El cert és que la casa típica formenterera és amb la coberta de teula a dues vessants. Únicament les cases més antigues, que es feren en els temps immediats a la repoblació de l’illa, tenen els terrats plans i amb la mateixa tècnica constructiva que les cases típiques eivissenques. L’ús de la teula a Formentera s’explica per part d’alguns autors que han estudiat el tema, pel fet que els formenterers que emigraren a Cuba conegueren els avantatges d’aquest element constructiu i el portaren a l’illa.

La coberta en l’arquitectura eivissenca

Una constant referida a l’arquitectura popular eivissenca que es repeteix sempre, és que les cobertes dels diferents casaments d’una casa són de terrat pla amb bigues de savina o pi, separades per una distància aproximada de 45 cm. Tranversas a les bigues s’hi posen els tegells (forjat de tauletes), també de fusta i segons les possibilitats, de savina, olivera, ametller o pi. Damunt del tegell s’hi posava una capa d’alga (ara posidònia), després una altra de carbonell o terra de sitja lleugerament apiconada, i finalment s’impermeabilitzava amb una capa d’uns 20 cm d’argila. L’alga i el carbonell tenien les propietats d’aïllar i permetre la transpiració, mentre que l’argila és impermeable. Aquesta argila s’havia de refer cada pocs anys, ja que amb les pluges i altres inclemències, es perdia ràpidament.

Tots aquestos materials, així com els necessaris per aixecar les parets, eren els que l’eivissenc tenia a l’abast o tenien un cost insignificant, cosa molt important en una economia de subsistència com l’eivissenca, que produïa els productes que precisava i que no permetia la venda dels excedents, perquè no n’hi havia.

Aquestos materials són el que la naturalesa posa a disposició de l’home: pedra, argila, fusta, alga, etc. També se’n poden obtenir d’altres a partir de processos relativament senzills i que el pagès coneixia perfectament: l’elaboració de forns de calç, sitges per al carbó i el carbonell, etc.

L’especialització

A mesura que l’agricultura millora amb la introducció de nous cultius a partir de finals del segle XVIII amb la Il·lustració, l’agricultor tendeix a l’especialització i la producció d’ametlles, garrofes, etc. Ja permet destinar bona part de la producció a la venda, cosa que dona la possibilitat de tenir uns excedents monetaris que es poden destinar a millores com són noves tècniques constructives per a l’habitatge.

Com diu Antoni Manonelles, bon estudiós de la casa eivissenca, en l’arquitectura popular les cobertes són generalment planes, amb bigues de savina o de pi; sobre les bigues hi ha el tegell, també de fusta, alga, carbonell i argila, però afegeix: La teulada és un segon tipus de sistema de cobriment que s’introdueix modernament a l’arquitectura popular de les Pitiüses. A l’illa d’Eivissa té poca importància i només es troba en alguns casaments del pla de Vila, bé que es molt infreqüent a la resta. Més rellevància té, en canvi, a Formentera, on aquest tipus de coberta esdevé l’element característic i caracteritzador del nou model d’habitatge que hi apareix a la darreria del s XIX.

La utilització de la teula per a les cobertes

La teula és una peça de terra cuita, generalment corbada i formant una canal un poc més ample d’un cap que de l’altre, que posada en línia escalonada amb moltes altes peces iguals, serveix per fer la coberta exterior dels edificis.

A Eivissa s’ha emprat generalment l’anomenada teula romana, àrab o redona, encara que modernament també s’ha usat la teula plana, que aquí la solen anomenar com teula mallorquina.

A la darreria del segle XVIII s’aixequen les esglésies foranes d’acord amb el decret episcopal. Són divuit temples amb una tipologia semblant: tenen la nau principal de planta rectangular i aquesta és coberta exteriorment amb dos aiguavessos de teula. Seguien el mateix model de les esglésies aixecades a començament de la centúria: Sant Josep de sa Talaia i Sant Joan de Labritja. Segurament que la major part de les teules es fabricaren ja a Eivissa.

Revitalitzar la producció de ceràmica

Un dels projectes de la Il·lustració a Eivissa fou revitalitzar la producció de ceràmica i per això es va fer venir algun mestre de Mallorca amb la intenció que ensenyàs els eivissencs que volguessin aprendre aquest ofici.

El 1797 el Fons de Millores que realitzà Miquel Gaietà Soler, d’acord amb els ideals il·lustrats del moment, va proposar diverses millores en el comerç, la indústria, la navegació, etc. S’establí a iniciativa del Fons de Millores petites indústries com una ferreria, que era emprada a més com taller per ensenyar aquest ofici. Altres indústries varen ser d’adobs de pells, de capells, de gerreria, de teules, de cordes, de blanqueig de teixits.

L’ús de teules encareix els costos de la coberta, ja que exigeix unes bigues ben rectes i escairades, però permet fer parets més lleugeres ja que el pes a sostenir és menor que amb la coberta tradicional.

Però quan es té la necessitat d’ampliar les cases, se sol fer de manera horitzontal, afegint successius casaments al nucli essencial de la casa pagesa: el porxo i la cuina, nous volums que es coneixen com a casaments. Amb el temps, es passa a ampliacions en vertical i és quan s’aixequen pisos sobre la casa original i en aquestos casos, el nou cobriment del pis es farà generalment amb teules.

Això per dos motius; primer, és un material molt més lleuger, i segon, els propietaris que poden ampliar la casa són famílies benestants que poden dedicar uns diners a la compra de materials més nobles, per a l’ampliació de la casa.