En Pedro Sánchez juga a cartes

A mi m’és igual si en Pedro Sánchez declara la guerra a Israel i a l’Argentina alhora, m’és igual també si la seva senyora treballa d’aconseguidora, només li demano que m’estalviï la vergonya de les seves cartes. Que he arribat al punt que, quan vaig de restaurant i el cambrer m’ofereix la carta, tinc por que en sigui una altra d’en Sánchez. Acabo sempre demanant el menú, per si de cas. No és voler gaire, que es deixi de cartes, que ja vam entendre a la primera que està profundament enamorat, que tot és fang -quina mania li ha agafat amb el fang- i que hi ha normes no escrites que només ell coneix i que han de seguir-se com si fossin les taules de la llei.

La meva àvia Quimeta, que era una sàvia tot i no haver anat mai a estudi, es malfiava dels homes que jugaven a cartes. Mala gent, em deia. Això és el que està fent Sánchez, jugar a cartes, i a més de marcar-se farols li canta les quaranta a tothom que molesti la seva senyora, des de la premsa als jutges. L’única cosa que està aconseguint és destrossar les llars espanyoles, l’altre dia la meva dona em va explicar que li havien posat una multa per excés de velocitat. «Vaja per Déu», vaig respondre sense apartar la vista del televisor, el mateix que farien tots els homes de bé, ja que mai de la vida un pot respondre alguna cosa com «no haver corregut tant» tret que vulgui iniciar una crisi conjugal. Aquesta vegada, per culpa d’en Sánchez, la resposta no va ser suficient.

- Si m’estimessis de debò, escriuries una carta pública declarant-te molt enamorat i acusant la Direcció General de Trànsit de tirar-me fang perquè em tenen mania.

Amb aquesta afició a jugar a les cartes, el president del govern està enfonsant el seu prestigi, el del govern i el del país, tot i que això no té importància, cap dels tres n’ha tingut mai gaire. El pitjor és que està enfonsant matrimonis, aviat totes les dones exigiran cartes públiques dels seus marits davant qualsevol contratemps.

- Avui la veïna del quart m’ha mirat malament en entrar a l’ascensor, i tot perquè li vaig dir que vigili en estendre la roba, que degota a sobre la nostra. Ja estàs redactant una carta a la ciutadania, què s’ha pensat aquesta donota. I a la pròxima reunió de veïns, t’acompanyo perquè tots m’aplaudeixin molt, com fa Pedro amb Begoña.

També és veritat que, de tant jugar a les cartes, Sánchez està perdent les formes, al final tindrà raó la meva àvia que aquests homes no són de fiar. En la primera carta va dir «la meva esposa» a Begoña, i en la segona la rebaixa ja a «la meva parella», a aquest ritme, en la tercera -perquè hi haurà tercera, això de les cartes és un vici que costa deixar, també ho repetia la iaia Quimeta- s’hi referirà com «la meva companya de pis». Ni tan sols repeteix allò que està «profundament enamorat», tant que va plorar Almodóvar en llegir-ho.

Una vegada una amiga meva va defensar en Sánchez amb els arguments que «és guapo i parla anglès», qualitats que al meu entendre són útils per a treballar d’hostès de congressos o fins i tot de xapero, però que se’m fa difícil de valorar-les en un president de govern. Ara que ha demostrat la seva habilitat amb les cartes, quan deixi la presidència podrà guanyar-se la vida com a tafur, que s’hi guanyen més diners.

Estic llegint aquests dies ‘El mal de Portnoy’, a l’infortunat protagonista del qual, quan té nou anys, se li fica un testicle cap a dins. Passa setmanes buscant-lo al tacte, fins que no en sap res més i llavors comença el temor: i si va pujant, fins que un dia, en obrir la boca per parlar a classe, em descobreixen l’ou esquerre a la punta de la llengua? Una cosa així pot passar amb el mal de Sánchez i un dia, en parlar en un míting, li veurem a la punta de la llengua no un ou, sinó una carta a la ciutadania. Mal vici, el de les cartes, ja ho deia la iaia.

Suscríbete para seguir leyendo