Galícia no és Balears

A les eleccions gallegues, celebrades recentment, ha ocorregut el que pronosticaven la majoria de les enquestes. El PP ha conservat la majoria absoluta, malgrat que hagi perdut una mica de distància. El BNG ha quedat en una folgadíssima segona posició, i es presenta com a principal alternativa al Partit Popular. I queda un únic partit més, el PSG-PSOE, amb representació parlamentària.

Fa unes dècades, hom tenia tendència a comparar el mapa polític de les Balears amb el gallec. Certament, llavors s’assemblaven una mica més que no s’assemblen ara. Avui, entre les Balears i Galícia hi ha moltíssimes diferències (derivades, evidentment, de les diferències que podem observar entre la societat de les nostres illes i la gallega). Per començar, a Galícia no entren al Parlament ni Vox, ni Sumar ni Podem. Els partits d’àmbit estatal, si no s’envernissen d’un clar regionalisme, no hi tenen res a fer, a Galícia. Al Parlament de les Illes Balears, en canvi, hi ha una presència considerable de l’extrema dreta de Vox, i també hi ha representació de l’esquerra espanyola. L’esquerra pròpia, en canvi, és molt lluny de ser-hi la segona força política.

Als mítings i d’altres actes polítics, se sent molt més gallec a Galícia que no català a les Balears. El gallec és la llengua exclusiva del BNG i dels socialistes, i és molt majoritària a les intervencions del PP. Als actes polítics de les Illes Balears, en canvi, resulta d’allò més habitual de sentir-hi intervencions en castellà sense cap ni un problema ni objecció. I fins i tot el PP ha reconegut, a Galícia, que parlar massa d’Espanya en unes eleccions autonòmiques constitueix un llast i que cal mirar d’evitar-ho.

El PP és el partit regionalista de Galícia, com el PSOE ho era d’Andalusia, fins que el mateix PP ha mirat d’usurpar-li aquesta condició. El PP era el partit regionalista de les Illes Balears fins que J. R. Bauzá va decidir que havia de ser un partit castellà com qualsevol altre. Essent així, no els fa res que el Parlament es bilingüitzi o que els poders públics actuïn a cara descoberta a favor de la castellanització de les notres illes. Aquestes actituds, a Galícia resultarien letals per a qui gosàs defensar-les.

Certament, la societat gallega no és diversa com la balear. De la poca immigració que ha arribat a Galícia, encara n’hi ha una part que prové de llocs com Angola o Moçambic, de manera que es produeixen paradoxes com que, en alguns llocs (el fenomen es comença a estudiar), són els immigrants els que fan que augmenti l’ús del galaicoportuguès, perquè mantenen el seu portuguès davant gallecs que s’havien castellanitzat. Aquí no només hi ha un percentatge molt gran de població que ha vengut de fora dels Països Catalans, sinó que, a més, ens manquen mecanismes per a la seua incorporació sociolingüística a la nostra societat. I així, paradoxalment, som els mallorquins, els eivissencs, els formenterers o els menorquins els que canviam de llengua davant els colombians o els argentins que venen a viure entre nosaltres. També ens manca, perquè això sigui possible, a les Balears, l’equivalent d’un BNG amb vint-i-cinc diputats.

Avui, a Galícia competeixen el vell regionalisme, encara hegemònic, recolzat sobre una xarxa extraordinàriament tupida i forta, de base caciquil, i el galleguisme progressista, modern, inclusiu i més aviat urbà, repartit emperò per tota Galícia, que despunta com a alternativa de futur. En aquestes últimes eleccions, el BNG ja ha estat el partit més votat entre els electors de menys de trenta-cinc anys. Però, i voldria remarcar-ho, al BNG aquesta rellevància no li ha caigut del cel. Tots els gallecs amb els que he tengut ocasió de comentar la jugada ho remarquen: al BNG hi ha un grapat de gent que fa molta feina, i que en fa durant tota la legislatura, sense pensar només en el dia de les eleccions. És aquesta feinada continuada, sense descans ni aturador, allò que ha catapultat el partit independentista gallec als millors resultats de la seua història. Perquè tenen tota la premsa en contra, hi tenen l’establishment oficial, hi tenen l’Estat i hi tenen l’estatus dominant a Galícia. Però això no impedeix que ja es vegi, clarament, a l’horitzó, que Galícia es pot sumar a Catalunya i a Euskadi com a tercera nació sense estat on les forces sobiranistes hi siguin hegemòniques. A les Balears encara ho veig a una distància considerable. Depèn de nosaltres que arribi o no.